El passat 10 de març es van complir cent anys de l’assassinat al barri del Raval de Barcelona de Salvador Seguí i Rubinat, més conegut pel sobrenom del Noi del Sucre. Seguí va ser, segurament, un dels dirigents més famosos de l’anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d’una figura central en la història del moviment obrer espanyol del segle XX. En particular, va liderar des de la CNT una aposta pionera pel sindicalisme industrial, que va representar una fita fonamental en la modernització de les organitzacions obreres de la península.

L’assassinat del Noi del Sucre va tenir ramificacions importants i va exercir una influència decisiva en la trajectòria posterior de l’anarcosindicalisme. La seva mort va significar un cop terrible per al sector més estrictament sindicalista de la CNT, del qual no s’acabaria de recuperar mai. Al llarg de la seva vida, Seguí va demostrar una flexibilitat teòrica i tàctica poc habitual en el moviment llibertari. La seva concepció original del paper dels sindicats en la vida pública podria haver obert escenaris interessants per al desenvolupament de la CNT en un context democràtic. No obstant això, el projecte de Seguí es va veure truncat a causa de la seva defunció precoç, quan només tenia 35 anys.

Salvador Seguí va néixer a Lleida el 1887, en el si d’una família treballadora humil. Els seus pares es van traslladar a Barcelona quan encara era un nen, atrets per la gran expansió que vivia la Ciutat Comtal a finals del segle XIX. L’esperit rebel de Seguí es va manifestar des de molt aviat, i les dificultats per adaptar-se a la vida escolar el van portar a abandonar els estudis i ingressar en el món del treball. Com a ofici va triar el de pintor de parets, que li va garantir una dosi important d’autonomia i llibertat, en contrast amb la rígida disciplina a la qual es trobaven sotmesos els obrers industrials.