Santos Juliá és a la historiografia espanyola sobre el segle XX el que Josep Fontana a la del segle XIX. Per a tots aquells que vam cursar la llicenciatura d’Història en la dècada dels anys noranta, tots dos autors representen les primeres lectures, les primeres certeses que no van trigar a suscitar els primers dubtes i les primeres preguntes, en un descobriment progressiu de la passió per la recerca i la cerca d’una veu pròpia.

A la desaparició del barceloní l’any 2018, s’hi ha afegit ara la mort prematura de Santos Juliá, en el seu Madrid adoptiu, el passat 23 d’octubre, literalment la vigília que s’exhumés del seu mausoleu el tètric dictador que va simbolitzar la persistència de l’antic règim, explicada magistralment per Fontana a La quiebra de la monarquía absoluta, i que va fer tant per erradicar la tradició liberal espanyola, en l’últim dels Demasiados retrocesos que Santos Juliá identificava en la història del nostre temps. Tots dos mestres es van quedar a les portes de contemplar el final d’aquest procés de normalització democràtica, i no poder disposar de la seva anàlisi és un reflex de la sensació de vertigen i buit que provoca la seva absència.

Per fortuna, tots dos ens van deixar com a llegat una obra dilatada i polièdrica, que resulta a més perfectament complementària, ja que si Fontana encarnava la perspectiva d’un marxisme heterodox i de gran profunditat intel·lectual, Santos Juliá representava l’intent d’enunciar regularitats i l’exactitud conceptual derivats de la seva formació en ciències socials i el seu coneixement exhaustiu de les teories de Max Weber. Lluny d’excloure’s, quan es practiquen amb la intel·ligència i l’amplitud de mires de què tots dos sempre van fer gala, un i altre paradigma troben sense problemes punts d’interès i anàlisis en comú.

D’aquesta manera, des de la seva condició de cofundador de l’editorial Crítica, Josep Fontana no va dubtar a encarregar a Santos Juliá l’estudi introductori de Los cuadernos robados, els Diaris escrits entre juliol de 1932 i agost de 1933 pel que aleshores era el president del govern, Manuel Azaña, sostrets per un diplomàtic al consolat de Ginebra el 1937, en plena Guerra Civil, i lliurats al general Franco perquè els seus propagandistes d’ahir i d’avui els manipulessin a consciència, i que van romandre inèdits fins que es van recuperar el 1997, moment en què es van presentar amb tota la seva plenitud gràcies a l’esforç conjunt del seu editor i del seu principal biògraf.

La recuperació de la veu i el projecte polític de Manuel Azaña va ser per a Santos Juliá un desafiament personal.

No es tractava, a més, de la primera coincidència entre tots dos, ja que, molt abans, Fontana ja havia publicat a Crítica la monumental trilogia Carlos V y sus banqueros de Ramón Carande, estudi que seria decisiu per a la modernització metodològica de la història econòmica espanyola, que el mateix Fontana va portar després a l’excel·lència en la seva aplicació a l’època contemporània. I, no per casualitat, Carande, catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública a la Universitat de Sevilla, era també el mestre de Santos Juliá, nascut a Ferrol el 1940, però que va passar la infància i la joventut a Sevilla, ciutat amb la qual sempre es va sentir lligat per un vincle especial, fent bona la màxima de Max Aub: «cadascú és d’on ha estudiat el batxillerat».

De Ramón Carande va aprendre sens dubte Santos Juliá la complexitat de la Guerra Civil, que més endavant va reflectir en totes les seves investigacions. I és que, malgrat la seva vinculació amb el món de la Institución Libre de Enseñanza, incloent-hi el seu pas per la Residencia de Estudiantes, i d’arribar a ser proposat com a ministre de Comunicacions a finals de 1931, precisament per Manuel Azaña, Ramón Carande s’havia hagut de refugiar finalment en una ambaixada en el Madrid revolucionari de 1936 i, protegit per antics alumnes falangistes, havia arribat a ser nomenat, breument, cap de la Secció d’Economia de l’Instituto de Estudios Políticos, el cèlebre cervell gris del partit únic franquista.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Sempre Don Manuel Azaña

Això sí, demostrant que encara que encarnés aquesta paradoxa personal no acabava de donar-la per bona, Carande no va dubtar a recomanar lectures al seu deixeble: d’una banda, Max Weber; de l’altra, com recordava el mateix Santos Juliá, «em deia Don Ramón que nosaltres, els joves, havíem de conèixer Don Manuel Azaña i llegir les seves obres. I com que jo acostumava a seguir les indicacions de lectura que rebia de Don Ramón, em vaig animar a comprar en una llibreria que ell mateix em va recomanar […] l’edició apareguda recentment dels quatre volums d’Obras completas que el professor Juan Marichal havia preparat per a l’editorial Oasis de Mèxic i que es venia d’amagat, a finals dels seixanta o començaments dels setanta, pel preu de sis mil pessetes».

