La matèria primera del recent Passats singulars, d’Enzo Traverso, són aquests llibres escrits per autors que, regirant els calaixos del passat familiar, sobretot el dels avis, actuen com a Plutarcs del nostre present amb la voluntat d’entendre el moment més èpic i més tràgic de la història contemporània occidental: allò que es coneix com la guerra civil europea, un període de vint-i-pocs anys que abraça des de l’inici de la Primera Guerra Mundial i el començament del final del món d’ahir fins a l’hecatombe, gràcies a la qual els totalitarismes van ser derrotats, i la ràpida fonamentació de l’ordre liberal de postguerra on crèiem que podríem viure sempre. I no. Traverso delimita el mínim comú denominador d’aquests llibres: «aquest nou relat recolza principalment en el llegat de parentiu dels autors i pren la forma d’una història familiar que voldria fer llum sobre la història d’una societat en el seu conjunt». No podrien definir-se millor. Què els fa millors o pitjors?

Potser l’exemple espanyol més nítid d’aquest exercici que és a la vegada ètic, historiogràfic i literari, ha estat fins ara El monarca de las sombras (2017) de Javier Cercas. Sobre el paper el llibre ho tenia tot: la història d’un oncle avi matern, falangista, que va morir a la Guerra Civil i que després la família va mitificar com un referent enyorat. Qui va ser aquell noi i per què va adquirir aquell compromís, es pregunta Cercas, per què la mare no va poder fer mai una revisió crítica del que havia representat el compromís feixista d’un oncle que la memòria familiar conservava gairebé com un heroi o com el màrtir que mor en plena joventut?

En aquest cas la resposta segurament no sigui del tot reeixida perquè Cercas –un dels millors narradors espanyols– l’elabora com el novel·lista que és –el novel·lista que va catalitzar amb Soldados de Salamina– i aquesta tipologia de llibres postulen un narrador que no es caracteritza tant per la potència literària –ja sigui per la forma narrativa o pel to del discurs– com per l’honestedat amb la qual l’autor es guanya el lector explicant la recerca de fons orals i documentals per poder escriure la veritat dels secrets de família.

Digerir el passat

Un cas modèlic, tal vegada perquè té menys ambició formal, és Les Amnésiques, de Géraldine Schwarz (també publicat el 2017 i que Tusquets va traduir al castellà). A través de la biografia dels avis aquesta periodista, mig alemanya i mig francesa, explicava tant el nazisme com el col·laboracionisme i, de l’anècdota personal en feia categoria amb un doble objectiu transcendent: mostrar, per una banda, la quotidianitat del feixisme i, per l’altra, com França i Alemanya havien digerit el seu recent passat traumàtic d’una manera divergent.

PUBLICITAT

Dos altres llibres acabats de traduir segueixen evidenciant l’atractiu d’aquest estil. Són els que motiven aquesta reflexió: un, és molt recent –Endpapers. A Family Story of Books, War, Escape, and Home, d’Alexander Wolff (l’original és de 2021, aquí l’ha editat Crítica) i l’altre, potser sigui el primer clàssic d’aquest gènere –Histoire des grands-parents que je n’ai pas eus, d’Ivan Jablonka (l’original és del 2012 i ara Anagrama l’edita tant en català com en castellà). En tots dos casos, com Schwarz i com Cercas, Wolff i Jablonka van a la recerca de la història dels avis amb un desfici per saber que va més enllà del que havien tingut els seus pares, probablement perquè la recerca d’aquella veritat els hauria resultat una llosa per tirar endavant, que és allò que van fer els fills dels qui van lluitar o van patir la guerra civil europea. Uns havien d’oblidar per progressar, nosaltres necessitem entendre per saber la veritat del país en què vivim.

Wolff és un periodista nord-americà amb una llarga trajectòria dedicada a la crònica i l’anàlisi esportives. Arran de l’encàrrec professional d’escriure un reportatge sobre els atemptats que es van produir als Jocs Olímpics de Munic de 1972, es va fer preguntes sobre quan un país aconsegueix suturar un passat dolorós. Si Alemanya ho havia intentat el 1972 organitzant aquelles Olimpíades per donar una nova imatge del país al món, la violència política ho va impedir: l’horror seguia cremant la realitat.

Aquesta constatació el va encaminar a fer-se les mateixes reflexions sobre la seva pròpia família: el seu avi era un editor jueu –Kurt Wolff, l’únic que va apostar, entre altres, per un tal Franz Kafka– que, amb l’ascens del feixisme i l’antisemitisme, va anar fugint del seu país en diverses etapes fins a instal·lar-se als Estats Units. Però en aquest trànsit va deixar els dos fills amb la mare, de qui s’havia divorciat, i els camins de les vides dels uns i dels altres es van bifurcar.

Metahistòria exemplar

El fill, paradoxalment, com que la seva mare es va aparellar amb un alemany ari, va poder créixer sense problemes dins del nazisme i fins i tot va acabar lluitant al front. Fins que també va marxar als Estats Units per començar de nou. Regirant els calaixos familiars el periodista va trobar un document que no esperava: la prova que el seu pare va enviar una carta des d’Auschwitz quan era un soldat de la Wehrmacht. Ho sabia o no ho sabia? Wolff preferia pensar que no, però, després de molts anys, ja gran, no volia deixar de buscar aquella resposta.

Uns havien d’oblidar per progressar, nosaltres necessitem entendre per saber la veritat del país en el qual vivim.

Jablonka no s’havia de preguntar on acabava la història dels avis que no va conèixer: en un camp de concentració. La seva també és la història d’una família jueva que, quan l’antisemitisme es desboca, comença una diàspora sense fi. També és, més que cap altre dels llibres esmentats, un discurs de metahistòria exemplar. La tragèdia que, pàgina rere pàgina vol reconstruir –de la revolució russa als crematoris– és tan apassionant com el fervor amb el qual aquest historiador investiga.

L’artifici queda dissolt al text; d’una manera del tot creïble assumim que la investigació s’ha fet part indeslligable de la seva vida; res ho exemplifica millor com l’afany de saber què hi feien els seus avis refugiats en una zona molt concreta de París, la mateixa on els fills de l’autor van a la llar d’infants, l’emoció que confessa quan troba un document en un arxiu o la conversa amb un veí francès en les paraules del qual encara ressona l’odiós odi racial.

Un fill de l’Holocaust

Secrets de família, secrets de l’Occident democràtic on hem viscut i crescut. Si Cercas s’acaba explicant com un net que és ciutadà gràcies a la reconciliació transicional; si Schwarz es postula a ella mateixa com una filla de la Unió Europea; si Wolff és un producte d’èxit de l’acolliment nord-americà de la cultura europea, al llarg de la seva recerca Jablonka descobreix que ell és una altra cosa: un fill de l’Holocaust, l’hereu d’un silenci ensordidor que ha estat la caixa negra de l’Europa que hem viscut fins ara.

Alexander Wolff. Páginas de vuelta a casa. Barcelona: Crítica,2022. 422 pàgs. Ivan Jablonka. Història dels avis que no vaig tenir Barcelona: Anagrama, 2022. 408 pàgs.

No ho explica d’una manera impostada sinó que reviu la tragèdia amb l’honestedat de qui posa en joc totes les disciplines i totes les hores per obtenir la màxima informació i, així, aconseguir que allò que només era cendra fosa sigui altra vegada brasa roent que ens crema la consciència. És corprenedor. I és allò que ens interpel·la, gairebé com si fos una crida col·lectiva, per no oblidar un període que, ens agradi o no, no es tanca mai, perquè el judici de la història no aconsegueix mai sentenciar el passat.