John Cage va compondre una de les peces més discutides de tota la història de la música. Estructurada en tres moviments per a instrument solista o conjunt, li va posar per títol 4’ 33’’. A la partitura només hi ha una indicació, Tacet, guardeu silenci. Durant els quatre minuts i 33 segons del títol els músics no fan res. Silenci absolut? No. Després de la seva estrena el 1953 i en resposta a les crítiques, Cage va escriure que no existeix tal cosa com el silenci, que el que es considera silenci està ple de sons accidentals i ambientals, des del vent a l’exterior de la sala fins als moviments a la butaca d’uns espectadors incòmodes amb l’emmudiment. Aparent silenci exterior.

Més o menys a la mateixa època, Frederic Mompou va compondre Música callada, una col·lecció de 20 peces per a ser, aquesta sí, tocada al piano. El compositor volia penetrar en les regions més profundes de l’esperit. Íntim i veritable silenci interior. És aquest darrer silenci, l’interior, el que es fa necessari quan un compositor crea. I això ve de lluny. Al segle XII, Hildegarda de Bingen, abadessa, compositora, escriptora, mística, botànica i un llarg etcètera, ja deia que si la paraula significa el cos, la simfonia designa l’esperit.

Mompou va trobar el fil creador en el Cántico espiritual del místic Sant Joan de la Creu, en els versos que parlen de «…la música callada / la soledad sonora…». El misticisme de l’Espanya del segle XVI havia penetrat en els grans polifonistes hispànics, en Juan Vázquez, Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i en el més gran de tots, en Tomás Luis de Victoria, autors que van donar en aquell segle d’or el moment més gran de la música espanyola.

Ho van fer molt particularment en els oficis de difunts, peces que conviden a la mirada interior i on “la intensitat expressiva, l’equilibri emocional i el fervor de la contemplació s’imposen als oients per la força d’una música extremament austera i nua”, segons el musicòleg Josep M. Llorens.

Tres segles més tard, quan Ludwig van Beethoven deia que la música era una revelació més elevada que qualsevol filosofia, i Robert Schumann considerava que era el llenguatge que li permetia comunicar-se amb el més enllà, no estaven gens lluny d’aquells músics d’una altra època, capaços d’arribar al més profund de l’ànima.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

El llegat del gran sord

Una altra mena de silenci, un silenci orgànic, es va apoderar, però, de Beethoven, malgrat que no li va impedir llegar-nos una música grandiosa en la seva humanitat. Tenia 27 anys quan va començar a patir la sordesa contra la qual es va rebel·lar acudint, inútilment, a metges i cures. Va trigar a adonar-se que el seu mal no tenia remei.

Frederic Mompou va trobar el fil creador de la seva ‘Música callada’ en el misticisme de Sant Joan de la Creu.

Per a un músic, poques coses han de ser pitjor que perdre l’oïda i no és estrany que Beethoven pensés en el suïcidi. El món li havia caigut a sobre i així ho explicava el 1802 en l’anomenat Testament de Heiligenstadt adreçat als seus germans. Es planyia de no poder confessar «la debilitat d’un sentit que en la meva persona hauria d’existir en un estat de la perfecció més gran, d’una perfecció tal que molt pocs músics l’han conegut mai». Els hi deia: «Una mica més i hauria posat fi a la meva vida», però afegia: «Només el meu art m’ha aturat. Em semblava impossible deixar aquest món sense haver creat tot el que sóc capaç de crear».

Va haver d’abandonar la interpretació, però no pas la creació. Tot i la sordesa i les moltes malures que va patir, encara havia de llegar grans obres a la humanitat en la qual tant confiava albirant una nova civilització fraterna i igualitària. Des de llavors va compondre set simfonies, de la Tercera, Heroica, fins a la Novena o Simfonia coral, quartets de corda revolucionaris, la impressionant Missa Solemnis i les Variacions Diabelli, entre un munt d’altres composicions de tota mena i per a les formacions més variades, i totes farcides d’innovacions formals i tècniques.

 

Sergei Prokofiev, Dmitri Shostakovich i Aram Khachaturian el 1940. Fotografia de Wikimedia Commons.

Sergei Prokofiev, Dmitri Shostakovich i Aram Khachaturian el 1940. Fotografia de Wikimedia Commons.

 

El caminant romàntic

Sense voler-ho, Beethoven va obrir el camí al Romanticisme. El musicòleg Charles Rosen parla de l’aïllament del compositor romàntic. Els artistes d’aquell moment s’identificaven amb el cèlebre quadre de Caspar David Friedrich, El caminant sobre el mar de boira, en què una natura desfermada posa en relleu la individua