Des de 2017 Silvia Sesé (Tremp 1965) és la directora editorial d’Anagrama. Prèviament, aquesta llicenciada en Filologia Hispànica (UB) havia passat per Círculo de Lectores, per l’Editorial Destino i per dos intensius anys d’immersió a la seva nova casa, coincidint amb la integració del segell barceloní fundat per Jorge Herralde al Grup Feltrinelli.

El repte Anagrama

Jo soc d’un temps i d’una època on no deies que no. L’editorial la coneixia d’haver-hi crescut, i amb Jorge Herralde havia coincidit arran de la meva feina a Círculo de Lectores. Però la coneixença en profunditat es produeix quan m’encarrego de l’edició del seu llibre Opiniones mohicanas (2001). Ell va quedar satisfet, nosaltres també, però després passaren els anys. Fins que, un dia, em va proposar venir. Per a mi, treballar és mantenir una conversa vibrant. Si no, no paga la pena. I ser a Anagrama suscita, constantment, aquest tipus de conversa.

Quan vaig assumir la direcció, tenia clar que qualsevol nou procés o canvi s’havia de basar en el propi catàleg d’Anagrama. La consigna era «mirem enrere per anar endavant» o, millor dit, «mirar endins per innovar». Si cal canviar el disseny, cerquem en el catàleg una coherència interna. Jo no tinc tantes idees. Però en tinc una de clara: Anagrama ha de mantenir molt viva la marca i, per tant, aprofundir en l’històric per ser coherents i fidels a la trajectòria. Si busquem autors o cobertes transgressores és perquè això pertany a la identitat històrica de l’editorial: ja el primer títol de Panorama de Narrativas –Dos damas muy serias de Jane Bowles– trencava l’estricte quadrat groc de Julio Vivas o els llibres de Charles Bukowski incloïen cobertes ben explícites.

El vincle Feltrinelli

La propietat és de Feltrinelli, però la part empresarial pertany al nostre treball diari. Anagrama tenia i té uns números saludables. Per tant, Herralde no ven per raons econòmiques, sinó per preservar el segell i el catàleg. A nivell personal i ideològic, ambdues famílies comparteixen moltes afinitats a l’hora d’entendre la literatura. A més, són àmbits complementaris, atès que els italians no tenien presència aquí i, per tant, no hi havia una competència directa.

Com a grup, compartim una idea global sobre allò que significar fer, editar i vendre llibres, una certa voluntat compartida respecte del compromís cultural amb la societat. Hi ha llibres que Anagrama no ha publicat mai, ni publicarà, perquè no encaixa amb qui som i perquè ens ho podem permetre. No publicaria mai un títol que em violentés èticament. En canvi, i de forma autònoma, acabem d’incorporar La Bella Varsovia, una petita i prestigiosa editorial de poesia creada ara fa 17 anys per Elena Medel, que també és autora nostra i que hi continuarà com a editora.

Sostenibilitat general i singular

L’excés de publicació al nostre país té moltes causes i és un problema de difícil solució. Tot i que hem d’intentar contenir el creixement, en un catàleg tan ampli i divers com el nostre resulta molt complicat reduir. Per anar bé i comptant totes les col·leccions, no hauríem de superar el centenar de títols, més unes quatre-centes reedicions anuals. Però després es donen circumstàncies sobrevingudes, com els endarreriments provocats per la pandèmia, i enguany ens situarem clarament per damunt.

PUBLICITAT

D’una banda, com que practiquem una política d’autor, això significa que els acompanyes al llarg de tota la seva trajectòria i, amb els seus alts i baixos, molts noms estan molt actius i, generacionalment –beneït problema!–, en el seu millor moment. De l’altra, s’hi sumen les noves firmes que mires d’incorporar cada any. El creixement és, pràcticament, inevitable perquè no pots dir-li a un autor teu que la seva darrera obra li publicaràs d’aquí a dos o tres anys per raons logístiques internes.

Això provoca que, a vegades, les noves incorporacions no tinguin la visibilitat o l’impacte que es mereixerien. Evidentment, tot es fa més senzill quan t’acompanya l’èxit. Per exemple, nosaltres vam comprar els drets d’Olga Tokarczuk un any i mig abans que li donessin el Nobel. L’atzar va voler que coincidís l’anunci amb la publicació. Però potser sense el premi hauria passat desapercebuda perquè, de fet, altres segells com Siruela o Rata havien publicat prèviament obra seva. Tot té el seu temps.

«Narrativas hispánicas» més femenines?

Quan era a Círculo de Lectores fèiem algunes col·leccions tipus «Ellas escriben» i que incloïen a autores enormes com Margaret Atwood o Carmen Martín Gaite, però s’etiquetaven i es comercialitzaven amb una esbiaixada femenina. Quan es parlava d’elles se subratllava que eren dones, ara només que són escriptores. Per una banda, hi ha més dones que s’hi posen, que superen els filtres i que arriben al públic. De l’altra, també hi ha nous temes i nous estils que fa 20 anys no haurien estat possibles com La anguila de Paula Bonet, amb una veu molt interessant, especialment en tot allò que escriu respecte del cos i de la matèria pictòrica. Hi ha més dones perquè l’editorial se sincronitza amb els temps. Recentment ho comentava amb Ariana Harwicz, de qui acabem de presentar Trilogía de la pasión, que, si jo fos un escriptor, aprofitaria per explorar literàriament aquest capgirament que ha situat les veus de les dones en el focus comercial.

