En els Carnets de Víctor Serge hi ha fragments escrits a bord del Capitaine Paul Lemerle, un mercant en el qual embarcà, el març del 1941, de Marsella a la Martinica, amb dos centenars i mig de pàries que, com ell, fugien de l’Europa ocupada pels nazis: jueus, antifeixistes alemanys i austríacs, republicans espanyols.

Quan el vaixell passava a poques milles de Barcelona, Serge va escriure: «Es distingeixen primer les xemeneies de la fàbrica d’electricitat. Sota una lleugera broma clara, tota la ciutat apareix a poc a poc, estesa al llarg del golf. Torres grises de la Sagrada Família; fàl·liques de prop —ho recordo—, vistes de lluny fan pensar en unes mans implorant, aixecades enlaire. Es veu molt bé el monument de Colom, el palau de la Duana i el del Govern Civil, a prop del port; la catedral; la torre de Sant Jaume. Montjuïc en primer pla. Línies planes de la ciutadella de maó rosat; la muntanya, abrupta vista des de la costa, des del mar sembla feta de pendents suaus. Boira al fons de la ciutat. Em sembla distingir la rambla de les Flors, ampla i plena, sens dubte amb els arbres sense fulles». Serge havia viscut a la Barcelona de 1917 una experiència prou definitiva per mantenir viva, quasi tres dècades després, la memòria precisa de la ciutat, que mostrà en aquestes línies d’«homenatge».

 

«Homenatges»

Hi ha diversos llibres de testimonis estrangers del segle passat que han estat considerats, per motius contradictoris, «homenatges» a Catalunya. L’arxiconegut és el d’Orwell, el més difós internacionalment sobre la nostra última guerra civil. Miquel Berga ha cridat l’atenció sobre un altre, pràcticament oblidat: Darrere les barricades, de John Langdon-Davies. Altres textos sobre Catalunya apareixen com un contrapunt recurrent en els llibres de Claude Simon, que amb estupor dels francesos guanyà el Nobel de literatura de 1985 (un diari de París titulà: «Un viticultor de Salses (Pirineus Orientals) obté el Nobel»).

Els llibres de Simon, molt bons, són més valorats que llegits: Esther Tusquets, que els publicà i traduí a Barcelona, deia que «no hi havia manera de vendre’ls». Simon, que coneixia bé Barcelona, hi va ser el setembre del 1936 i el que veié no li agradà: ho evocà a Le Palace. Després, a Les Géorgiques, va fer una cosa bastant insòlita: reescriure l’Homenatge a Calalunya d’Orwell, en un exercici de transmutació literària, a través d’un personatge, «O.», que és un indissimulat transsumpte de l’escriptor anglès.

En el ‘Capitaine Paul Lemerle’, s’hi embarcaren Víctor Serge, André Breton, Claude Lévi-Strauss, Wifredo Lam i Anna Seghers.

D’aquests «homenatges», el més oblidat és Naissance de notre force, de Victor Serge, una novel·la publicada el 1931, desapareguda durant dècades i molt tardanament reeditada en francès, anglès i castellà (que jo sàpiga, no traduïda al català). De fet, el seu nom de Serge nasqué a Barcelona («Vaig escriure a Tierra y libertad el meu primer article signat Víctor Serge»). Abans fou Víctor Lvóvitx Kibáltxitx, nat a Brussel·les, fill de russos exiliats.

