Ningú no vol ser conscient que el cim de l’èxit és el principi del declivi, no necessàriament econòmic. En el cas de Shakira era quelcom impensable el 2010, any de l’èxit milionari del Waka waka, quan la colombiana guanyava muntanyes de bitllets amb cada cop de maluc. Després del seu triomf planetari amb l’himne del Mundial es començava ja a albirar la patacada, almenys reputacional. Bé, alguns ho veien.

Altres, la majoria, preferien tapar-se els ulls. El tàndem Shakira-Piqué era una mina d’or. Massa audiència per posar-li peròs a la qüestió. I la qüestió era que la nena de Barranquilla, la mateixa que havia aconseguit el seu primer gran èxit amb Dónde están los ladrones, ocupava el tron del pop amb una cançó presumptament espoliada. I alguns especialistes en enginyeria fiscal, semblava que jugaven en el seu equip.

Ambaixadora de la Bona Voluntat d’Unicef des del 2003, el 2010 la seva voluntat començava a semblar de tot menys bona. Apropiar-se d’una cançó africana li va fer guanyar aleshores molts aplaudiments i molt poques crítiques. En un estat d’embadaliment col·lectiu, la premsa solia enaltir les seves altisonants iniciatives benèfiques a Colòmbia, però pocs es preguntaven per què no residia ni tributava al seu país natal i per què el gruix dels seus guanys acabava en llocs fiscalment tan obscens com les Bahames, Panamà, les Illes Verges, Malta, Luxemburg, les Illes Caiman… Aquesta pregunta és la que, ara sí, li ha formulat sense embuts l’Agència Tributària espanyola.

Més de vint caus

Enfront de les tracamanyes dels seus entramats societaris, Hisenda sosté que la noia d’aparença filantròpica no pot eludir les seves obligacions tributàries a Espanya, ja que va residir més de 183 dies a Barcelona, límit marcat per la llei. Suposadament, és clar, perquè ella nega que visqués a Espanya entre 2012 i 2014, el període sota sospita. La seva coartada, també presumpta, és gairebé pitjor. El que ella ve a dir és que residia a les Bahames i que els seus guanys, els 300 milions d’euros del Waka waka i de la resta de la seva carrera, estaven en lloc segur en més de vint caus de diferents pseudopaïsos amb les seves pseudolleis respectives.

Bona part de la seva riquesa són les propietats de luxe que té a les Bahames (una mansió a Nassau i una illa sencera, Bonds Cay, que va intentar vendre a trossets), els Estats Units (mansió a Miami i àtic de luxe a Nova York), Itàlia (mansió a l’illa de Capri) i altres barraques de luxe a Barranquilla (Colòmbia), República Dominicana i Punta del Este (Uruguai). Per a la compra d’un pis colossal a Pedralbes i una altra mansió a Esplugues de Llobregat va usar societats tan esquives com la seva dansa del ventre. Segons els registres oficials, Shakira no tenia a Espanya ni negocis ni propietats. Des del principi, va pretendre passar per Barcelona com si el seu únic tresor per declarar fos Piqué.

Per a la compra d’un pis colossal a Pedralbes i una altra mansió a Esplugues de Llobregat va usar societats tan esquives com la seva dansa del ventre.

La Fiscalia barcelonina li ha recordat ara que el maig de 2012 va comprar una casa i va començar a fer-hi obres, va llogar un estudi de gravació durant un any i es va fer el seguiment del seu primer embaràs en una clínica. Tot això a Barcelona. Creuen, per tant, que era una resident de llibre, per molts dies que digui ella que va passar als Estats Units com a jurat del talent show The voice. La triple acusació espanyola (Fiscalia, Advocacia de l’Estat i Generalitat) és contundent: «L’única raó d’aquestes societats interposades per Shakira, juntament amb altres branques del seu patrimoni atribuïdes a entitats amb seu a Espanya, els EUA i Holanda, és canalitzar els moviments de capital de la seva activitat i ocultar-lo a Hisenda. Amb aquest mètode, va utilitzar les empreses en lloc d’ella mateixa, i cap de les empreses tenia l’estructura ni els mitjans necessaris per exercir cap activitat».

