Tot feia esperar que un cop aprovats els pressupostos generals de l’Estat de 2021 i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya, la política espanyola i catalana entraria en un període de calma relativa que facilités l’estabilitat necessària per centrar-se en les grans prioritats del combat contra la pandèmia i la recuperació econòmica.

Vana esperança! Una cadena d’esdeveniments fruit d’una sèrie de decisions tàctiques ha fet saltar pels aires aquesta expectativa d’estabilitat. Moció de censura contra el PP a Múrcia promoguda per Ciutadans i el PSOE, rèplica fulminant del PP de Madrid amb la convocatòria d’eleccions anticipades, contrarèpliques en forma de mocions de censura a Madrid i a Castella i Lleó. I per acabar d’embolicar la troca, dimissió del vicepresident segon del Govern central per presentar-se com a candidat a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid.

A conseqüència d’aquestes convulsions s’ha precipitat el procés de decadència de Ciutadans; s’ha produït la ruptura simbòlica del Govern de coalició PSOE-UP, i, s’ha posat de manifest la indigència estratègica del PP de Pablo Casado en veure’s obligat a anar a remolc del populisme de Díaz Ayuso. En el cas de la política catalana, la llarga i agònica negociació de la investidura ha mostrat que els partits independentistes són incapaços de sortir de la lògica fracassada del processisme, en posar per davant de la recuperació econòmica i social del país la redefinició del procés.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

És una situació que provoca més desànim social i alimenta la desafecció vers les institucions democràtiques. Es constata el divorci entre les preocupacions i prioritats de la bombolla de la política i les del comú dels mortals. Una bombolla inflada per l’obsessió del relat que bloqueja la recerca d’acords i de solucions. «La lleugeresa dialèctica, com en un càstig dantesc, esdevé feixuguesa fàctica, incapacitat d’actuar amb agilitat i pragmatisme», llegim en un editorial d’El País (22-3-21), que conclou que «tota la política espanyola sembla instal·lada en una campanya permanent, pervertint les estacions naturals de la democràcia. La vida intel·lectual dels partits apareix deformada, entre hiperlideratges i hipersensibilitat al sondeig. Gairebé tot té gust de tacticisme en comptes d’estratègia; joc de poder abans que interès ciutadà». O, en paraules de José María Lassalle (La Vanguardia, 16-3-21): «Ens mereixem una política democràtica assentada sobre una estructura de frivolitat i màrqueting hiperactius?»

No és estrany que en aquestes circumstàncies es miri amb una certa enveja i, fins i tot, admiració el gir polític que s’ha produït a Itàlia amb el nou govern encapçalat per Mario Draghi. Es tracta, certament, d’una svolta inscrita en la peculiar història i cultura polítiques italianes que en situacions límit sempre sol trobar recursos en l’alta administració estatal per imaginar una sortida i donar-se un període d’estabilitat per recompondre’s.

Seria una ingenuïtat pensar a traslladar aquesta solució tecnocràtica a la nostra circumstància, ni tenim un sistema institucional que ho faciliti, ni tampoc tenim personalitats equivalents a Mario Draghi que avui atresorin un prestigi acumulat pel seu full de serveis a les institucions europees. Com també seria erroni obviar que el recurs a solucions tecnocràtiques excepcionals sense legitimació electoral suposa una nova erosió de la democràcia representativa.

Tanmateix, de les cròniques sobre les primeres passes del nou govern italià (Daniel Verdú a El País, 5-3-21) crida particularment l’atenció el criteri rector de la seva política de comunicació, enunciat així: «el nou Executiu ha decidit que comunicarà només els fets, res més». Un criteri a contracorrent de la política més usual, als antípodes de l’obsessió per l’ocupació permanent de l’espai comunicatiu a base d’anuncis, promeses i expectatives que massa sovint –per no dir gairebé sempre– no poden ser ni contrastades ni avaluades.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquesta opció per l’«austeritat comunicativa», en paraules de Josep Maria Vallès, no és que sigui una novetat. L’estil de fer política d’Angela Merkel ha estat definit com a racional, analític i concís, i ella mateixa sovint repeteix que «el silenci és la força». O, sense anar més lluny, el president José Montilla es va presentar davant dels electors amb un eslògan ben explícit: «fets, no paraules». O en la tradició de la deuxième gauche francesa, hi trobem la inspiració ciutadana de Pierre Mendés-France qui afirmava que «l’home públic ha d’evitar fer massa promeses; però un cop assumit un compromís, l’ha de mantenir amb rigor, perquè només així mereixerà ser respectat». Una inspiració que va portar Michel Rocard, en assum