Vaig començar tres vegades i les tres vaig fracassar. No sabia què escriure, no sabia què dir. Durant aquells dies vaig pensar que no ho aconseguiria. El silenci es va apoderar de mi. Tinc por del silenci.

Silenci.

Aleshores va aparèixer l’heroïna d’aquesta història. És una dona de setanta anys. Els cabells llargs, platejats, li cauen sobre les espatlles, talment com seria la imatge gastada d’una dona sàvia. Si això no fos una gravació de vídeo, si es tractés d’una fotografia, observaríem l’expressió del seu rostre i hi veuríem duresa. Però en moviment la cosa canvia i el que transmet és dolçor.

La nostra heroïna se’m va aparèixer en un espurneig mental, d’imprevist, mentre maldava per escriure aquestes línies. Era el record d’una cerimònia: la senzilla melodia que produïa el so d’una guitarra tocada suaument i aquella dona de cabells de plata cantant. Vist amb perspectiva, no crec que fos casualitat aquesta visió; jo crec que va acudir en auxili de la meva ment atemorida pel silenci que m’acompanyava aquells dies.

Potser és hora de presentar la nostra protagonista: la Patti Smith. El lloc on transcorre l’acció? La cerimònia dels Premis Nobel de 2016. En Bob Dylan havia guanyat el Nobel de literatura aquell any i, com de costum, en Dylan va decidir fer de Dylan i no anar a la cerimònia. En el seu lloc, va assistir-hi la Patti per a cantar-hi A Hard rain’s A-Gonna Fall.

El vídeo de l’actuació, de fàcil accés a internet, dura vuit minuts i vint-i-dos segons. La Patti comença a cantar, com he dit abans, acompanyada d’una guitarra. Després, s’hi sumaran altres instruments, però de moment només són ells dos.

No soc expert en veus, no sé si el que dic tindrà cap sentit, però la veu de la Patti Smith em sembla una veu imperfecta i gastada pels anys. I em sembla que podria ser aquella amiga que canta de tant en tant a la sobretaula d’un sopar. Potser per tot això m’agrada tant.

I just al minut u i cinquanta-quatre segons passa una cosa inesperada: la Patti calla.

Silenci.

Ben pensat, vaig dir-me aquells dies de mutisme, no crec que només em passi a mi: per què ens fa tanta por el silenci? I si per escriure l’haig d’abraçar? I si ho haig de fer per viure la vida, de fet? Aleshores vaig pensar que podria parlar del silenci. Al capdavall, és fonamental per al teatre.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Estirant aquest fil, vaig pensar com el silenci afecta diferents aspectes d’aquest art. Sobre l’escena: on els bons actors en són els mestres (en tot cas, de com administrar-lo). De seguida, però, em va venir el públic al cap. Es podria dir tant, sobre el soroll o la seva absència, en una platea. Algun dia s’hauria de crear un art que interpretés els sons –tos, frecs, acomodaments de butaca, caramels, telèfons…– que el públic ha anat produint durant la funció. També dels seus silencis. És força impressionant quan es viuen moments en què el silenci atrapa tot l’espai d’una sala de teatre. Ocorre en poques ocasions. És interessant prendre distància i observar-ho des de fora; adonar-se de fins a quin punt tothom està connectat en aquell instant amb allò que està passant. I aquests moments són decisius perquè concentren dos aspectes fonamentals de l’experiència teatral: en primer lloc, el fet d’estar passant en aquell lapse i, en segon lloc, la connexió que s’estableix entre totes les persones presents.

Aquells dies també em va visitar una de les grans paradoxes de l’escriptura dramàtica. Es podria resumir, tot i el risc de caure en un tòpic simplificador, en la idea que menys és més; que és millor l’acció que les paraules, que els personatges facin més que no pas diguin. En el teatre, l’art de la paraula, la seva absència n’és part indissoluble i fonamental. Així, el silenci és un dels grans companys de viatge dels dramaturgs.

I em va venir a visitar també la imatge d’un iceberg. Un iceberg enmig d’un mar d’aigües tranquil·les i profundes. Vaig veure el mar calmat i al bell mig l’iceberg. Bé, la punta; dels icebergs només en veiem la punta. Algun autor va dir –les atribucions són tantes que no val la pena nomenar-les– que les obres de teatre haurien de ser com icebergs. La metàfora és la següent: de l’iceberg només en veus un vèrtex, una mínima porció, la resta es perd en la foscor de les profunditats insondables. Així hauria de ser una obra de teatre: que insinua tot un món, un univers, sense mostrar-lo. Insondable.

