La música i els músics també van anar a la guerra. Van ser armes degudament manipulades per la histèria ultranacionalista bèl·lica d’uns i altres. A França, Rússia i Anglaterra el ressentiment per l’hegemonia teutònica en el repertori clàssic es transformà en odi, escriu el crític Alex Ross. El sectarisme de la premsa gal·la demonitzava la cultura germànica enaltint Camille Saint-Saëns per ensorrar Richard Wagner.
A Alemanya el menyspreu per la música francesa feia que Arnold Schönberg, el pare del dodecafonisme, declarés la guerra a Maurice Ravel i a la resta de compositors d’aquell país enemic als que titllava de ‘kitsch’ tot comparant el conflicte bèl·lic amb la seva pròpia guerra musical contra els valors burgesos que aquells autors representaven.
A molts músics d’una banda i altra els va faltar temps per enrolar-se quan el conflicte va esclatar l’agost del 1914. El mateix Schönberg, que tenia 42 anys, ho va fer. I Ravel era un músic consagrat quan es va apuntar com xofer al front de Verdun. També van anar a la guerra els compositors Carl Orff, Paul Hindemith, Hanns Eisler, Anton Webern, Alban Berg, Jacques Ibert, Albert Roussel, Ralph Vaughan Williams, Ivor Gurney, els violinistes Fritz Kreisler i Lucien Durosoir, el violoncel·lista Maurice Maréchal, el pianista Paul Wittgenstein, o el director Fritz Busch entre molts altres.
A molts músics d’una banda i altra els va faltar temps per enrolar-se quan el conflicte va esclatar l’agost del 1914. El mateix Schönberg, que tenia 42 anys, ho va fer.
Alguns músics que eren grans promeses van perdre la vida al front com l’anglès George Butterworth, mort als 31 anys, o l’alemany Rudi Stephan quan en tenia 28. D’altres també van morir sense ser combatents com és el cas d’Enric Granados quan un torpede alemany va enfonsar el vaixell en què viatjava el 1916 de retorn d’un viatge triomfal als Estats Units.
PUBLICITAT
L’entusiasme inicial d’aquells músics aviat es va començar a diluir davant la barbàrie del camp de batalla. Alguns, sempre des de la tonalitat, es van refugiar en la nostàlgia per una vida i uns paisatges amables en contraposició a un front en què regnava «la mort cega i sorda» que «no entén res», com deia la cançó de Gurney By a Bierside.
Un Hindemith de 22 anys escrivia: «Sang, cossos plens de forats, cervells, caps de cavall arrancats, ossos trinxats».
D’altres van sentir la necessitat de retre homenatge als amics caiguts com va fer Ravel a Le tombeau de Couperin, la suite per piano composta entre el 1914 i el 1919, en la que el compositor dedicava cada un dels seus sis moviments a sis amics morts a la guerra. I quan algú li criticà que hi havia massa alegria en aquella música la seva resposta va ser: «Els morts ja són prou tristos en el seu silenci etern».
Els que van sobreviure a la guerra van arrossegar els seus efectes de per vida. Desmobilitzat el febrer del 1919, Durosoir no tornarà a tocar el violí dedicant-se a la composició lluny de modes i corrents. Gurney, ferit i gasejat, va passar 15 anys en sanatoris per a malalties mentals i va morir als 47. Vaughn Willams, a qui el soroll eixordador dels canons l’havia perjudicat l’oïda i acabaria sord, va compondre la Simfonia pastoral (1922) com una elegia als morts i una meditació sobre la pau.
PUBLICITAT
Gustav Holst, que no va ser admès com soldat en ser considerat no apte, va escriure entre el 1914 i el 1916 la seva obra més coneguda, Els planetes, amb un primer moviment, Mart, el portador de la guerra, com una transcripció del retrunyir del camp de batalla. I el 1919 compondria Oda a la mort sobre la futilitat de la guerra.
Els que van sobreviure a la guerra van arrossegar els seus efectes de per vida.
El trencament amb les formes harmòniques clàssiques i del romanticisme s’havia produït en el món germànic abans que esclatés el conflicte. Schönberg ja havia experimentat amb l’atonalitat. El seu Pierrot lunaire, per exemple, és del 1912. Però la violència viscuda al front, l’experiència de la rereguarda i la derrota final d’Alemanya i Àustria van accelerar el trencament amb el passat.
Un Hindemith de 22 anys escrivia: «Sang, cossos plens de forats, cervells, caps de cavall arrancats, ossos trinxats», i aquest panorama de violència, aquest brogit de la guerra, està present per exemple a la seva Kammermusik n. 1. Berg, deixeble de Schönberg, havia començat la seva òpera Wozzeck abans de l’inici de la guerra, però l’experiència al front va accelerar la seva composició incloent-hi vivències personals per explicar l’estremidora història del soldat deshumanitzat.
L’octubre del 1914, camí del front, el violoncel·lista Maréchal escrivia al seu carnet de notes: «Saint-Saëns contra Wagner. Quina ximpleria!» I augurava: «Aquestes discòrdies passaran, feliçment», malgrat la cridòria dels malalts de patriotisme. Doncs sí, van passar, però a un preu insuportable.
PUBLICITAT