Autors catalans a «Narrativas hispánicas»

De sempre hi ha hagut una certa dificultat dels autors en català a l’hora d’accedir al mercat castellà. Ho vaig viure en la meva etapa a Destino amb Jaume Cabré, on les traduccions no funcionaven fins a Jo confesso (2011). Aleshores es va produir un click, acompanyat de decisions com la publicació simultània, una forta campanya de suport fora de Catalunya, etc. Al meu parer, no ens podem resignar davant d’aquesta dificultat o desinterès, sinó que hem d’esforçar-nos per normalitzar-ne la presència. Espanya és plurilingüe i hi ha una fertilització mútua que no es pot ignorar. Quin sentit té traduir abans a un georgià al castellà que no un gallec o un català? De vegades, en canvi, tot encaixa com en l’exitós cas de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà tant en català com en castellà.

Després tenim els autors d’aquí d’expressió castellana, amb una literatura plena de catalanismes que aporten textura literària i que, òbviament, no toquem. De la mateixa manera que no se m’acudiria corregir expressions pròpies d’un autor llatinoamericà. Les novel·les de Gonzalo Torné, per exemple, estan plenes de paraules, de girs, de sintaxi contaminada… però totalment comprensibles. Ell mateix és un gran lector d’autors catalans i fa una literatura profundament vinculada aquí, però que és llegida a fora sense cap problema i amb entusiasme. El mateix succeeix amb Kiko Amat o Javier Pérez Andújar. No pertanyen a mons estancs, els autors i les literatures es mesclen i s’influeixen, tots participen de la cultura catalana. Sembla que estiguem fent una cosa nova i no és així: sempre s’ha fet. Segurament la diferència és el moment o, en aquest cas, el postmoment, després de tot el viscut políticament a Catalunya.

Llibres Anagrama

D’alguna manera, es tracta de fer amb normalitat allò que a la societat es dona també amb naturalitat. No hi ha ruptures ni grans separacions entre editorials catalanes i castellanes, ni entre llengües. Formem part de totes dues cultures, de totes dues literatures. De la mà d’Herralde, Anagrama va començar també en català i, després i durant molts anys, va mantenir una exitosa aliança amb Empúries. Quan jo vaig arribar, just feia un any que s’havia posat en marxa Llibres Anagrama amb Isabel Obiols com a editora i que s’havia engegat el premi anual.

Tenim una voluntat d’incidència literària, amb la incorporació d’autors nous, no necessàriament joves tot i que hi ha també una qüestió generacional, amb una qualitat innegable. Són gent amb qui convivim i amb qui coincidim físicament a presentacions i llibreries, que sentim i que gaudim. I, en paral·lel, hi ha la decisió de recuperar veus consolidades i referents com pot ser el cas de la Mercè Ibarz. A més, volem reflectir la realitat d’una Barcelona i d’una Catalunya bilingües, que existeix i que ens agrada.

Per això, a les xarxes socials fem servir indistintament català i castellà. I, també per això, quan a la col·lecció «Nuevos Cuadernos» hi ha un autor català o una temàtica que creiem adient, el títol apareix simultàniament en ambdues llengües i amb la numeració correlativa com hem fet recentment amb Rebecca Tamás o Salvador Macip. I això mateix, des del juny, també succeirà amb la col·lecció «Compactos». Els títols en català hi estaran integrats. Sense comptar aquestes dues col·leccions, això ens situa en una producció d’entre 14 i 16 títols, tant dels directament escrits en català com dels traduïts quan, en adquirir els drets per fer-ho en castellà, també ho fem en català perquè creiem que hi haurà interès, que sumarà i que serà coherent amb el catàleg.

Recuperar «Nuevos Cuadernos»

De nou, tot és fruit d’una conversa fructífera i d’un innovar prenent exemple del que ja havíem fet. Els primers quaderns de la nova etapa van ser El secreto y no de Claudio Magris i un de gairebé inèdit –només s’havia publicat per part d’un centre de professors de Conca i com a obsequi per als llibreters alemanys–, El año que nevó en Valencia, de Rafael Chirbes, la mort del qual va impedir editar-lo de forma il·lustrada. Aquesta línia inicial de breus textos literaris va anar donant pas a una altra amb més voluntat d’incidència en el debat públic amb Marina Garcés, Jordi Amat, Slavoj Zizek, etc. «Nuevos Cuadernos» –sota la direcció d’Isabel Obiols– reforcen el missatge del segell. Un missatge que t’està dient que aquí hi trobaràs un catàleg sòlid literàriament: de vegades arriscat, de vegades embogit, de vegades provocador, de vegades volgudament clàssic.

Nous formats, nous públics

L’abril de 2019 vam celebrar el 50è aniversari amb una campanya que vam anomenar «Compactos 50» perquè triàvem i reeditàvem 50 títols d’aquella col·lecció. Nosaltres vam fer la nostra campanya, però allò que més em va fascinar va ser que la gent va començar a compartir espontàniament a les xarxes les seves tries, els seus llibres, les seves edicions… I t’adonaves que hi havia molta gent jove i que hi ha noves generacions de lectors. Personalment, m’entusiasma aquest món nou i les possibilitats que obre la tecnologia. Hem tingut la sort de comptar amb un equip, amb Eva Congil com a directora general, que ens permet experimentar i fer coses noves com Radio Anagrama que ens ajuden a crear un entorn enriquit, vinculat als autors i a les obres.