Pobra nena rica

Les vendes totals dels seus discos superen els 800 milions d’unitats. Podria, per tant, haver evitat la vergonya i els possibles vuit anys de presó pagant sense parpellejar els 14,5 milions més uns altres 24 de multa que li exigeix el fisc espanyol. Ben al contrari, ella es regira com la Loba de la seva cançó: «La Fiscalia s’ha obstinat a recaptar els diners reportats en les meves gires internacionals quan encara no era resident a Espanya, i han recorregut a mitjans indeguts per pressionar-me, tal com fan diàriament i injustament amb milers de contribuents amb finalitats lucratives. No hi ha hagut mai una persecució amb tanta manca de raonabilitat i tan aferrissada per part del fisc, ni un ús tan evident de la pressió mediàtica i reputacional com a mecanisme recaptatori». Pobra nena rica. Potser es resisteix a pagar perquè creu que, amb els súper advocats que té, difícilment anirà a la presó.

Però tornem a l’inici, al cim de l’abisme. De debò va ser un robatori el Waka waka? Convé explicar bé la història, perquè és un episodi central en la vida de Shakira-Piqué («sense aquesta cançó», diu ella, «no haurien nascut els meus fills») i potser no hi ha gaire gent que sigui conscient de la cara oculta d’aquell pelotazo. Poc després de publicar el single, Sony Music es va afanyar a escriure en un xec una xifra amb molts zeros davant la queixa dels supervivents del grup camerunès Golden Sounds, dissolt el 2002. L’escàndol podia ser majúscul i calia tapar-lo.

Apropiar-se de l’himne del Mundial

La tornada bombardejada de Waka waka, himne oficial del Mundial de Sud-àfrica 2010, era una còpia flagrant de Zangalewa, consolidada i popularitzada el 1985 per un grup de músics de l’exèrcit camerunès als quals ningú no havia demanat permís. Apropiar-se de l’himne del Mundial, on se suposa que han de quedar plasmades totes les utopies, idees solidàries i bones intencions, perpetuava la idea d’un Occident espoliador que roba sense preguntar ni oferir res a canvi.

La Sony no es va aturar davant l’oportunitat d’un negoci planetari i la FIFA va preferir mirar cap a una altra banda. Qualsevol africà amb una oïda mig sana els hauria dit que Waka waka era un plagi de Zangalewa, un himne tan popular a l’Àfrica com La marsellesa a França. Amb diferents lletres, en diferents llengües, els nens africans de qualsevol llogaret, des del Senegal fins a Kenya, juguen a ser soldats col·locant-se fusells de fusta a l’espatlla i desfilant mentre entonen la seva recognoscible tornada: Za mina he he / Waka waka he he/ Za mina mina zangalewa (Veniu, vosaltres, vosaltres, he he / Tu ho fas, tu ho fas, he, he / Veniu, vosaltres, vosaltres, qui us ha cridat?).

PUBLICITAT

Els fusellers camerunesos de les files aliades en la Segona Guerra Mundial cantaven una cosa semblant, però va ser el grup militar Golden Sounds qui li va donar forma definitiva. Amb les cares pintades de blanc i coixins sota l’uniforme per simular panxes prominents, pretenien fer una sàtira dels adotzenats soldats africans al servei del colonitzador. La cançó va arribar als ports sud-americans en els 90 amb el títol d’El militar, i Shakira la degué escoltar en les més de trenta versions de diferents grups, entre les quals El negro no puede, de les dominicanes Las Chicas del Can.

El 27 d’abril de 2010, Sony anunciava sense enrojolar-se que Waka waka, «composta i escrita per Shakira», havia estat triada com a himne del Mundial. En l’acte, el llavors president de la FIFA, Joseph S. Blatter, deia: «La cançó representa el ritme i la identitat africana». I la mateixa Shakira anava més enllà: «Aquest campionat significa una il·lusió global, connecta tots els països, races, religions i sectors socials al voltant d’una única passió integradora.»

Una setmana després, membres de Golden Sounds apareixien en una roda de premsa a Douala per anunciar la determinació de fer valer els seus drets. Poc després, l’organització del Mundial emetia un nou comunicat, on ja reconeixia que «el cor és similar a una cançó popular del Camerun». Similar com a eufemisme d’afusellament.

