A començaments del segle XXI podem veure ja amb una certa perspectiva tot el projecte de construcció d’una obra com la Sagrada Família, que no és únicament sorprenent en l’actualitat sinó que en el fons va ser sorprenent durant tot el segle XX. No únicament perquè s’estigui construint una catedral, una mica a la manera que es construïen les catedrals medievals, que tardaven molts anys a fer-se, a vegades fins i tot un segle i mig o dos segles –en aquest cas ja portem pràcticament un segle i mig–, sinó perquè des del punt de vista estilístic, el punt de vista formal, Gaudí va fer una proposta que anava contra corrent de les grans tendències arquitectòniques a l’Europa que li era contemporània.

Per sintetitzar això únicament voldria recordar que en la seva visita a Barcelona Le Corbusier, que estava encantat amb moltes coses de la ciutat, com per exemple la Rambla de Catalunya, que deia que era «el millor passeig del món per passejar», per la seva inclinació, en canvi es va negar a anar a veure la Sagrada Família perquè la considerava una anomalia monstruosa respecte al que era la tendència nuclear del moviment modern en l’arquitectura.

Si a això hi afegim l’opinió dels arquitectes locals, alguns d’ells d’avantguarda, que als anys 60 i 70  encara eren pràcticament partidaris de demolir la part que estava construïda en aquell moment, ens trobem que la Sagrada Família ja és una anomalia des del punt de vista arquitectònic. També això es podria resumir en el següent: en un segle en què la línia recta va ser tirànicament dominant, aquí ens trobem amb una presència de la corba, de l’ondulació, de l’espiral, que realment era molt minoritària. En un segle que comença amb una afirmació d’un arquitecte vienès, Adolf Loos, que diu que «l’ornament és delicte», Gaudí fa una arquitectura que no crec que sigui ornamentalista però té una aparença molt complexa formalment. Per tant, això seria la primera consideració a fer quan ens preguntem què significa la Sagrada Família avui i què pot significar al futur.

Le Corbusier es va negar a veure la Sagrada Família perquè la considerava una anomalia monstruosa.

I aquí és on ens trobem amb una paradoxa i és que el principal temple del cristianisme que s’està fent al segle XXI al món és un temple en què ens plantegem certs dubtes sobre l’afluència cristiana i la personalitat cristiana que està tenint en la seva vida quotidiana. És més aviat un temple per a la globalització turística, que en certa manera es presenta com una icona mundial però està per veure, i és una qüestió important, quin serà el destí d’aquest temple una vegada s’acabi, quina és la situació per a un temple d’aquestes dimensions en un moment en què el cristianisme com a religió militant té els seus temples buits.

PUBLICITAT

El gran temple del present i potser del futur immediat al mateix temps es lliga amb la possibilitat que hi hagi aquesta buidor als temples, i que en canvi els temples de la nostra època siguin els del turisme massiu globalitzat. I d’això en parlo al meu Gaudí espectral, al final del llibre, que és un relat en part autobiogràfic, perquè vaig parlant amb l’espectre de Gaudí a través d’una ficció, però que en part també és una reflexió que faig sobre el destí de l’espiritualitat al segle XXI i al futur:

«¿No podría ser acaso que tu templo, la última catedral de Europa, sea el anuncio de la extinción del cristianismo, y que al elevar la cruz sobre la Torre de Jesús, en 2020, según se dice, coronada tras siglo y medio tu Sagrada Familia, se proclame que los europeos ya han dejado de ser cristianos pues prefieren, en adelante, esperar a un nuevo dios desconocido? ¿Y si se diera la paradoja de que, en definitiva, tu obra es ya ese altar vacío que aguarda la irrupción de otra divinidad?»

Preservació del cosmos

I aquí, de nou, Gaudí és un home de paradoxes i ens trobaríem amb la que Gaudí sembla connectar molt amb la sensibilitat de la nostra època, sembla que connecti més fins i tot que l’autodeclarat «moviment modern» al segle XX, i connecta, jo diria, per un territori exterior a allò que seria el territori estricte intern de la religió, i aquí la pregunta és si estem davant d’una mena de temple ecumènic —però ecumènic en la dimensió del segle XXI—, un temple on la sensibilitat de la nostra època sembla que hi troba moltes referències però que potser serà en el futur el recipient que està esperant per saber com es dibuixa la nova espiritualitat del futur i per això faig una mica el joc amb el déu que ha de venir. No amb el déu que ja hi havia, sinó amb el déu que ha de venir. 

PUBLICITAT

Un element central en l’arquitectura de Gaudí és la seva pretensió que la pedra es converteixi en llum.

Des del punt de vista espiritual, crec que estem en una situació clara de transició i per tant en els moments d’apatia, de negació, en principi, de tota religió hegemònica, però probablement estem en una evolució espiritual que ens portarà en una altra direcció. Ara tenim una espiritualitat, valgui la contradicció, idolàtrica; és la que tenim ja de manera global. El que està per veure, perquè des de cada present és molt difícil preveure quin és el futur, és si sorgirà una nova espiritualitat en el sentit autèntic de la paraula i en quina direcció anirà. La meva intuïció és que serà una espiritualitat no dogmàtica, no tan lligada a doctrines i a dogmes sinó a formes noves, i no tan lligada a la manera tradicional que tenien les religions d’apoderar-se de l’espiritualitat sinó que serà molt més descentralitzada i menys apta per a funcionaris de l’esperit com són els sacerdots.

Ha de ser a la força una espiritualitat que tingui en compte la nova situació de la humanitat, en algunes coses la humanitat viu un etern retorn, i es van repetint els temes i les qüestions, però no hi ha dubte que a començaments del segle XXI la humanitat s’ha de plantejar no únicament la seva salvació, que és un dels motius que sempre ofereix la religió, sinó la salvació del planeta i pràcticament la salvació còsmica, perquè nosaltres mateixos hem creat les condicions de l’autodestrucció, la nostra i la de tot el que ens envolta. Això és una cosa que es planteja des del punt de vista de l’horror amb Auschwitz i des del punt de vista tècnic de les possibilitats d’autodestrucció a partir d’Hiroshima.

Si a això hi afegim tot el que sabem ara del canvi climàtic, de l’extinció massiva d’espècies que contemporàniament hem provocat, tota forma d’humanisme no ha de prendre de forma egoista l’ésser humà com a centre del món sinó que ha de tenir en compte el problema radical en què es troba la humanitat actual. Per tant tota forma d’humanisme ha de tenir com a centre ja no tan sols la preservació de l’home, sinó la preservació del cosmos, i això a la força ha de generar un nou tipus d’espiritualitat que potser serà més panteista, més animista. Els temples, en el sentit antic del terme, estan desbordats. Els nous temples són al carrer i a la natura i als encreuaments entre les tradicions.

El que passa és que, com ja hem dit, la Sagrada Família és un temple que neix en plena crisi de la tradició que l’impulsava, i en aquest cas l’arquitectura desborda la mateixa religió. Hi ha un element central en l’arquitectura de Gaudí que és la seva pretensió que la pedra es converteixi en llum, i això crec que és quelcom apte per ser comprès per la sensibilitat contemporània i futura. No tant la religió com una pedra que esclafa, sinó com una llum que aixeca.

PUBLICITAT

Les seves opinions han estat recollides per la periodista Mar Calpena.