Tot feia esperar que un cop aprovats els pressupostos generals de l’Estat de 2021 i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya, la política espanyola i catalana entraria en un període de calma relativa que facilités l’estabilitat necessària per centrar-se en les grans prioritats del combat contra la pandèmia i la recuperació econòmica.
Vana esperança! Una cadena d’esdeveniments fruit d’una sèrie de decisions tàctiques ha fet saltar pels aires aquesta expectativa d’estabilitat. Moció de censura contra el PP a Múrcia promoguda per Ciutadans i el PSOE, rèplica fulminant del PP de Madrid amb la convocatòria d’eleccions anticipades, contrarèpliques en forma de mocions de censura a Madrid i a Castella i Lleó. I per acabar d’embolicar la troca, dimissió del vicepresident segon del Govern central per presentar-se com a candidat a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid.
A conseqüència d’aquestes convulsions s’ha precipitat el procés de decadència de Ciutadans; s’ha produït la ruptura simbòlica del Govern de coalició PSOE-UP, i, s’ha posat de manifest la indigència estratègica del PP de Pablo Casado en veure’s obligat a anar a remolc del populisme de Díaz Ayuso. En el cas de la política catalana, la llarga i agònica negociació de la investidura ha mostrat que els partits independentistes són incapaços de sortir de la lògica fracassada del processisme, en posar per davant de la recuperació econòmica i social del país la redefinició del procés.
És una situació que provoca més desànim social i alimenta la desafecció vers les institucions democràtiques. Es constata el divorci entre les preocupacions i prioritats de la bombolla de la política i les del comú dels mortals. Una bombolla inflada per l’obsessió del relat que bloqueja la recerca d’acords i de solucions. «La lleugeresa dialèctica, com en un càstig dantesc, esdevé feixuguesa fàctica, incapacitat d’actuar amb agilitat i pragmatisme», llegim en un editorial d’El País (22-3-21), que conclou que «tota la política espanyola sembla instal·lada en una campanya permanent, pervertint les estacions naturals de la democràcia. La vida intel·lectual dels partits apareix deformada, entre hiperlideratges i hipersensibilitat al sondeig. Gairebé tot té gust de tacticisme en comptes d’estratègia; joc de poder abans que interès ciutadà». O, en paraules de José María Lassalle (La Vanguardia, 16-3-21): «Ens mereixem una política democràtica assentada sobre una estructura de frivolitat i màrqueting hiperactius?»
PUBLICITAT
No és estrany que en aquestes circumstàncies es miri amb una certa enveja i, fins i tot, admiració el gir polític que s’ha produït a Itàlia amb el nou govern encapçalat per Mario Draghi. Es tracta, certament, d’una svolta inscrita en la peculiar història i cultura polítiques italianes que en situacions límit sempre sol trobar recursos en l’alta administració estatal per imaginar una sortida i donar-se un període d’estabilitat per recompondre’s.
Seria una ingenuïtat pensar a traslladar aquesta solució tecnocràtica a la nostra circumstància, ni tenim un sistema institucional que ho faciliti, ni tampoc tenim personalitats equivalents a Mario Draghi que avui atresorin un prestigi acumulat pel seu full de serveis a les institucions europees. Com també seria erroni obviar que el recurs a solucions tecnocràtiques excepcionals sense legitimació electoral suposa una nova erosió de la democràcia representativa.
Tanmateix, de les cròniques sobre les primeres passes del nou govern italià (Daniel Verdú a El País, 5-3-21) crida particularment l’atenció el criteri rector de la seva política de comunicació, enunciat així: «el nou Executiu ha decidit que comunicarà només els fets, res més». Un criteri a contracorrent de la política més usual, als antípodes de l’obsessió per l’ocupació permanent de l’espai comunicatiu a base d’anuncis, promeses i expectatives que massa sovint –per no dir gairebé sempre– no poden ser ni contrastades ni avaluades.
Aquesta opció per l’«austeritat comunicativa», en paraules de Josep Maria Vallès, no és que sigui una novetat. L’estil de fer política d’Angela Merkel ha estat definit com a racional, analític i concís, i ella mateixa sovint repeteix que «el silenci és la força». O, sense anar més lluny, el president José Montilla es va presentar davant dels electors amb un eslògan ben explícit: «fets, no paraules». O en la tradició de la deuxième gauche francesa, hi trobem la inspiració ciutadana de Pierre Mendés-France qui afirmava que «l’home públic ha d’evitar fer massa promeses; però un cop assumit un compromís, l’ha de mantenir amb rigor, perquè només així mereixerà ser respectat». Una inspiració que va portar Michel Rocard, en assumir la responsabilitat de primer ministre, a adreçar-se als ministres del seu govern, en una circular publicada al diari oficial (27 de maig de 1988), per instar-los a fer pedagogia davant de preguntes imprecises i simplificadores i prevenir-los contra els «efectes anunci» que sovint són anuncis sense efectes posteriors, de manera que «cal preferir sempre la constatació de l’acció a l’anunci de la intenció». No cal dir que aquesta austeritat comunicativa té un aroma dels preceptes clàssics sobre les virtuts del silenci, compendiats per exemple en L’art de callar de l’abate Dinouart el 1774.
Tornant a Draghi, es podria resumir que la seva proposta política és una purga de realisme, servida per una acció executiva decidida a la recerca de resultats i deslliurada de les «molèsties» del debat públic i dels seus excessos demagògics. Poques són les veus a Itàlia que han gosat criticar aquest menú polític. Una d’aquestes veus ha estat Paolo Flores d’Arcais, fidel a la seva llarga trajectòria de periodisme crític, des d’una ressuscitada revista MicroMega, després del seu desnonament de La Repubblica que l’havia aixoplugat durant anys.
«Ens mereixem una política democràtica assentada sobre una estructura de frivolitat i màrqueting hiperactius?» (José María Lassalle).
En un dels primers editorials de la nova etapa de la revista (15-3-21) hi podem llegir: «Draghi té una superioritat d’estil i credibilitat que marquen la diferència. El “callar” que envolta aquest govern, però, no és un bon senyal… Un cop ha decidit, Draghi no obre mai la boca. Calla i condescendeix. Muts i a la gàbia! Això és bona cosa? Atès que les “crítiques” eren gairebé sempre demagògiques, udols preconcebuts, que apel·laven a les reserves més espúries de les profunditats psíquiques d’un gènere animal mal definit Homo sapiens, era i és més que una bona cosa. Però els motius del silenci imposat broten realment d’una renúncia a la demagògia de la Lliga de Salvini i de les tropes residuals de Berlusconi, o és només una automordassa temporal, en la creença que aquesta dolorosa dieta lliure de toxines provocadores durant dos anys servirà per a l’èxit electoral i, per tant, per a la “presa del poder” que els sondejos estan proclamant?».
El dubte plantejat per Flores d’Arcais és una esmena a la fórmula simplista de «Draghi o el caos» i un recordatori de la responsabilitat del periodisme: «la manca de crítiques, aquesta vegada, sens dubte marcaria un dèficit de democràcia, en la societat civil, en el periodisme que és (hauria de ser) la seva eina permanent.»
Com tampoc no està de més recordar que el realisme no és una política, en tot cas és una condició necessària però no suficient de la política. Com recorda Pierre Rosanvallon, la lucidesa econòmica sense imaginació social per proposar una nova cultura de l’emancipació es queda en una religió tecnocràtica.