L’esforç continu per empatitzar amb els desfavorits i alhora viure una vida de luxe és l’eix essencial de la personalitat de Shakira.

Jean Paul Zé Bella, un dels líders de Golden Sounds i coautor de Zangalewa, va continuar posant el dogal al coll en una entrevista al diari Cameroon Tribune: «És un orgull que hagin reviscut la nostra cançó, però m’agradaria ser pagat pel privilegi. Que no ens menyspreïn, perquè el copyright és propietat de l’Exèrcit camerunès, que disposa de recursos per muntar una batalla legal arreu». Waka waka va ser, el 2010, el senzill més venut en plataformes digitals i actualment frega els 700 milions de reproduccions a YouTube. En la clausura del Soccer City de Johannesburg, després de l’iniestazo, Shakira va exhibir el trofeu del seu safari musical davant d’una audiència de tres mil milions de persones. No era molt millor que un rei caçant elefants a Botswana, però el món ho va aplaudir.

Amb avantpassats catalans

L’esforç continu per empatitzar amb els desfavorits i alhora viure una vida de luxe és l’eix essencial de la personalitat de Shakira. Nascuda Isabel Mebarak Ripoll (2 de febrer de 1977), filla d’un empresari libanès establert als Estats Units i d’una colombiana amb avantpassats catalans, el seu pare es va arruïnar quan ella era una nena. Sempre explica que quedar-se sense cotxe, sense mobles i, sobretot, sense aire condicionat a Barranquilla, la va marcar. Llavors els seus pares la van portar a visitar un barri pobre on els nens esnifaven cola per oblidar la fam. «D’aquí va sorgir la meva determinació, el meu desig de triomfar. Em vaig obsessionar amb conquistar l’èxit, recuperar per als meus pares aquella posició econòmica i fer alguna cosa per a aquells nens. Per això, amb el meu primer èxit, als 18 anys, vaig crear la fundació Pies Descalzos.»

La sinceritat del seu altruisme trontolla cada vegada que el seu nom apareix vinculat amb investigacions com els Pandora Papers, els Paradise Papers… Lluny d’avergonyir-se’n, el 2015 va tenir el valor de treure al mercat un perfum anomenat Paradise Elixir.

El món ha canviat tant que ara és una noia de Barranquilla la que se’n va a les Illes Caiman.

Ara, els problemes fiscals de Shakira se superposen amb la ruptura anunciada recentment de la seva relació amb el futbolista del Barça Gerard Piqué, amb un patrimoni d’uns 80 milions d’euros, també en greu crisi reputacional pels seus foscos manejos financers i esportius com a mediador entre la Federació Espanyola de Futbol i l’Aràbia Saudita. La suposada parella perfecta és ara un castell d’il·lusions que s’enfonsa. Com va passar en la seva relació anterior amb Antonio de la Rúa —fill de l’expresident argentí, va ser ell qui la va ajudar a convertir-se en estrella internacional amb un contracte de cent milions d’euros per a Live Nation i qui va crear els fonaments dels seus embulls societaris—, l’amor va durar una dècada i, després, tots dos es van enredar en un galimaties de demandes econòmiques i retrets.

Com la banca, que sempre guanya

Potser ara passa el mateix. O no. Els milionetis són molt volubles. El març d’aquest any, després del miratge del 0-4 del Barça al Bernabéu, Shakira va piular: «Estàs fet d’un material que només Déu coneix i ets el millor exemple de lluita, perseverança i sinceritat per als nostres fills». Dos mesos després arribava la ruptura total i, segons diuen, l’inici d’una batalla pels fills que s’endevina infernal.

Vagi bé o vagi malament, la relació Shakira-Piqué sempre generarà diners. És com la banca, que sempre guanya. Ella vendrà cançons de ruptura (Te felicito) com abans venia les d’amor (Sale el sol, Me enamoré). El públic les comprarà. I, segurament, ella continuarà guardant tot el que guanyi sota la catifa més exòtica i espessa que trobi. El músic colombià José María Peñaranda (1907-2006) va compondre una de les cançons més emblemàtiques del seu país, aquella que deia: «Se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla». El món ha canviat tant que ara és una noia de Barranquilla la que se’n va a les Illes Caiman.