El passat 10 de març es van complir cent anys de l’assassinat al barri del Raval de Barcelona de Salvador Seguí i Rubinat, més conegut pel sobrenom del Noi del Sucre. Seguí va ser, segurament, un dels dirigents més famosos de l’anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d’una figura central en la història del moviment obrer espanyol del segle XX. En particular, va liderar des de la CNT una aposta pionera pel sindicalisme industrial, que va representar una fita fonamental en la modernització de les organitzacions obreres de la península.

L’assassinat del Noi del Sucre va tenir ramificacions importants i va exercir una influència decisiva en la trajectòria posterior de l’anarcosindicalisme. La seva mort va significar un cop terrible per al sector més estrictament sindicalista de la CNT, del qual no s’acabaria de recuperar mai. Al llarg de la seva vida, Seguí va demostrar una flexibilitat teòrica i tàctica poc habitual en el moviment llibertari. La seva concepció original del paper dels sindicats en la vida pública podria haver obert escenaris interessants per al desenvolupament de la CNT en un context democràtic. No obstant això, el projecte de Seguí es va veure truncat a causa de la seva defunció precoç, quan només tenia 35 anys.

Salvador Seguí va néixer a Lleida el 1887, en el si d’una família treballadora humil. Els seus pares es van traslladar a Barcelona quan encara era un nen, atrets per la gran expansió que vivia la Ciutat Comtal a finals del segle XIX. L’esperit rebel de Seguí es va manifestar des de molt aviat, i les dificultats per adaptar-se a la vida escolar el van portar a abandonar els estudis i ingressar en el món del treball. Com a ofici va triar el de pintor de parets, que li va garantir una dosi important d’autonomia i llibertat, en contrast amb la rígida disciplina a la qual es trobaven sotmesos els obrers industrials.

Aquesta llibertat li va permetre satisfer les seves grans inquietuds intel·lectuals i el va convertir en un àvid lector i autodidacta. La seva formació ideològica va ser eclèctica i desordenada, però va mantenir una orientació molt concreta que el va acostar ràpidament al moviment anarquista, hegemònic a la Barcelona de l’època. No endebades en aquell moment la Ciutat Comtal era coneguda internacionalment com la «Rosa de Foc». Seguí va encaixar a la perfecció en l’ambient bohemi de començaments de segle i es va convertir en protagonista destacat de les diverses tertúlies de cafè que dinamitzaven la vida intel·lectual i política de la ciutat.

PUBLICITAT

No va deixar mai de considerar-se anarquista; tanmateix, el seu activisme es va allunyar ràpidament dels grups àcrates i va agafar el rumb de la militància sindical. Des de molt jove va assumir càrrecs de responsabilitat en les organitzacions obreres, i en pocs anys va arribar a ser un dels dirigents més destacats de la CNT. La seva actuació es va caracteritzar per la cerca d’una síntesi entre els principis llibertaris i els del sindicalisme revolucionari, sempre des d’un punt de vista pragmàtic que refusava plegar-se a les abstraccions teòriques. Aquest pragmatisme el va portar a relativitzar les barreres ideològiques que dividien el moviment obrer i a perseguir en diferents ocasions l’establiment d’aliances amb republicans i socialistes, com la que va donar lloc a la vaga general del 1917.

Ara bé, l’àmbit on l’activitat de Seguí va deixar més empremta va ser el de la modernització de les estructures sindicals. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, va encapçalar un grup de joves dirigents que van emprendre una renovació profunda del sindicalisme català. Les antigues societats d’ofici, que constituïen el nervi del moviment obrer des dels seus inicis, havien quedat completament desfasades davant l’evolució del capitalisme. L’alternativa proposada va ser la constitució de sindicats que englobessin tots els treballadors d’un mateix ram industrial. El nou model va ser adoptat de forma pionera per la regional catalana de la CNT en el cèlebre congrés del 1918, al barri barceloní de Sants, que va representar un dels triomfs més importants de Seguí.

La jornada de vuit hores

Els nous sindicats d’indústria (o Sindicats Únics, com van ser coneguts) van donar un impuls formidable a la capacitat negociadora dels treballadors i van atorgar al moviment obrer un poder inèdit enfront dels empresaris. A partir del congrés de Sants, la CNT va experimentar un creixement meteòric que, en pocs mesos, li va permetre abastar pràcticament la totalitat de la classe obrera organitzada de Catalunya. Aquest ascens va anar acompanyat d’una elevada virulència en les relacions laborals, que van començar a adquirir un caràcter cada vegada més violent. El xoc entre la CNT i la patronal es feia imminent i va esclatar al començament de 1919 a través de l’anomenada vaga de La Canadenca, un dels conflictes més importants del segle passat. Seguí va exercir un lideratge fonamental en aquest moviment, el qual va marcar el punt més elevat del poder de la CNT i es va materialitzar en la històrica conquesta de la jornada de vuit hores.

No obstant això, la victòria es va demostrar pírrica, ja que va provocar una dura resposta repressiva i una contraofensiva empresarial. A finals del 1919, un imponent locaut a Barcelona va posar contra les cordes la CNT i va desarticular gran part del poder que havia acumulat. Paral·lelament, la patronal va recórrer també a la guerra bruta i a la formació de bandes parapolicials per combatre la CNT, la qual cosa va alimentar una espiral de violència amb els grups d’acció que sorgien en el si dels sindicats, a mesura que l’estructura cenetista es desintegrava.

Martínez Anido va deportar tota la cúpula dirigent de la CNT, encapçalada pel Noi del Sucre, a la fortalesa de la Mola, a Maó.