Afiliat a la CNT, va participar en la vaga general del 1917. El 1919 era a Petrograd, amb els bolxevics. Acabà enfrontat a l’estalinisme, empresonat i confinat als Urals; salvà la pell gràcies a una campanya de Magdeleine Paz i a les gestions de Romain Rolland a Moscou. Naissance de notre force és l’experiència creuada de dues ciutats: «victòria en la desfeta» a Barcelona, «desfeta en la victòria» a Petrograd. És una novel·la indispensable, ultra els textos dels historiadors, per entendre la Barcelona del 1917; com ho és l’Apóstoles y asesinos d’Antonio Soler, magnífic llibre desapercebut en la Catalunya del procés.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Retrats

En el Capitaine Paul Lemerle, s’hi embarcaren Víctor Serge, André Breton, Claude Lévi-Strauss, el pintor cubà Wifredo Lam, l’escriptora alemanya Anna Seghers, l’assagista Alfred Kantorowicz, la fotògrafa Germaine Krull… Aquesta galeria de personatges i el seu context —guerra, resistència, derrota, èxode— han convertit aquell periple en una irresistible temptació pel mite. Els testimonis dels passatgers i les evocacions posteriors són abundants. Contenen fins i tot elements d’intriga: un personatge misteriós, el tunisià Henri Smadja, amagava, a la cabina, una tela de Degas. O era de Manet? Misteri encara avui irresolt. Aquestes reconstruccions (la millor, Capitaine, d’Adrien Bosc) tendeixen a l’aurèola romàntica, idealitzada, a l’estil del film Casablanca.

Fins que arribà Jon Juaristi. Amb detallista i quasi exhaustiva erudició, féu sobre el viatge un llibre divertit i prolix (Los árboles portátiles), ple de dades, anècdotes i rotundes opinions personals. Puix que en el vaixell hi eren Serge, Breton i Lévi-Strauss, Juaristi n’aprofità els arquetips per passar comptes, correlativament, amb el marxisme, l’art d’avantguarda i l’estructuralisme, que considerava «grans relats avui desacreditats». Decapatge saludable.

En els llibres que parlen del passat, els retrats són interessants, sobretot quan són apunts del natural. No ho són en el de Juaristi, però això no els treu interès. Forçà la mà a l’hora de fer-los: Frida Kahlo hi és un «personaje atorrante donde los hubiera»; Breton, «un perfecto cantamañanas»; Wifredo Lam, «el primer surrealista negro que ni era negro ni surrealista»; Zuloaga, «un pintor francés»; Indalecio Prieto, «un taquígrafo», etcètera. Serge s’endú l’estomacada principal: «un pringado», «un cenizo», «más anticuado que un samovar», «un agorero y un pelmazo incapaz de apearse del registro épico».

Quan no són ocasionals ni indiferents, quan insisteixen, siguin els traços negatius o favorables, els retrats són sempre significatius per partida doble: qui retrata es retrata. «Són miralls que transvesteixen» escrivia Serge en els seus Carnets, el 4 d’abril de 1943. Trobava curioses «les inimaginables deformacions de les nostres personalitats en els ulls, la intel·ligència dels altres». És cert: ni ens veuen com ens veiem, ni ens veiem com ens veuen.

A Tristes Tropiques, Lévi-Strauss féu un apunt de Serge sense simpatia: «El seu passat de company de Lenin m’intimidava al mateix temps que tenia una gran dificultat per encaixar el personatge, que evocava més aviat una fadrina puritana (une vieille demoiselle à principes). El rostre barbamec, els trets fins, la veu clara unida a unes maneres afectades i prudents, tot ell presentava un aire asexuat que més endavant vaig retrobar en els monjos budistes de la frontera birmana».

Claude Simon usà també un símil capil·lar (hirsut aquest) per referir-se a Marx: «aquella refotuda vella senyora barbuda que ho tenia tot previst» (cette sacrée chère bonne vieille femme à barbe qui a tout prévu). Més que un retrat era un retret, una carta de reclamació en diferit.

 

Els que solen perdre

Usant la mateixa duresa sardònica, i també en clau d’allisada, Claude Simon retratà Orwell a la quarta part de Les Géorgiques: «A la fi (O.) sembla un home que, amb una perseverància indestructible i sorruda, s’obstinés a rellegir les instruccions per a l’ús i el muntatge d’un mecanisme de precisió, sense resignar-se a admetre que les peces soltes que li han venut i que intenta acoblar, que decanta i torna a agafar constantment, no poden adaptar-se entre si per formar la màquina descrita al catàleg, ni tampoc, segons que sembla, cap altra màquina, tret d’un conjunt d’engranatges que grinyolen i només serveixen per a destruir i matar, abans de destruir-se i esgavellar-se ell mateix.»

