La Sociedad Española de Automóviles de Turismo, (SEAT) la constitueixen, el març de 1950, cinc bancs espanyols més l’INI i la FIAT. Aquesta, com a soci tecnològic i obviant els desitjos del Règim, va decidir instal·lar la factoria a la Zona Franca de Barcelona, per les seves bones comunicacions i per les possibilitats de trobar treballadors qualificats i empreses auxiliars adequades. El primer cotxe va sortir de la factoria el novembre de 1953.
El personal directiu dels primers temps el van formar enginyers militars, encapçalats per José Ortiz Echagüe i Luis Ramírez Arroyo, entre d’altres, que van adoptar el sistema imperant a la fàbrica italiana en l’etapa feixista anterior a la Segona Guerra Mundial. Molts treballadors qualificats procedien de la Hispano Suiza, de l’escola d’aprenents de la mateixa SEAT i de les universitats laborals, especialment la de Gijón. Els obrers no qualificats venien de la immigració interior de Catalunya i de la resta d’Espanya.
El sistema d’explotació laboral a la SEAT era menys bestial que en altres llocs. La feina sota sostre, amb jornada laboral fixa i amb un salari segur es diferenciava moltíssim de la dels jornalers del camp, per exemple. Però el règim interior de tall militar amb el seu ordeno y mando sense dret a dir ni piu, el treball repetitiu, monòton, avorrit i cretinitzant de la cadena de muntatge, més la consciència de classe que proporcionava romandre en el mateix recinte sota les mateixes condicions disciplinàries, imposades unilateralment per la direcció de l’empresa, facilitaven la unió i la consciència de classe dels obrers.
En la dècada prodigiosa alguns joves ens vam anar transformant en sindicalistes. A poc a poc, sense notar-ho, per necessitat, en observar i patir la manca de llibertats i drets. Les condicions de treball i salarials s’imposaven sense negociar-les amb els autèntics representants dels treballadors. També per la dignitat de ser i de fer alguna cosa especial. I per divertir-nos. El compromís sindical s’adquiria amb els altres companys, en entendre que l’interès de cadascun s’aconseguia millor amb l’acció col·lectiva, en comprovar que la unió fa la força.
El sistema d’explotació laboral a la SEAT era menys bestial que en altres llocs.
El sindicalisme imprimeix caràcter quan és per vocació sense interès espuri. Això ens atrapava, sense esperar res a canvi. El 1964, quan treballava en un petit taller com a oficial mecànic ajustador, vaig participar en la meva primera comissió obrera que reivindicava millores en la higiene i la seguretat en el treball.
Vaig començar a treballar a la SEAT el 1967 com a oficial de primera tècnic. Amb la progressió dels meus estudis nocturns d’enginyeria mecànica aviat vaig ascendir a cap de segona. En aquell temps començava a col·laborar amb la Comissió Obrera de la fàbrica. Llavors vaig conèixer Silvestre Gilaberte, Rufino Vas, Carlos Vallejo, Armando Varo, Adriano Maseda, Alfonso Olivares, Rufino García i Javier García Uzqueda, entre d’altres, a més d’Isidor Boix, que era responsable del PSUC i va resultar ser un veritable mestre per a nosaltres.
PUBLICITAT
La tasca sindical principal que ens ocupava era la mobilització dels treballadors perquè participessin en la confecció de la plataforma reivindicativa del conveni col·lectiu, que havien de negociar aviat la patronal i representants del sindicat vertical. Es feien assemblees en les diverses seccions durant el descans per menjar l’entrepà. L’assemblea de taller s’aconseguia mitjançant el paseillo, que agrupava la majoria. El primer punt era la readmissió dels treballadors acomiadats amb motiu de lluites anteriors. Encara que en aquest conveni s’hi van acordar bona part de les nostres demandes, per les pressions exercides amb aturades esporàdiques, baixos rendiments i vagues de zel, vam continuar exigint l’elecció de nous representants.
No al torn de nit
Durant l’estat d’excepció decretat el 1969 van ser detinguts, salvatgement torturats i empresonats els companys comunistes Silvestre, Varo i Vallejo. La indignació i la còlera ens van desbordar. Quan van sortir de la presó vam aconseguir-ne la readmissió.
