En diem heroïnes, però no són altra cosa que víctimes. Violetta Valéry, Floria Tosca, Desdèmona, Cio Cio San, Carmen, Lucia Ashton, Norma. Són víctimes, dels homes, d’una cultura que les vol veure patir i que les vol castigar. També són víctimes de les seves pròpies delusions. Són set dones que l’òpera ha posat a dalt de tot de l’altar musical i emocional, i totes set han de morir dalt de l’escenari perquè puguem tornar a casa reconfortats amb les desgràcies irreals dels altres. En aquest cas, de les altres.

Marina Abramović, l’àvia de la performance com ella mateixa es defineix als seus setanta-sis anys, reviu aquelles set morts bo i fent un homenatge a qui podria ser la vuitena, a la veu i figura de Maria Callas que les va interpretar totes de manera sempre colpidora i inoblidable, encara que la gran majoria dels mortals només l’hàgim escoltat en enregistraments. Ho fa en l’espectacle 7 Deaths of Maria Callas que ha ideat, firmat, dirigit escènicament i que també interpreta. Estrenada a Munic el setembre de 2020, en plena pandèmia, l’obra ja s’ha vist amb èxit als teatres d’òpera d’Atenes, Berlín, Florència, París, Nàpols i aquest mes arribarà a Barcelona, al Liceu. La vinguda al teatre de la Rambla coincideix amb l’any del centenari del naixement de la soprano grecoamericana.

La trajectòria de l’artista nascuda a Belgrad (es declara nascuda en un país inexistent, Iugoslàvia), d’entrada no feia pensar en aquest aterratge als escenaris d’òpera després de gairebé mig segle de carrera artística que li ha valgut, entre molts altres guardons, el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2021. Ella mateixa reconeixia que si fa uns anys algú li hagués dit que treballaria en el context operístic li hauria respost que estava boig. L’òpera no li agradava, considerava que era una cosa vella, que pertanyia a un passat que no l’interessava. Malgrat aquestes afirmacions, vist amb perspectiva, el seu camí no deixa de ser coherent.

Abramović, pionera de la performance interdisciplinària, s’ha dedicat a explorar els límits del seu propi cos i de la seva ment en el que s’anomena art de resistència, un art que inclou el dolor físic, l’aïllament o la soledat. Ho ha fet amb obres de la sèrie Rhythm, als anys setanta, en què buscava l’energia que genera el dolor extrem en el seu cos i la pèrdua de la consciència. Més tard, amb la seva parella, l’artista alemany Ulay, es van dedicar a explorar l’ego i la identitat artística. Després s’ha interessat per la relació de l’artista amb el públic.

 

La connexió

Quan tenia catorze anys va sentir la veu de la Callas en una ràdio a casa de l’àvia i allò que sonava en un vell aparell de baquelita la va colpir de tal manera que va despertar la seva curiositat. Amb el temps va sentir una connexió amb la gran soprano per la via sentimental. La diva va morir amb el cor trencat i ella quasi que també, però si a Abramović, segons explica, el seu treball artístic la va salvar, en el de la Callas l’art no li va servir. Més enllà que les dues dones tenen el mateix signe zodiacal, sagitari, hi ha una identificació entre les dues artistes. Vida i art es van fondre en el cas de la Callas. A la seva manera i volgudament, també en el d’Abramović.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.