Tal vegada l’explicació d’aquests retrats recriminatoris es pot trobar en el discurs de Simon quan rebé el Nobel. Atribuí a Barthes, «si no a Shakespeare», aquesta frase: «Si el món significa alguna cosa, és que no significa res —tret que és.» Considerava qualsevol intent de trobar un sentit a la història com una «derivada tangencial, comestible i optimista de la metafísica».

Per a Simon, el llibre d’Orwell era una patètica temptativa de donar una impossible coherència a una aventura sense sentit.

Entesos. Però com explicar, aleshores, que Simon dediqués tant de temps i tant de talent —i una quarta part d’un dels seus llibres majors— a reescriure i estrafer l’Homenatge a Catalunya d’Orwell? Com entendre que Juaristi compaginés la descriptible consideració que li mereixien tants dels seus personatges amb l’interès insaciable i bulímic que mostrà esbrinant tota mena de detalls i tafaneries sobre ells? No m’ho demano per lamentar-ho, que consti, perquè els resultats literaris d’aquestes obsessions són d’agrair. M’ho demano amb ganes de trobar respostes.

 

Els retrats positius

És possible, a tall de suposició, que en el jeu de massacre (en català pim-pam-pum, terme només aparentment més innocu) de l’un, i en les franqueses truculentes de chicarrón del Norte del segon, s’hi trobés l’exasperació que sol suscitar l’entestament dels idealistes. Serge i els antiestalinistes del Capitaine Paul Lemerle eren, per a Juaristi, «irremeiablement alienats, paranoics». Per a Simon, el llibre d’Orwell era una patètica temptativa de donar una impossible coherència a una aventura il·lògica, sense sentit, sense valor.

Serge i els antiestalinistes del ‘Capitaine Paul Lemerle’ eren, per a Juaristi, «irremeiablement alienats, paranoics».

També els retrats positius són significatius. És coneguda la imatge del milicià italià que impressionà Orwell a les casernes del POUM, abans d’anar a combatre a Aragó. Ho és menys el retrat que Serge féu de Salvador Seguí: «Obrer, quasi sempre vestit d’obrer que surt de la feina, amb la gorra calada sobre el crani, el coll de la camisa descordada sota la corbata barata; alt, ben plantat, de cap rodó, amb faccions irregulars, grans ulls rodons, astuts i maliciosos sota les parpelles espesses, amb una mena de lletjor mitjana, amb encant; tot ell una energia flexible, constant, pràctica, intel·ligent sense afectació».

Serge fou socialista a la Brussel·les dels seus quinze anys, anarquista a París, cenetista a Barcelona, bolxevic a Petrograd, opositor d’esquerra a Moscou i als Urals, socialista llibertari a Mèxic. Fou sempre ell mateix: un insubmís, un refractari (Le Rétif fou el seu primer pseudònim). Seguí era de la mateixa fusta: per això fou assassinat pels pistolers del Lliure el 1923 (una mort que, amb la de Layret, tantes coses capgiraren a Catalunya).

Pel que fa a Orwell, la seva conclusió va ser aquesta: «Quan has vist un desastre semblant […] el resultat no és necessàriament la desil·lusió i el cinisme. Cosa curiosa, l’experiència, en conjunt, ha augmentat, en comptes de minvar-la, la meva fe en la decència dels éssers humans». No crec que Orwell tingués cap mena de confiança en els manuals d’instruccions; però ni ell ni Serge ni Seguí renunciaren a desllorigar la màquina. Devien pensar que posats a fer, posats a viure, és millor l’optimisme de la voluntat. Eren, entestats, de la Internacional dels que solen perdre.