La sortida precipitada dels exèrcits dels Estats Units i dels seus aliats de l’OTAN no tan sols té l’efecte d’una derrota en totes les seves dimensions –militars, polítiques, ideològiques i morals–, sinó que deixa en evidència la debilitat de les idees estratègiques i de les visions del món global, tant de Washington com d’Europa. Al davant, sorgeixen victoriosos dos projectes forts com són el sobiranisme autoritari rus, fonamentat en la disrupció antioccidental i en l’organització d’un espai geopolític eslau i euroasiàtic, i l’afirmació de la Xina com a superpotència del segle XXI, afermada regionalment a Àsia gràcies a la pèrdua occidental de l’Afganistan, i organitzada globalment a través de la Nova Ruta de la Seda, el gran projecte d’aliances comercials, infraestructures i inversions per situar Pequín en la centralitat de la globalització xinesa.

La nuesa estratègica d’Europa i dels Estats Units és alarmant. Les seves idees sobre l’organització de la globalització han sortit fortament debilitades. Les seves propostes pràctiques, com el gir asiàtic, són d’entrada defensives enfront de Rússia. Les relacions transatlàntiques, base de 70 anys de pau i estabilitat, han quedat molt tocades després de la sortida accidentada de Kabul. Hi ha un notable desacord dins d’Europa i entre Europa i els Estats Units sobre les relacions que s’han de mantenir amb Rússia i amb la Xina. Una nova font de discrepàncies es plantejarà immediatament respecte al tracte que cal mantenir amb els països amb règims impresentables, el primer de tots, l’Afganistan dels talibans.

Els Estats Units són un país dividit i en pugna interna, temptat pel replegament estratègic, en el qual es juga el caràcter mateix de la democràcia. La Unió Europea no té pròpiament una política exterior i de seguretat que li permeti recalibrar adequadament les seves aliances i trobar la geometria més adequada en les seves relacions amb Moscou, el veí més incòmode i amenaçador. El previsible manteniment d’unes relacions estretes entre Washington i Brussel·les apareix més com una previsible reacció defensiva gairebé espontània que el fruit de decisions polítiques meditades i discutides.

El vincle transatlàntic, imprescindible per al manteniment d’un mínim ordre jurídic internacional multilateral i la defensa de la democràcia liberal, requeriria una correlació de forces més equilibrada, en la qual Washington abandonés l’altivesa unilateralista que l’ha caracteritzat des de la Guerra Freda. La caiguda de Kabul dóna tota la raó a Emmanuel Macron en els seus esforços per subratllar l’autonomia estratègica europea i en la seva denúncia, tan mal rebuda, de la mort cerebral de l’OTAN.

Si la Unió Europea no reacciona amb celeritat, aviat quedarà ofegada per les conseqüències de la guerra perduda. És notable el camp per recórrer en política de defensa, especialment la idea de disposar de 5.000 soldats que puguin resoldre emergències com l’evacuació de Kabul sense dependre absolutament del Pentàgon. Però no n’hi ha prou, si pensem que es poden plantejar crisis de més envergadura que una mera situació d’urgència limitada temporalment. I tampoc n’hi ha prou amb la disposició d’urgència d’una certa autonomia militar.

Els efectes de la guerra perduda afectaran la seguretat interior, amb la possibilitat de rebrots terroristes, i exigeixen per tant una redoblada atenció de la Unió Europea. Afectaran també la política de fronteres i l’acolliment de refugiats i immigrants, un camp on la misèria europea és escandalosa. I afectaran finalment l’increment de la inestabilitat en tot l’entorn europeu, des del Sahel fins a l’Orient Mitjà, passant pel Magrib.

La Comissió Europea presidida per Ursula von der Leyen va declarar la seva vocació geopolítica quan va prendre possessió. Josep Borrell va demanar que Europa aprengués a parlar el llenguatge del poder. Segons va dir la cancellera Merkel en reacció a la presidència de Trump, ha arribat l’hora que els europeus prenguem el nostre destí en les nostres mans. Les demandes d’una certa autonomia militar, que no ens faci dependents de Washington, sorgeixen arreu. Tot això sabem què significa, igual com sabem el rebuig que suscita en una part de la població europea.

Per dotar-se dels mitjans militars per a una nova política exterior, la Unió Europea ha d’incrementar els seus pressupostos de defensa. Certament, també ha de saber gastar millor i més coordinadament. Però no n’hi haurà prou. Un cop obtingut el grau d’autonomia estratègica que cal, la Unió Europea haurà d’enfrontar-se als nous reptes globals que se li plantegen, especialment a la seva política d’aliances, degudament reequilibrada. Li caldrà mantenir una forta relació amb els Estats Units, i amb els aliats democràtics d’Àsia que són el Japó, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda. No té cap mena de sentit la vella reticència antiatlantista, en aquest moment tret definidor dels discursos estratègics de Putin i Xi Jinping.

A països com Espanya, aquesta reticència afecta especialment l’opinió pública d’esquerres, però l’establishment polític i militar, en canvi, es veu més aviat temptat pel magnetisme de les bases americanes i els avantatges de la relació bilateral, de manera que sovint el resultat és el descompromís amb els esforços del nucli europeu francès i alemany per tal de moure’s cap a l’autonomia estratègica. No ha estat gens negatiu el paper jugat a l’Afganistan, malgrat la derrota. Tot el contrari, però més que donar peu a l’autosatisfacció s’hauria de traduir en una més gran participació en l’esforç europeu per omplir el dramàtic buit estratègic deixat per la guerra perduda.