No es pot dir que els personatges de la Pèrsia recreada pels compositors barrocs, els nombrosos Serse i Artaserse entre molts altres, siguin figures fidels al context històric en què van regnar i lluitar, ni que tinguin la perspicàcia del geni diplomàtic o estratègic. Són més aviat personatges que es veuen embolicats en trames amoroses, conseqüència de les guerreres. I això és així tant si l’òpera és seria com si té un vessant una mica còmica. Aquest és el cas de Serse, de Georg Friedrich Handel, una òpera estrenada el 1738 la qual va ser un fracàs i va marcar el final de la col·laboració entre el compositor i el King’s Theater de Londres.
L’Opéra de Rouen Normandie l’ha pujat a l’escenari amb dos objectius. Un és el de donar pautes barroques a una orquestra, la del teatre, que no està avesada a interpretar aquest repertori. L’altra finalitat, compartida amb no massa fortuna per tots els teatres lírics, és la de fer l’òpera atractiva als joves. Per això el col·lectiu Clarac & Deloeuil > Le Lab que firma la posada en escena la situa en un skate park, entre una comunitat de joves que es troben allà amb els seus monopatins, patinets i bicicletes acrobàtiques, disposats a fer tota mena de cabrioles amb els seus artefactes i, sobre tot, amb les seves emocions, traïcions i enganys. El que en resulta és una comèdia romàntica juvenil en un escenari estàtic i poc interessant al qual, però, donen vida els skaters amb les seves habilitats que a vegades posen un ai al cor.
Perquè aquesta comèdia funcioni en aquest ambient s’han suprimit molts da capo de les àries, alguns recitatius i, el que més es troba a faltar, tots els cors. Per una gran pantalla que hi ha al fons desfilaven skaters locals i una sèrie d’eslògans com el que reclamava ‘More skate, less hate’ (més patinar i menys odiar). De bon començament, el primer ai al cor, però aquest musical. El xiuxiueig dels monopatins lliscant per les parets inclinades acompanyava els primers compassos de la cèlebre i fantàstica ària que canta Serse, Ombra mai fu, però la molt breu interferència ja no es va repetir.
Una escena de Serse, de Handel, en la producció estrenada a l’Opéra Rouen Normandie. Fotografia de Marion Kerno.
Els contratenors Jake Arditti i Jakub Jósef Orlinski interpretaven a Serse i Arsamene, els dos germans enfrontats perquè tots dos estan enamorats de Romilda. El polonès, ben conegut per les seves habilitats en el break dance va poder lluir-les, però amb discreció davant de les extraordinàries habilitats dels figurants skaters. La seva interpretació vocal, molt aplaudida, va tenir algun problema amb les notes més agudes que sortien xisclades. Més sòlida va ser la interpretació d’Arditti. La soprano Mari Eriksmoen en el paper de Romilda va sorprendre per la bellesa de la seva veu i l’elegància del cant. La mezzo Cecilia Molinari i la soprano Sophie Junker en els papers d’Amastre i Atalanta respectivament, també mantenien el nivell vocal alt. El baix Luigi Di Donato, a qui havíem escoltat al Liceu fent el mateix paper d’Ariodante fa uns anys, va cantar amb bravura el que en aquesta producció era l’únic paper d’adult. La part més còmica de Serse correspon al personatge d’Elviro que va ser interpretat per Riccardo Novaro.
I ara l’orquestra. Avui, la interpretació orquestral barroca ha assolit un nivell altíssim amb formacions totalment especialitzades. En el cas de la de Rouen, fer servir cordes de tripa i arquets antics, afegir una trompeta natural, dos clavecins, un fagot barroc i una tiorba no són suficients per fer una interpretació barroca malgrat la direcció entusiasta de David Bates. Tampoc és que sonés malament, però li faltava aquell plus d’una autenticitat que potser és inventada a la que, però, ja ens hem acostumat.
En conjunt, aquest Serse funciona força, però tanta acrobàcia en un espai que sempre és el mateix cansa una mica. Tanmateix, és d’esperar que el jovent s’hi enganxi, amb rodes o sense.
