El 24 de desembre de 1991 Borís Ieltsin informà per carta el secretari general de l’ONU que la Federació de Rússia succeïa l’URSS en el Consell de Seguretat i en tots els altres òrgans de l’Organització, assumint els drets i les obligacions que corresponien a l’URSS. D’aleshores ençà, Rússia ha mantingut una estreta relació amb l’ONU fins al punt que sorprèn la importància de la seva integració al sistema onusià.

A tall de mostra, Rússia és membre dels set òrgans principals de l’Organització, de la majoria dels òrgans subsidiaris, dels permanents (la Conferència de Desarmament, per exemple) i dels electius (el Consell de Drets Humans). És membre també dels organismes especialitzats (la UNESCO, l’Organització Mundial de la Salut, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica…). Contribueix al pressupost de l’Organització amb un 3,10%, modest, perquè modest és el seu PIB. Ha ocupat alts càrrecs a l’administració onusiana (secretari general adjunt, director de l’oficina de les Nacions Unides a Ginebra…) i ha participat a les operacions de manteniment de la pau, bo i posant efectius militars a disposició de l’ONU. A les darreries del 2017 encara n’hi tenia 98, mentre que a la mateixa època els Estats Units només en comptaven 78.

Ultra aquesta constructiva presència orgànica i funcional, l’ONU ha representat una peça clau en la geopolítica de Rússia, igual com ho era per a l’URSS. El 28 de setembre de 2015, Vladímir Putin afirmava davant l’Assemblea General a Nova York que l’ONU “és una estructura sense parangó en termes de legitimitat, representativitat i universalitat” i afegia que “les temptatives per soscavar l’autoritat i la legitimitat de l’ONU podrien menar a l’esfondrament de tota l’arquitectura de les relacions internacionals, en aquest cas no hi hauria altra regla que la llei del més fort”. Quina ironia que sigui el propi Putin qui estigui fent realitat el seu malèfic pronòstic!

Rússia ha considerat el sistema de les Nacions Unides, i en particular la funció del Consell de Seguretat de preservació de la pau i la seguretat internacionals, no solament com el pilar d’estabilitat a què es referia Putin, sinó també com un factor que compensava la seva feblesa relativa en l’esfera internacional.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En efecte, el “dret de veto” al Consell de Seguretat li ha permès defensar la seva posició en implicacions compromeses com el suport militar i polític a la Síria de Baixar al-Àssad, eludir condemnes i evitar mesures punitives per les intervencions a Geòrgia i a Moldàvia, en la qüestió de Crimea o ara en la invasió d’Ucraïna.

Si bé a l’ONU la Rússia de Putin havia jugat en una diversitat de situacions la carta de la respectabilitat i la responsabilitat -n’és un exemple el paper constructiu que va interpretar en les negociacions per l’acord nuclear de 2015 amb l’Iran-, costa d’entendre per què ara -amb la injustificada invasió d’Ucraïna, menant-hi una guerra d’intensitat creixent, sense estalviar el bombardeig de ciutats i d’objectius civils com no s’havia vist a Europa des de l’acabament de la II Guerra Mundial, provocant l’èxode de centenars de milers d’ucraïnesos- està cremant el seu paper històric, perdent la influència que hi tenia i els rèdits geopolítics que en treia i contradient la que havia estat la seva doctrina oficial sobre el respecte de la sobirania dels Estats.

I encara costa més d’entendre si es té en compte que Serguei Lavrov, ministre d’Afers Exteriors, fidel assessor de Putin, és un experimentat coneixedor de l’ONU, on havia exercit de representant permanent de Rússia de 1994 a 2004.

El veto de Rússia ha bloquejat al Consell de Seguretat una resolució condemnatòria, però Rússia no podia evitar que l’Assemblea General, en sessió extraordinària -la primera d’ençà el 1982-, el 2 de març aprovés la resolució en què es qualifica d’agressió la intervenció armada a Ucraïna, d’acord amb l’axial article 2-4 de la Carta de les Nacions Unides : “Els membres de l’Organització s’abstindran, en les seves relacions internacionals, de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o a qualsevol altra manera incompatible amb els Propòsits de les Nacions Unides”.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La resolució posa la Federació de Rússia al marge del sistema de l’ONU. Mai l’URSS no havia quedat tan marginada tot i les intervencions a Hongria (1956) i a Txecoslovàquia (1968) i l’Afganistan (1979) o Rússia per les seves a Txetxènia (1995-1996 i 1999-2009), Geòrgia (2008), Crimea (2014) i Síria (2015).

Hi votaren a favor 141 Estats, en contra Rússia i Bielorússia, Corea del Nord, Eritrea i Síria -els darrers satèl·lits polítics acrítics que li queden- i entre les 35 abstencions, la de la Xina, una forma el·líptica de condemna després de la trobada de Putin i Xi Jinping a Pequín el passat 3 de febrer.

El 4 de març, al seu torn, el Consell de Drets Humans va adoptar una resolució per crear una comissió internacional d’investigació de presumptes violacions dels drets humans en el transcurs de l’agressió a Ucraïna, amb 32 vots favorables, Rússia i Eritrea en contra i novament la Xina entre les 13 abstencions. Entre les violacions podrien identificar-se crims de guerra i deduir-hi la responsabilitat de Putin. Recordem el precedent de Slobodan Milosevic, president de Sèrbia i de Iugoslàvia que fou acusat pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia de crims de guerra i de crims contra la humanitat presumptament comesos durant les guerres balcàniques de la dècada de 1990. Milosevic va morir per causes naturals abans de la sentència.

L’aïllament de Rússia a les Nacions Unides no pot ser més evident i més greu per als seus interessos. I això que Rússia necessita imperativament les Nacions Unides i la legalitat internacional que representen tant perquè no en pot prescindir en el pla geopolític general com perquè sense alguna forma de reconeixement -que no vulneri la Carta- de l’annexió de Crimea i del que pugui arrabassar més a Ucraïna, no consolidarà les adquisicions, i tindrà enfront l’oposició de l’irredemptisme ucraïnès i el rebuig dels tercers Estats.

L’enfollida determinació de Putin, secundat fins ara per l’alt comandament militar i la nomenclatura política, a sotmetre Ucraïna, que tant car li està costant en termes econòmics, en vitals interessos geopolítics i en imatge, només s’explica racionalment per la intenció d’instaurar a Ucraïna un govern titella que li permeti resoldre “bilateralment” l’annexió de Crimea, la ciutat de Sebastòpol i les altres amputacions materials o formals del territori ucraïnès.

Però, aquesta “solució” bilateral, seria només això, bilateral. La Resolució de l’Assemblea General de l’ONU, 2625 (XXV) de 24 d’octubre de 1970, aprovada per l’URSS, i mantes vegades invocada com definitòria d’unes relacions internacionals pacífiques, desenvolupa l’article 2-4 de la Carta i estableix que “No serà r