Quan el desembre del 2018 Vox va irrompre en la política espanyola amb un èxit inesperat en les eleccions al Parlament andalús, on va obtenir dotze escons, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, va llançar una «alerta antifeixista». Centenars de joves es van llançar als carrers de les principals ciutats andaluses per denunciar el retorn d’un règim que la majoria no havien conegut i assenyalar els seus votants amb un qualificatiu la versió col·loquial del qual, fatxa, havia anat suavitzant les arestes amb el temps.

Com ho havien fet abans negres o homosexuals, el líder del nou partit, Santiago Abascal, va saber desactivar els epítets que li llançaven els adversaris i apropiar-se’n: «Si t’estimes Espanya, fatxa! Si defenses les seves fronteres, xenòfob! Si et molesta pagar amb els teus impostos disset parlaments, centralista! Si rebutges la Llei de memòria històrica, franquista! Si no admets que es criminalitzi la meitat de la població, masclista!… Els seus insults ens els posem com si fossin medalles».

El vade retro de Podemos no va frenar l’avanç d’un fantasma que, després d’haver recorregut mig Europa, reapareixia al país que fins llavors es creia immunitzat per quatre dècades de dictadura militar. El 2019 va passar d’estar fora del Congrés a aconseguir 24 diputats l’abril i 52 el novembre, i es va convertir així en la tercera força política.

La polarització i el pes de l’aritmètica van comportar que, en els quatre anys següents, el PP l’acabés acceptant com a soci de govern en autonomies i ajuntaments. En les mobilitzacions contra els indults, primer, i l’amnistia, després, per als encausats pel procés se’l va presentar ja com un membre més de la família de partits autodenominats «constitucionalistes». Vox no ocultava el seu propòsit de demolir l’Estat de les autonomies, però ho volia fer, es deia, a través dels procediments previstos en la mateixa Constitució. Al cap i a la fi, lluitava per ocupar butaques en els governs autonòmics que assegurava que volia suprimir.

Els que el qualificaven de feixista oblidaven que aquest moviment polític va sorgir en un context històric determinat, l’Europa d’entreguerres, i va tenir característiques molt diferents als països en els quals va assolir el poder. Encara que Vox posava El novio de la muerte per escalfar els mítings i el seu dirigent Ortega Smith aparegués en un vídeo disparant un subfusell de l’Exèrcit, el partit no tenia esquadres paramilitars que recorreguessin els barris a la caça de l’immigrant.

 

Deriva cesarista

Però titllar-lo de feixista –cosa que resultava, com a mínim, anacrònica– desviava l’atenció sobre l’assumpte de fons: saber si l’organització, el funcionament i l’activitat s’ajustaven als principis democràtics que estableix la Llei 6/2002 de partits polítics. La democràcia interna és manifestament millorable en totes les forces polítiques, la majoria de les quals han experimentat una deriva cesarista que deixa l’última paraula en mans del líder i d’un petit cenacle. Però la formació d’Abascal ha portat a l’extrem aquesta tendència autocràtica.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Igual que Podemos, Vox és un partit assembleari, segons els seus estatuts. En l’Assemblea General, màxim òrgan decisori, hi tenen dret a participar, amb veu i vot, tots els afiliats amb almenys nou mesos d’antiguitat. De manera directa, sense representants, intermediaris ni delegats.

No obstant això, des del març de 2019, els afiliats no han pogut assistir a cap d’aquestes assemblees anuals. La direcció del partit va al·legar llavors que no disposava d’un local per albergar tota la militància, mentre llogava el palau madrileny de Vistalegre per a mítings multitudinaris. Les seves assemblees s’han convertit en un conclave de càrrecs orgànics i públics, molts, professionals de la política, que els afiliats de base es limiten a contemplar telemàticament.

En cada assemblea es rebla una mica més el clau dels estatuts per estrènyer o eliminar les vies de participació. Els afiliats reben els canvis proposats pocs dies abans de la reunió, sense possibilitat de debatre’ls o esmenar-los i moltes vegades sense explicació sobre la necessitat o la conveniència. Només poden votar sí o no a través del lloc web.

 

Les primàries, suprimides

Així es van eliminar, el 2019, les eleccions primàries per designar els candidats a càrrecs públics. La direcció va dir que no hi havia temps a causa de l’avançament de les eleccions generals, però no les han tornat a celebrar mai més; malgrat que, quan va sorgir, Vox es va voler diferenciar del PP amb el lema «aquí sí que hi ha primàries» i el 2015 un militant canari, Carmelo González, es va prestar a disputar el lideratge a Abascal per donar una aparença democràtica a la seva designació com a aspirant a la Moncloa.

Suprimides les primàries, la llista de candidats a ajuntaments o parlaments autonòmics l’aprova el Comitè Executiu Nacional (CEN) a proposta dels comitès executius provincials (CEP). Els CEP són els nusos de la malla territorial d’un partit que no té organització regional. Encara que l’aparell central va crear un exèrcit de comissaris polítics, coneguts com a homes de negre, per controlar-los, aquests continuaven sent el graó més pròxim als afiliats, per la qual cosa en reflectien les inquietuds i els conflictes.