Silenci.

Dos segons abans de callar, la Patti s’ha equivocat de versos. Quan ella ha fet mutis, el guitarrista ha seguit tocant, però ha suavitzat les rascades a les cordes. Està concentrat i expectant. Ningú al voltant, de fet, sembla reaccionar al que acaba de passar; o potser aquesta és precisament la resposta, fer veure que no passa res. La Patti està envoltada de músics, no només del guitarrista: té una orquestra filharmònica al seu voltant.

Quan allò que passa és real, assistim a un espectacle únic, fràgil i irrepetible, com la vida mateixa.

El silenci que es produeix ara és d’aquells silencis únics, rars, que comentava abans. De seguida, la Patti diu «ho sento» i reprèn l’actuació, però només aconsegueix embarbussar-se. Altre cop silenci, un últim intent, que fracassa, i la derrota definitiva. Dos «ho sento» més, dirigits a algú que té a la seva esquerra –que no veiem perquè està fora de l’enquadrament– a qui demana, si us plau, de reprendre aquella secció de la cançó. Finalment, la Patti mira el públic i diu: demano disculpes. Ho sento, estic tan nerviosa. El rostre del guitarrista, darrere seu, dibuixa un somriure, com si deixés anar moltes més coses amb el gest. La gent aplaudeix i s’acomoda a la seva butaca. L’energia de la sala acaba de canviar. La Patti reprèn l’actuació.

Silenci.

Si aquest article fos una obra de teatre, ara ens estaríem aproximant al clímax. La nostra heroïna es troba en el seu pitjor moment, els obstacles semblen formidables. Després d’aquesta ensopegada, aconseguirà el seu objectiu?

Ara m’adono, repassant per enèsima vegada la gravació de la Patti, que potser no s’hi produeix mai un silenci perquè, quan ella calla –ella sí, ha callat–, se segueix sentint la guitarra, molt suaument. És la meva ment, doncs, la creadora del silenci? Potser hi ha hagut un moment, no obstant, quan ella diu «ho sento» i – aleshores sí– el guitarrista s’atura que, per un instant –un instant etern–, es forma aquest silenci insondable que tanta por ens fa.

Penso que el silenci ens fa por, principalment, perquè ens aboca a estar amb nosaltres mateixos. I també, per què no, perquè ja no sabem viure tranquil·lament. El temps passa molt de pressa i, a pesar de les queixes, necessitem que sigui així per oblidar-nos del buit que s’amaga sota els nostres peus.

Silenci.

Els músics de l’orquestra, a poc a poc, adopten postures i preparen els seus instruments per a sumar-se, d’aquí a uns instants, al guitarrista, que ara mou el cap –tot el cos, de fet– al ritme de la melodia.

I ara la Patti somriu, encara que tingui temps per equivocar-se un altre cop. I la dona que és a la seva esquerra –la mateixa amb qui abans la Patti s’ha disculpat– li indica el vers fugisser, tal com antigament faria una apuntadora si fóssim en un teatre. Però ara la Patti sona cada cop més segura i no sembla que aquest contratemps l’hagi fet dubtar. Encara més, de la ràbia de l’errada ha sorgit una energia renovada; la certesa que no pot acabar així, que ha de continuar fins al final de la cançó.

Ara la filharmònica s’hi ha sumat i el crescendo de l’escena és emotiu i majestuós. I una dona d’entre el públic s’eixuga unes llàgrimes. I mentre escric això, escolto la Patti cantant A Hard rain’s A-Gonna Fall i penso en com n’és de bonica la lletra infinita d’aquesta cançó de melodia senzilla.

I ara veig bé la dona a l’esquerra de la Patti, l’apuntadora –que és en realitat la directora de l’orquestra–, que desplaça la batuta tot dirigint els músics.

I la Patti mou els braços, amb gestos enèrgics, com volent donar encara més força a la seva interpretació; i la seva veu dona tot el sentit a les paraules que va escriure el fugisser d’en Bob.

I s’apropa la tornada de la cançó i la Patti canta:

And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard

And it’s a hard rain’s a-gonna fall

I allò que havia començat sent una guitarra suau i una veu incerta és, al cap de set minuts, un moment únic que, ben pensat, no té gaire sentit intentar explicar-lo amb paraules, és millor callar i, simplement, veure’l.

Silenci.

Quan allò que passa és real, assistim a un espectacle únic, fràgil i irrepetible, com la vida mateixa.