La França republicana desfermava en Juliá, com en Azaña, una passió tan racional com irrefrenable.

Azaña, sempre Don Manuel Azaña. Com s’ha assenyalat en gairebé totes les seves notes necrològiques, el grau d’identificació entre Santos Juliá i la figura del president de la Segona República va arribar a traspassar els límits historiogràfics. Sense perdre mai el rigor analític, la recuperació de la veu i el projecte polític i de país de Manuel Azaña es va convertir en un desafiament personal, esperonat per la calúmnia i el silenci al qual l’havien condemnat successivament els publicistes del franquisme. I la veritat és que l’èxit d’aquesta empresa, en el sentit orteguià del terme, va ser pràcticament absolut.

L’any 2007, i gràcies al suport del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales dirigit per José Álvarez Junco i Javier Moreno Luzón, va arribar la seva culminació: trenta anys després d’haver-les adquirit clandestinament, Santos Juliá presentava la nova edició de les Obras completas de Manuel Azaña que s’havia preparat sota la seva supervisió. I no es tractava d’un acte merament acadèmic, sinó d’una significació política evident, ja que hi va assistir José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores president del Consell de Ministres, tal com el saludava Santos Juliá demostrant una vegada més la seva exactitud proverbial.

En molts sentits, com donaria a entendre més endavant en la seva última gran obra, Transición. Historia de una política española (1937-2017), era gràcies a iniciatives d’aquesta naturalesa que Santos Juliá va arribar a la conclusió que el sistema parlamentari actual estava legitimat per reclamar-se hereu d’aquella tradició liberal i democràtica, en els termes de reconciliació nacional plantejats amb lucidesa pionera pel mateix Azaña en plena guerra, més enllà que pel camí hi quedés la discussió sobre el model de comandament de l’Estat.

Els paral·lelismes entre l’un i l’altre no s’acaben aquí. Igual que en el cas d’Azaña, narrat amb irònica elegància a El jardín de los frailes, Santos Juliá partia també d’una sensibilitat religiosa que, un cop desenganyada, li va impedir «creure en res amb una intensitat semblant». Tot i que no va ocultar mai que durant molts anys va ser company de viatge del Partit Comunista i, més endavant, una persona molt propera al socialisme, no va arribar mai a militar-hi oficialment. Amb tot, que «la seva capacitat de militància» quedés esgotada no va implicar tampoc una absència completa de referències.

La seva mort prematura ens ha privat de gaudir d’unes possibles memòries que haurien estat apassionants, i que s’hauria vist obligat a redactar després d’haver lamentat que no ho fes Javier Pradera.

De nou a imatge i semblança del president republicà, becat per la Junta para Ampliación de Estudios per viatjar a París el 1911, Santos Juliá va marxar camí de la capital gal·la el setembre de 1967, i també en tots dos la França republicana desfermava una passió tan racional com irrefrenable. Una visió compartida pel conjunt de l’esquerra espanyola, i probablement una mica idealista, ja que sota la fina capa de la cultura cívica enlluernadora i els sòlids grups escolars en què es conrea el laïcisme de l’Estat, s’oculta aquesta altra França reaccionària i militarista que ressorgeix a la mínima oportunitat. Una mica de tot això apareix en els estudis sobre la intel·lectualitat francesa de Michel Winock, Pascal Ory i Jean-François Sirinelli, una de les fonts d’inspiració per a la realització de dues de les obres més importants de Santos Juliá, Historias de las dos Españas i el descomunal Nosotros, los abajo firmantes. Una historia de España a través de manifiestos y protestas (1896-2013).