Arran del famós judici de Burgos contra membres d’ETA, i malgrat la repugnància que ens ocasionaven els seus mètodes, vam posar en marxa la primera gran manifestació dels treballadors de la SEAT en contra de la pena de mort.
A la primavera de 1971 es van convocar eleccions sindicals. La Comissió Obrera va obtenir un triomf gairebé absolut. Els treballadors estaven exultants, com si haguessin pres el Palau d’Hivern. Al cap de pocs dies a algú de la direcció se li va ocórrer implantar inopinadament un torn de nit. Els treballadors del Taller 1 es van negar a acceptar-ho. En les negociacions, vam demanar les raons tècniques i vam proposar que fossin voluntaris. La representació de la direcció només volia que es complissin les seves ordres. Gran part dels nous representants vam ser acomiadats.
Els nostres advocats, Albert Fina, Montserrat Avilés, Ascensió Solé, Josep Solé Barberà i Luis Salvadores, entre d’altres, van guanyar diversos judicis. Per acomiadament i per milers de sancions a la Magistratura de Treball. Per associació il·lícita, propaganda il·legal, reunió, manifestació i vaga en el Tribunal d’Ordre Públic. I el sobreseïment de les diligències que em van obrir a la Jurisdicció Militar.
PUBLICITAT
Ens van matar l’Antonio
El setembre de 1971, quan l’empresa es va negar a readmetre’ns, els representants dels treballadors triats el maig ens vam plantejar què fer. Vam valorar diverses accions. En anar prosperant la del tancament, en una església o a la catedral, vaig proposar que fos a la fàbrica amb els nostres companys. Així es va acordar i així es va fer el 18 d’octubre d’aquell any. De nou, l’empresa es va negar a negociar i va recórrer a la força. Van caldre diverses companyies de la policia armada a peu, a cavall i diverses sessions de químics agressius per desallotjar els milers de treballadors que els van fer front. Ens van matar l’Antonio.
Fins ja ben entrada la dècada dels vuitanta va regnar a la factoria de la Zona Franca una conflictivitat laboral gairebé permanent. Especialment amb l’oposició a l’expedient de regulació d’ocupació que la direcció de l’empresa va presentar el 1974.
Una nova generació de sindicalistes ens havia succeït, entre els quals cal destacar Javier Villacorta, Isabel López, Alfonso Rodríguez, José Montesinos, Antonio Valera, Jaume Font i moltíssims més. Es van proposar construir des de la base un sindicalisme unitari. Van constituir un Consell de Fàbrica compost per més de cent membres triats directament per la gran majoria dels 32.000 treballadors. Però va prosperar el model de seccions sindicals que va canviar el panorama i la tradició unitària, la qual cosa va donar lloc a una organització dels treballadors molt diferent a la que ens havíem proposat.
El 1977 va ser nomenat president de la SEAT Juan Miguel Antoñanzas Pérez Egea. Una de les seves primeres decisions va ser avançar-se a la Llei d’amnistia i readmetre tots els treballadors acomiadats per causes politicosindicals. Sense donar compliment a aquesta reivindicació no era possible tenir estabilitat productiva i encarar el futur amb Volkswagen quan la FIAT es va autodescartar.
VIII Conveni col·lectiu
A finals de 1977 ens vam reincorporar els antics representants. Havien passat cinc anys des que s’havia signat l’últim acord laboral ja caducat. La situació als tallers i les oficines em va semblar deplorable, els comandaments intermedis ja no manaven gens, calia refer el sistema de producció i substituir la simple disciplina pel convenciment i la satisfacció de produir un producte de qualitat.
El 1978, en el marc dels Pactes de la Moncloa, i amb l’alegria i l’esperança que ens va infondre l’aprovació de la nova Constitució espanyola, vam signar el VIII Conveni col·lectiu. En aquest acord vam perdre una part del poder adquisitiu del salari, però vam obtenir millores socials i sindicals importantíssimes, i una negociació oberta per a la formació, l’organització del treball i el control de la gestió. Les relacions laborals, amb l’enfrontament lògic que es deriva de l’existència d’interessos contraposats, havien entrat en una situació de normalitat i en el camí d’arribar a ser l’empresa d’èxit que és en l’actualitat.
