El 1874 van néixer dues figures que van marcar de manera inesborrable la vida cultural de les acaballes de l’imperi austrohongarès i la de l’Àustria d’entreguerres. Un, és el músic i pare del dodecatonisme, també pintor i escriptor, Arnold Schönberg. L’altre, el periodista, escriptor, autor d’aforismes, assagista, dramaturg i moltes coses més, Karl Kraus. En aquest 150è aniversari, el calendari musical vienès va ple d’obres del compositor. Tanmateix, l’Arnold Schönberg Center de Viena, la institució que aplega el llegat del músic, commemora els dos personatges aplegant-los en una exposició (fins al 10 de maig) plena de documents originals, obra plàstica de diversos autors, entre ells el mateix Schönberg, i de material digital format per partitures i documents d’àudio i vídeo amb veus del passat.

Unes paraules del també compositor Ernst Krenek escrites el 1934 situen les dues personalitats i el moment en què apareixen: «És extraordinari i significatiu que aquests dos homes sorgissin de la decadència austríaca el 1874, destinats tots dos a causar un veritable daltabaix saludable de vital importància per a la cultura europea». També és significatiu que una Viena molt rica, culturalment parlant, fos l’escenari en el qual tots dos van defensar les seves idees.

Kraus, amb una ploma d’allò més esmolada i sense pèls a la llengua, combatia la corrupció del llenguatge a la premsa, la uniformitat estètica, la doble moral, el pangermanisme o el sionisme de Theodor Herzl. Ho feia des de la revista que va crear, Die Fackel (La torxa), de la qual va publicar més de nou-cents números. El primer, el 1899. El darrer, el 1936. Li van ploure al damunt nombroses demandes judicials i al final escrivia ell sol la publicació perquè s’havia barallat amb tots els col·laboradors entre els quals hi havia Oskar Kokoschka, Heinrich Mann, August Strindberg, Franz Werfel i fins i tot Oscar Wilde.

Schönberg va tenir el valor de trencar amb les convencions anticipant el futur musical des del punt de vista tècnic i estètic, lluitant contra la furiosa reacció d’una crítica extremament conservadora. Va declarar la mort del Romanticisme i l’emancipació de la dissonància amb l’atonalitat i el dodecatonisme donant vida a la Segona Escola de Viena.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.