 

Aposta pels sistemes democràtics

En qualsevol cas, de la influència del model francès provenia l’aposta decidida d’Azaña, i més tard de Santos Juliá, pels sistemes polítics democràtics, en la defensa dels quals no es deixava finalment el més mínim lloc a l’ambigüitat. Era una idea que cridava poderosament l’atenció als joves doctorands que, com va ser el meu cas la primera vegada que vaig assistir a una de les seves intervencions, a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens trobàvem en plena ardor revolucionària universitària. Coneixedor profund de Max Weber, Santos Juliá considerava falsa la interpretació que oposava l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat, ja que, per al teòric alemany, la veritable activitat política prové de la confluència de totes dues, de manera que: «la passió no converteix un home en polític si no està al servei d’una causa i no fa de la responsabilitat respecte d’aquesta causa l’estrella que orienti la seva acció».

El van acusar de ser el guardià d’un relat mitificat de la Transició i d’abanderar l’accidentalitat de les formes de govern.

Aquesta visió de la democràcia com a compromís entre la realitat i el desig, com també la vehemència a l’hora d’argumentar-la, van provocar algun desacord generacional. D’aquesta manera, si a Manuel Azaña els joves com Ramón J. Sender li van retreure que era un Mr. Witt en el cantón, a Santos Juliá el van acusar, injustament al nostre entendre, de ser el guardià d’un hipotètic relat mitificat de la Transició i d’abanderar l’accidentalitat de les formes de govern.

Resulta aventurat, ja que la seva mort prematura ens ha privat de gaudir d’unes possibles memòries que haurien estat sens dubte apassionants, i que s’hauria vist obligat a redactar després d’haver lamentat tant que no ho fes Javier Pradera, però no sembla del tot desgavellat pensar que l’experiència de Santos Juliá en la política activa, o més aviat la seva absència, també va ser fruit de l’exemple del que li va passar a Azaña.

En nombroses ocasions el devien temptar a fer el salt, però el record de les desventures sofertes pel president republicà, i de les seves dificultats per traslladar una comprensió intel·lectual dels problemes a la realitat política, van actuar possiblement com a tallafocs. Paradoxalment, la seva única participació en un càrrec de designació política va ser una conseqüència inesperada d’un manifest signat per diversos intel·lectuals i homes de la cultura. Des de l’estiu de 1990, la primera guerra del Golf i el suport logístic ofert pel govern de Felipe González a la coalició internacional liderada pels Estats Units van suscitar molta polèmica a l’interior del Partit Socialista (PSOE). En molts sentits, una veritable reedició del trauma que va representar per a la militància el referèndum de permanència a l’OTAN, que el mateix Santos Juliá va qualificar d’«història desgraciada».

El cas és que, el febrer de 1991, va aparèixer sobre la taula de Jorge Semprún, aleshores responsable de Cultura, un escrit contrari a la posició del govern rubricat per nombrosos alts càrrecs del ministeri, i després del seu cessament tempestiu es van nomenar els seus substituts, entre els quals, com a director general del Llibre i de Biblioteques, apareixia Santos Juliá, que va acceptar «per la significació política de Semprún i les circumstàncies del moment». No obstant això, amb prou feines unes setmanes més tard, el mes de març, Santos Juliá presentava la seva dimissió al nou titular de Cultura, una altra figura de gran altura, Jordi Solé Tura, i tornava així a la «feina amb la qual em sento a gust, com a catedràtic universitari».

Hi havia molt d’Azaña en la manera com Santos Juliá abordava el problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

Finalment, però en absolut per això en darrer lloc, també hi havia molt de Manuel Azaña en la manera com Santos Juliá abordava el problema del possible encaix de Catalunya dins d’Espanya. En aquest sentit, encara que, en línia amb l’amargor de les últimes anotacions del diari del president a propòsit de la política del Govern de la Generalitat, els últims escrits del professor no deixaven de reflectir una certa frustració pel que era percebut com un atzucac i un cert fracàs generacional, la veritat és que poques persones, per no dir cap, podien exhibir el seu coneixement del món acadèmic i cultural català, que rebia sempre en les seves obres una atenció a l’alçada de la seva excel·lència, i en el tractament del qual, com va dir en el seu moment Amadeu Hurtado a propòsit d’unes paraules d’Azaña, s’associaven: «les reivindicacions específiques de Catalunya amb les aspiracions polítiques de tot Espanya com un factor d’harmonia entre els  diferents pobles del país».