El setembre de 2020 es van convocar eleccions internes per renovar els CEP en les 19 províncies amb més de 500 afiliats. Les gestores designades des de Madrid per substituir els comitès democràtics dissolts els mesos anteriors, voluntàriament o per la força, van veure l’oportunitat de revalidar el seu poder amb l’aval dels afiliats i, per a aconseguir-ho, van cometre múltiples irregularitats, provocant un escàndol majúscul. De les set províncies on van tenir lloc eleccions internes (perquè hi havia més d’una candidatura que superava el 10 % dels avals) es va anul·lar tot el procés electoral en tres per les seves manipulacions grolleres. Només a Màlaga va guanyar l’aspirant crític i va acabar dimitint al cap de pocs dies davant del boicot de la direcció nacional. Alguns dissidents van recórrer als tribunals, que van ordenar repetir les primàries a Granada i Múrcia, però ja no era possible, perquè havien desaparegut dels estatuts.

Vox lluitava per ocupar butaques en els governs autonòmics que assegurava que volia suprimir.

En declaracions a una emissora de ràdio, Abascal va mostrar la seva «preocupació» per «l’angoixa i l’enfrontament» que havia provocat el procés electoral i va suggerir substituir l’elecció dels comitès provincials en primàries per la designació a dit des de Madrid. Es tractava de fer callar el soroll que genera la democràcia posant fi a la democràcia mateixa. Dit i fet. En l’assemblea d’abril del 2022, per sorpresa, es van suprimir les eleccions a càrrecs interns. Abascal va adduir que Vox continuava sent democràtic perquè el seu òrgan màxim, el Comitè Executiu Nacional (CEN), era triat pels afiliats.

Però no està tan clar.

El 2019, quan el partit va entrar a les institucions, Abascal va decidir ampliar el mandat del CEN, i el seu propi, de dos a quatre anys. El març següent tocava renovar la direcció. Com en els comitès provincials, els candidats havien de presentar l’aval del 10 % dels afiliats. Carmelo González, el canari que el 2015 va acceptar fer de figurant en la designació d’Abascal, es va presentar de nou. Però aquesta vegada no va ser benvingut. El Comitè Electoral va sentenciar que no havia reunit els avals necessaris. Ni tan sols el va informar de quants avals havia obtingut. El Comitè Electoral és l’únic que tenia accés al registre telemàtic dels avals i un dels membres d’aquest comitè, la vicesecretària jurídica Marta Castro, era jutge i part, perquè figurava a la llista d’Abascal.

 

Canvis dels estatuts

Aquest últim va ser proclamat candidat únic, en ser l’únic que reunia prou avals. Així i tot, els estatuts li permetien sotmetre’s a la ratificació dels afiliats, però no ho va voler fer. Va ser designat president per quatre anys sense que ningú el votés i sense que avui dia se sàpiga quants avals va rebre. El mateix ha passat amb els canvis estatutaris successius que van ofegar la democràcia interna: s’informa del resultat percentual de les votacions (sempre per sobre del 90 %), però mai de quants afiliats han votat. Si el funcionament intern de Vox fos un mirall del país que aspira a construir, aquest país seria una dictadura.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El 2023 es van canviar els estatuts del partit per legalitzar el que es feia i s’hi va incloure la frase següent: «L’Assemblea General es podrà celebrar presencialment o per mitjans telemàtics. El vot serà preferentment telemàtic per garantir el respecte al principi de funcionament democràtic». Ningú no va explicar per què un vot telemàtic sense cap mena de control és més democràtic que el presencial. Carmelo González, el rival d’Abascal, va acudir a l’assemblea de Vox en la qual aquest últim va ser proclamat. Malgrat el que diuen els estatuts, no se’l va deixar entrar.

S’informa del resultat percentual de les votacions (sempre per sobre del 90 %), però mai de quants afiliats han votat.

La manca de democràcia interna contrasta amb la promesa de Vox de celebrar referèndums a l’empara de l’article 92 de la Constitució. No es tracta que la societat civil pugui promoure consultes populars després d’un debat públic, sinó que el govern les convoqui sobre els assumptes i en els termes que ell mateix decideixi. I amb caràcter no vinculant. És el que ha fet el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, per reforçar-se en la seva batalla contra la política d’immigració de la UE.

 

Partit no democràtic

La seva estructura i el seu funcionament no són els únics factors que acrediten que Vox no és un partit democràtic. Ho confirma el fet que no respecti l’article 20 de la Constitució (llibertat d’informació) i veti els mitjans de comunicació no afins en les seves rodes de premsa. O que es proposi il·legalitzar els partits nacionalistes perifèrics (PNB, ERC, Junts o BNG) i a l’esquerra del PSOE. O que vulgui imposar a tota la societat les seves conviccions morals i religioses, prohibint l’avortament fins i tot en cas de violació. O que els seus dos principals líders (Abascal i el vicepresident d’Acció Política, Jorge Buxadé) creguin que la sobirania no resideix en el poble espanyol sinó en la nació espanyola, un concepte abstracte que inclou els espanyols morts i per néixer i en el nom dels quals es pot invalidar el que decideixi la majoria dels espanyols que realment existeixen.

Encara que el més preocupant potser és que no condemnés els seus dos principals aliats, l’estatunidenc Donald Trump i el brasiler Jair Bolsonaro, quan van recórrer a la violència per intentar mantenir-se en el poder després de perdre les eleccions. Perquè un partit no és democràtic perquè arriba al govern a través de les urnes, sinó perquè accepta el seu veredicte quan li giren l’esquena. El problema és que aleshores pot ser massa tard.