A Camprodon on va néixer, Isaac Albéniz (1860-1909) té un petit museu que ara ha agafat empenta gràcies a la tenacitat d‘Alfonso Alzamora, besnet del músic, i a la bona feina del musicòleg i crític de La Vanguardia, Jorge de Persia. La nova etapa del Museu Isaac Albéniz de Camprodon (MIAC) ha començat recordant al compositor Déodat de Séverac, nascut fa cent cinquanta anys, perquè, a més de tractar el llegat d’Albéniz, el museu vol fer una reflexió sobre una generació única d’artistes, una generació que tenia un caràcter transversal i transfronterer a començaments del segle XX.

La petita mostra commemorativa De París a Ceret. Albéniz, Séverac i la cultura catalana (fins al 30 de setembre) explica la relació de Séverac amb aquella cultura que es retrobava a Ceret on confluïen artistes com Braque, Picasso, Gris, Junoy, Apollinaire o Manolo Hugué convertint-la en la meca del cubisme. En aquell moment, entre el 1910 i el 1914, en què el focus d’inspiració va ser la cultura catalana del Rosselló, «la cultura va aconseguir traspassar fronteres i unir», afirma De Persia, director del MIAC i comissari de l’exposició inaugurada el 16 de juliol.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Séverac, nascut a un poble del Llenguadoc, va ser un gran amic d’Albéniz qui va exercir una forta influència en la seva obra. Vladimir Jankélévitch, filòsof, músic i musicòleg, en el seu llibre dedicat als dos compositors (i també a Mompou), diu que Séverac es va convertir en el poeta de la terra catalana i afegeix: «Séverac l’occità llisca cap a Catalunya, com Albéniz el català ho fa cap a Andalusia».

La inauguració de la nova etapa del MIAC amb l’exposició es va acompanyar d’un recital d’Albert Guinovart al Monestir de Sant Pere de la mateixa localitat en el que va interpretar l’Automne Valse op. 170, i la Sonata n. 5 d’Albéniz, i Cerdaña, de Séverac. Aquesta obra és l’evocació d’un viatge en tres etapes que el músic va fer pel Pirineu amb parades a Puigcerdà, Font Romeu i Llívia. Construïda en cinc moviments, l’obra ens fa sentir el trot de les mules de la tartana en el primer i darrer moviment en els que tot agafa velocitat, l’alegria d’unes festes, i una pregària.

Tot el programa, tant les obres d’Albéniz com la de Séverac, són llargues i exigents. Guinovart les va interpretar amb el seu gran mestratge pianístic. I encara va oferir dues propines, la Dansa espanyola n. 1 de Fernando Alzamora Albéniz, un dels hereus del músic que també va ser compositor i que el pianista va dedicar a la filla present al concert, i Orgia de les Danses Fantàstiques, op. 22, de Joaquín Turina, una obra que reclama una extraordinària velocitat i energia amb la qual Guinovart va deixar bocabadat al públic que omplia el monestir.