Era lògic que havent nascut i crescut en les estretors obreres del Poble-sec, encaixonat entre el port de Barcelona i el Paral·lel, Joan Manuel Serrat decidís refugiar-se en un poble costaner tranquil del Baix Empordà just quan l’èxit estava a punt de fer-li esclatar el cap. Fugir de la sequedat urbana i plantar-se davant del Mediterrani, sense grues, ni murs, ni contenidors pel mig. Treure’s de sobre l’etiqueta merament catalanista i navegar per un mar més universal, sense renunciar per això a la seva identitat.

Amb 28 anys i una guitarra com a equipatge, Serrat es va instal·lar a l’hotel Batlle de Calella de Palafrugell el maig del 1971. Des de la seva habitació, a la segona planta, es veia el mar, els pesquers i les illes Formigues. Davant d’aquell paisatge, no va trigar gaire a oblidar-se de totes les controvèrsies i censures que l’empresonaven. Així ho va expressar poc després: «Vaig decidir retirar-me durant un temps. Buscava tranquil·litat, treballar sense pressió. I estar al costat de la gent que m’estima i a qui jo estimo. El món de l’espectacle me n’havia anat distanciant i no m’ho podia permetre».

N’hi va haver prou a capbussar-se en un sa hedonisme, aquell que sempre fa tornar a la infància i la inspiració. Salnitre del mar que tot ho cura. Riures, banys, amor lliure i copes fins a l’alba. Ni un minut per pensar en el La, la, la d’Eurovisió ni en les funestes conseqüències que havia implicat des del 1968 la seva negativa a cantar-la si no era en català. Franco s’ho va prendre com un menyspreu, i la censura va caure sobre la seva obra com una llosa del Valle de los Caídos. Però allí la brisa marina s’emportaria les misèries. Calella veuria néixer un gran Serrat, decidit a usar la seva llengua materna (castellà) o paterna (català) com li vingués de gust, sense atendre feixismes ni falsos nacionalismes.

«Era amable, bona persona, amic de tothom. Es passava hores tancat a l’habitació, i a mitja tarda baixava a menjar pa amb llonganissa i vi», recordava fa uns anys Rosa Moret, propietària d’aquell establiment, avui reconvertit en bloc d’apartaments. En les notes de la primera edició en CD de Mediterráneo el mateix Serrat escriu: «Va sorgir quan forçàvem la nit a l’hotel Batlle, cantant amb Alberto Puig Palau –el Tío Alberto de la cançó– i ens capbussàvem en les últimes copes de la matinada que ens servien el Tomàs i la Rosa. Era un Mediterrani amb més formigues que formigó, on tenia més importància el pla nostre de cada dia que qualsevol pla urbanístic».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Vist des de la distància, després del tsunami de l’Espanya del pelotazo, la cançó sembla avui una postal del que va ser i ja no és. Fins i tot serviria d’himne per a la campanya de Greenpeace «Destrucción a toda costa». Però el 1971 Serrat buscava més una declaració intimista, més un instant de bellesa que una reivindicació. «No recordo el meu estat d’ànim… Com corresponia a aquella edat, el meu ànim havia de ser variable. Per tant, devia obeir a diversos estats d’ànim, perquè vaig trigar dies, mesos, a acabar-la», va declarar el cantautor en el documental La mitad invisible de Mediterráneo (TVE, 2009). De fet, la va començar a Calella, amb títols provisionals com Amo el mar i Hijo del Mediterráneo, i la va continuar treballant a Mojácar (Almeria) i Hondarribia (Guipúscoa) fins a acabar-la a Cala d’Or (Mallorca).

 

Una identitat feliç

Durant algun temps es va dir que l’havia compost el desembre de 1970, durant un tancament d’intel·lectuals i artistes al Monestir de Montserrat en protesta pel procés de Burgos i contra la pena de mort. Així figura en alguns textos, però no és cert. Més versemblança té la idea que el germen de Mediterráneo cal buscar-lo en la primera visita del cantautor a Mèxic, la tardor de 1969. En una entrevista a El País el 1992, el mateix Serrat explicava: «Feia setmanes que era a l’interior. Somiava el mar. Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a un llac, només per fer-me la idea del mar que jo enyorava. Vaig entendre que el Mediterrani era una identitat feliç».

