En diem heroïnes, però no són altra cosa que víctimes. Violetta Valéry, Floria Tosca, Desdèmona, Cio Cio San, Carmen, Lucia Ashton, Norma. Són víctimes, dels homes, d’una cultura que les vol veure patir i que les vol castigar. També són víctimes de les seves pròpies delusions. Són set dones que l’òpera ha posat a dalt de tot de l’altar musical i emocional, i totes set han de morir dalt de l’escenari perquè puguem tornar a casa reconfortats amb les desgràcies irreals dels altres. En aquest cas, de les altres.

Marina Abramović, l’àvia de la performance com ella mateixa es defineix als seus setanta-sis anys, reviu aquelles set morts bo i fent un homenatge a qui podria ser la vuitena, a la veu i figura de Maria Callas que les va interpretar totes de manera sempre colpidora i inoblidable, encara que la gran majoria dels mortals només l’hàgim escoltat en enregistraments. Ho fa en l’espectacle 7 Deaths of Maria Callas que ha ideat, firmat, dirigit escènicament i que també interpreta. Estrenada a Munic el setembre de 2020, en plena pandèmia, l’obra ja s’ha vist amb èxit als teatres d’òpera d’Atenes, Berlín, Florència, París, Nàpols i aquest mes arribarà a Barcelona, al Liceu. La vinguda al teatre de la Rambla coincideix amb l’any del centenari del naixement de la soprano grecoamericana.

La trajectòria de l’artista nascuda a Belgrad (es declara nascuda en un país inexistent, Iugoslàvia), d’entrada no feia pensar en aquest aterratge als escenaris d’òpera després de gairebé mig segle de carrera artística que li ha valgut, entre molts altres guardons, el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2021. Ella mateixa reconeixia que si fa uns anys algú li hagués dit que treballaria en el context operístic li hauria respost que estava boig. L’òpera no li agradava, considerava que era una cosa vella, que pertanyia a un passat que no l’interessava. Malgrat aquestes afirmacions, vist amb perspectiva, el seu camí no deixa de ser coherent.

PUBLICITAT

Abramović, pionera de la performance interdisciplinària, s’ha dedicat a explorar els límits del seu propi cos i de la seva ment en el que s’anomena art de resistència, un art que inclou el dolor físic, l’aïllament o la soledat. Ho ha fet amb obres de la sèrie Rhythm, als anys setanta, en què buscava l’energia que genera el dolor extrem en el seu cos i la pèrdua de la consciència. Més tard, amb la seva parella, l’artista alemany Ulay, es van dedicar a explorar l’ego i la identitat artística. Després s’ha interessat per la relació de l’artista amb el públic.

La connexió

Quan tenia catorze anys va sentir la veu de la Callas en una ràdio a casa de l’àvia i allò que sonava en un vell aparell de baquelita la va colpir de tal manera que va despertar la seva curiositat. Amb el temps va sentir una connexió amb la gran soprano per la via sentimental. La diva va morir amb el cor trencat i ella quasi que també, però si a Abramović, segons explica, el seu treball artístic la va salvar, en el de la Callas l’art no li va servir. Més enllà que les dues dones tenen el mateix signe zodiacal, sagitari, hi ha una identificació entre les dues artistes. Vida i art es van fondre en el cas de la Callas. A la seva manera i volgudament, també en el d’Abramović.

Vida i art es van fondre en el cas de la Callas. A la seva manera i molt volgudament, també en el d’Abramović.

L’interès per la soprano la va portar a pensar al voltant de què passa amb les dones que interpretava la diva que sempre morien amb el cor trencat, sigui pel seu país, per gelosia, per sacrificar-se o per malaltia. A més, la mort es produeix sempre d’una manera horrible. Les dones moren escanyades, a la foguera, fent-se l’harakiri, enterrades vives, en un atac de bogeria, saltant al buit o escopint sang.

El projecte de portar aquestes morts a l’escenari amb la Callas de fil conductor ja li ballava pel cap fa més de deu anys. Quan la performer estava a Madrid preparant un altre espectacle seu, The Life and Death of Marina Abramović, al Teatro Real, explicava a la premsa la seva sorpresa per la percepció que es té d’aquelles morts que qualifica d’estètiques: «Ens agrada la mort que veiem al teatre, al cinema perquè és tan bonica de prop, i com moren…! Però quan veiem la mort real a la televisió, quan veiem realment les terribles històries del món d’avui, canviem de canal perquè no ho volem veure.»

PUBLICITAT

Abramović tenia tan ficada al cap la idea de bastir un espectacle al voltant de Maria Callas i de les morts dels personatges que va interpretar que quan Nikolaus Bachler, llavors intendent de la Bayerische Staatsoper, li va demanar de fer una posada en escena per a El castell de Barbablava, de Béla Bartók, l’artista li va dir que no, que el que realment li interessava era fer l’espectacle que estava barrinant sobre la mort i la soprano. La resposta del director va ser entusiasta. La pandèmia, però, va alterar els plans i va endarrerir l’estrena prevista per a l’abril del 2020, però només fins al setembre en què va tenir l’honor d’inaugurar la temporada, això sí, amb les corresponents limitacions de públic. L’òpera de Munic va arriscar de valent en un moment en què s’imposaven el tancament i la retirada dels escenaris.

Set veus per a set mortes

A l’espectacle que arriba al Liceu hi ha música creada pel compositor contemporani Marko Nikodijević per als preludis a cadascuna de les set morts, a l’intermezzo i a l’escena final. Hi ha també una videocreació amb interpretacions de la mateixa artista i de l’actor Willem Dafoe el qual, segons el guió, assassina de set maneres diferents la seva amant, paper interpretat, naturalment, per Marina. Les imatges d’aquestes set morts, totes diferents, es van rodar a Los Angeles. Hi ha interpretació en viu a càrrec de la mateixa Abramović.

A ‘7 Deaths of Maria Callas’ hi ha música original, una videocreació amb l’artista i l’actor Willem Dafoe i set sopranos en viu.

I hi ha set sopranos que cadascuna interpreta damunt de l’escenari una de les àries o fragments més cèlebres que cantava la Callas com són Addio, del passato (La Traviata), Vissi d’arte (Tosca), Ave Maria (Otello, tot i que la Callas no la va interpretar mai íntegrament), Casta Diva (Norma) o Un bel dì vedremo (Madama Butterfly). Entre les veus al Liceu hi haurà les de Vanessa Goikoetxea, Leonor Bonilla i Martha Mathéu. I per acabar, al final, hi ha una escenografia hiperrealista, la reproducció de la cambra on va morir la diva al seu apartament parisenc de l’avinguda Georges Mandel un dia de setembre de 1977, en què no falten ni les pastilles per dormir a la tauleta de nit ni les fotos d’un temps passat. Aquesta és la vuitena mort, l’autèntica, tot i no entrar en el títol.

Qui esperi veure una òpera en aquest espectacle, s’equivocarà. En una entrevista a la revista Sonograma Magazine el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, deia que l’espectacle va més enllà d’un recital, però tampoc no és una òpera: «És un format mixt que serveix com l’estructura d’un gènere nou. Buscar aquests nous formats ens va molt bé per avaluar quin serà el futur de la mateixa òpera. És un exemple d’una nova manera de tractar el gènere i els seus objectes des d’una nova mirada i una nova perspectiva, amb les quals es manté el mateix missatge, però, alhora, s’actualitza».