Era el naixement de l’anomenat «pistolerisme», fenomen estimulat també per l’aparició dels Sindicats Lliures d’inspiració carlista, els quals es van postular com a alternativa contrarevolucionària a la CNT. La violència i el caos es van apoderar de Barcelona, fet que va portar el govern d’Eduardo Dato a optar per la mà dura i nomenar el general Severiano Martínez Anido com a governador civil el novembre de 1920. Martínez Anido va decidir encarar la lluita contra el sindicalisme des de l’òptica d’una campanya militar. Una de les seves primeres decisions va ser la deportació de tota la cúpula dirigent de la CNT, encapçalada pel Noi del Sucre, a la fortalesa de la Mola, a Maó.

«Llei de fugues»

Seguí va estar tancat a la Mola durant gairebé un any i mig. Paradoxalment, aquest fet li va permetre evitar el període més sagnant de la repressió a Barcelona. Martínez Anido estava decidit a tallar de soca-rel el problema, per la qual cosa, a més de les deportacions massives, va recórrer a execucions extralegals (l’anomenada «llei de fugues») i va prestar un suport decisiu als Sindicats Lliures en la seva guerra cruenta contra la CNT.

Seguí va ser alliberat finalment l’abril de 1922, en un moment en què el context polític havia canviat significativament. El nou govern de José Sánchez Guerra pretenia normalitzar la caòtica situació de Barcelona, per això va restablir les garanties constitucionals i va atorgar llibertat d’acció als sindicats. Seguí va assumir novament la tasca de liderar la CNT i reconstruir el poder que havia assolit el 1919.

PUBLICITAT

Durant els mesos següents, Seguí va intentar reorientar el rumb de la Confederació cap a nous horitzons. Enfront de l’antipoliticisme que havia caracteritzat l’anarquisme, Seguí postulava que la CNT era un organisme extraparlamentari però «absolutament integral i absolutament polític», i per això havia d’abandonar la seva marginació autoimposada i convertir-se en un actor de primer ordre, capaç d’oferir solucions concretes a totes les problemàtiques socials i econòmiques.

Encara que no és possible definir-lo com un teòric, les seves reflexions sobre el moviment obrer van assolir un grau elevat d’originalitat i refinament, especialment pel que fa a les qüestions pràctiques i organitzatives. Des del seu punt de vista, fins i tot la teoria més brillant estava condemnada al fracàs sense una organització capaç de transformar-la en realitat. El seu objectiu final era la construcció d’una economia socialitzada i autogestionada pels sindicats, però no hi havia pressa per assolir-la. Per a Seguí, la classe obrera pecava d’una manca de preparació per assumir la direcció del país, per la qual cosa qualsevol transformació revolucionària requeria, com a pas previ, l’elevació moral i tècnica dels treballadors. En aquest sentit, el ritme de la lluita sindical havia de defugir els aventurismes i adaptar-se a les necessitats i capacitats concretes del proletariat en cada moment.

Aquest pragmatisme, a vegades definit injustament com a «moderació» o «possibilisme», va enfrontar Seguí en repetides ocasions amb els sectors més radicals del moviment llibertari. Encara que entenia que les lluites socials podien generar violència, Seguí sempre va estar en contra dels atemptats organitzats que van caracteritzar l’època del pistolerisme. Considerava el terrorisme com un mètode de lluita ineficaç, a més de reprovable èticament i moralment. La violència organitzada, en definitiva, arrossegava tots els actors involucrats a un estadi morbós que anul·lava les bases mateixes de la convivència civilitzada. No obstant això, ni Seguí ni la resta dels dirigents cenetistes van poder erradicar el pistolerisme que s’havia enquistat en els sindicats, la qual cosa va constituir probablement el seu fracàs més gran.

Enterrat clandestinament

Els plans de Seguí es van veure interromputs abruptament el 10 de març de 1923, quan uns desconeguts el van assassinar a plena llum del dia als carrers del Raval. També va resultar ferit de gravetat el seu amic i company Francesc Comas, conegut com a Paronas, que va morir dies després. A causa del temor de la reacció obrera, les autoritats van decidir enterrar Seguí immediatament de manera clandestina, fet que va provocar la indignació dels sindicats. El dol popular per la mort del Noi del Sucre es va veure obligat a expressar-se en el funeral posterior de Francesc Comas, que es va convertir en una manifestació massiva de dolor i ràbia per la pèrdua dels dos sindicalistes.

No hi ha cap certesa pel fa als autors materials i intel·lectuals de l’assassinat. La gran quantitat de testimonis i teories contradictoris apareguts al llarg dels anys fa gairebé impossible distingir el que és plausible del que és inventat. Tanmateix, sobresurten dues hipòtesis com les més probables. Segons la primera, Seguí va ser víctima del cercle viciós d’atemptats i represàlies que s’havia instal·lat entre la CNT i el Sindicat Lliure, mentre que la segona sosté que la seva mort va ser decidida per un grup fosc d’empresaris que pretenien donar el cop de gràcia a l’anarcosindicalisme.

Encara que les raons concretes darrere de l’atemptat són poc clares, les conseqüències resulten més evidents. Seguí sempre va tenir detractors entre els sectors més radicals, però el seu prestigi havia permès mantenir l’anarcosindicalisme unit entorn d’una línia d’acció constructiva. La mort de Seguí va contribuir a escindir la CNT en dues ànimes, una de més sindicalista i una altra de més anarquista, l’enfrontament de les quals a partir de llavors va marcar la vida de la Confederació durant les dècades següents.

D’altra banda, la particular visió de Seguí pel que feia a la funció política del sindicalisme tampoc no va tenir continuïtat. Aquesta concepció original pretenia superar la dicotomia tradicional entre la integració i l’enfrontament al sistema, proposant un camí autònom a la CNT que li hauria pogut permetre tenir un paper molt diferent durant els anys de la Segona República.