Un manicomi i un home, en un univers envoltat de fantasmes, deambula amb un tros de paper on s’hi pot llegir a la part superior: «André Breton». L’home es diu Antonin Artaud i la carta, adreçada al pare del surrealisme, és un prec a una mobilització definitiva de les ànimes perquè no acabin en un suburbi. Artaud, que ha vist el que altres no podran veure mai amb els ulls oberts, que ha estat més a prop de Joana d’Arc que aquells que la van conèixer en vida, que ha viscut amb els nervis trencats, rebrà la resposta de Breton. El pare del surrealisme dirà al seu company: «fes la revolució en l’art perquè si la fas en la vida, et mataran».

El salvatge Artaud, que va veure i va viure amb els tarahumares, «els dels peus lleugers», per indagar sobre com demolir les convencions de la civilització occidental, se sent fràgil entre les grans parets blanques del manicomi que l’envolten com un sudari que no arriba a amagar tot el seu rostre. Avui podem indagar en la seva febre i en la seva còlera contemplant els fotogrames silenciosos que ens va llegar Carl Dreyer a la seva pel·lícula La passió de Joana d’Arc, on Artaud interpreta a Jean Massieu, el degà de Ruan.

El salvatge que recorre els carrers de París, despullant la seva ànima, escriu «a propòsit de van Gogh»: «Res d’espectacle o representació,/ una obra ha de canviar cada nit,/ cal que l’obra canviï». Es mou en la foscor, com al teatre de la crueltat, esforçant-se amb gestos i sons perquè siguin escoltades les seves denúncies, en patir les lleis cruels del seu captiveri, els cinquanta-un electroxocs i la tortura dels metges.

No cal situar la vida salvatge d’Artaud, de Bukowski, de Rimbaud, de Verlaine o de Burroughs, fora del món civilitzat, sinó tot el contrari; hem d’inserir-la al mateix ventre de qui anomenem civilització per qüestionar-la. És el qüestionament de la civilització, a partir de la vida i l’obra d’aquests autors, capaços de llançar, com diria Artaud, «caca» a les institucions; qüestionar-nos que Verlaine pegués un tret a Rimbaud per amor i excés de vida; que Burroughs hagi matat per error la seva dona en intentar emular Guillem Tell dominat per les seves addiccions a l’heroïna i la bellesa; que el jove Rimbaud deixés enrere París per abraçar Edèn, abandonant la poesia; que el bohemi Bukowski es begués el món i escrivís: «tinc dues opcions, romandre a l’oficina de correus i tornar-me boig… o quedar-me fora i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir de fam».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.