A ‘Mediterráneo’ Serrat buscava més una declaració intimista, més un instant de bellesa que una reivindicació.

Aquestes declaracions han estat després reproduïdes en altres publicacions i atribuïdes a l’exili posterior de Serrat a Mèxic el 1975. Però inspirar-se el 1975 per compondre una cançó publicada quatre anys abans és, com s’escudava Rajoy amb els papers de Bárcenas, «metafísicament impossible».

Els amos, clients i amics de l’hotel Batlle van ser els primers que van escoltar Mediterráneo, tot i que no en la versió definitiva. L’artista va lliurar una maqueta a la seva discogràfica (Zafiro), i la cinta va arribar a les mans de Juan Carlos Calderón. «Era un enregistrament primitiu –recordava l’arranjador, mort el 2012. Tan pobre que em va permetre volar, buscar-li els colors». Gabriel Rosales treballaria en la famosa cadena d’acords de guitarra, i altres cançons de l’àlbum van ser arranjades per Antoni Ros Marbà i Gian Piero Reverberi. La tasca de Calderón en l’arranjament de Mediterráneo va ser fonamental. Com diu l’expert en Serrat Luis García Gil: «Tota l’atmosfera que recorre la cançó, incloent-hi l’espectacular rampell jazzístic, deu molt a Calderón. En la resta dels temes de l’àlbum, l’arranjador és Reverberi, tret de Pueblo blanco, a càrrec de Ros Marbà.»

Mediterráneo, al costat de la resta de cançons del disc –algunes, gairebé tan emblemàtiques com Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero i Qué va a ser de ti–, es va enregistrar en una setmana de tardor del 1971 als estudis Fonit-Cetra de Milà. Va ser l’últim treball que el cantautor va enregistrar en aquesta vella sala i l’última col·laboració amb el seu amic Plinio Chiesa, enginyer de so que moriria mesos més tard. Cinc dies d’enregistrament, vuit pistes i una cançó per a l’eternitat.

 

Emblema del pop espanyol

Amb més de 200 paraules, una cosa inusual a l’època, Mediterráneo es va convertir, així que es va publicar, en un emblema del pop espanyol. I el seu influx encara no ha decaigut. El disseny de la portada, a càrrec d’Enric Satué, sobre un retrat del músic d’Isabel Steva (Colita) superposat sobre una altra foto del mar, va conferir al disc un aire afegit de modernitat i atreviment. «Vam anar a fer les fotos en el meu Seat 600. Vam triar una samarreta molt moderna, amb el coll d’un altre color i unes estrelletes psicodèliques al pit. I Satué va afegir a la portada aquesta banda tan modernota de color violeta. Tot encaixava. Mediterráneo era una cançó positiva, sensual, una explosió d’afirmació vital, molt en sintonia amb l’esperit de la gauche divine», recorda el mateix Serrat. En les imatges interiors apareix amb els fills de Rosa Regàs. Abans d’arribar a Calella el 1971, el músic ja havia estat al poble convidat per Oriol Regàs, el ja desaparegut germà empresari de l’escriptora.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

«És com si totes les cançons que componem el meu germà i jo estiguessin enfocades a crear aquesta perfecció impossible d’aconseguir. Al final tots serem història, però ‘Mediterráneo’ serà present pels segles dels segles», diu David Muñoz (Estopa).

En una entrevista amb Joaquín Luqui publicada a El Musical a finals de 1971, Serrat parlava de Mediterráneo d’una manera que ens remet estranyament a l’actualitat: «Des d’Espanya a Rússia, estem units per un mar. És alguna cosa més que un element geogràfic. És part important de la nostra cultura, de la nostra educació, de la nostra vida. I mai, que jo sàpiga, no s’havia fet una cançó sobre aquest mar».

Per al poeta Joan Margarit, mort el 2021, la lletra de Mediterráneo és indissociable de