Deu anys després de l’esclat de la guerra civil a Síria, després de gairebé 600.000 morts –càlcul de l’Observatori Sirià per als Drets Humans–, d’un milió llarg de ferits, d’entre sis i set milions de desplaçats interns i d’uns cinc milions de refugiats i exiliats, la carnisseria s’ha convertit en un conflicte crònic sense un desenllaç previsible a curt termini.

Des de la liquidació del califat proclamat per l’Estat Islàmic el 29 de juny del 2014 i de la relativa estabilització del repartiment del territori entre les diferents aliances i faccions, les llargues absències de la matança en els mitjans de comunicació poden induir a pensar que tot s’ha acabat. En realitat Síria és l’escenari d’una devastació incommensurable, d’una tragèdia humana que depassa de molt els càlculs més pessimistes quan van sentir-se els primers trets al carrer.

Per què l’herència de la Primavera Àrab a Síria va convertir-se tot just començar en una guerra sense fi? Què va provocar la violenta reacció del règim de Bashar al-Assad? Per què s’ha produït un encreuament d’aliances com el que ha propiciat l’escalada militar? De quina manera va contaminar la crisi el gihadisme fins a aconseguir que milers de mujahidins de tot el món anessin a lluitar als camps de batalla sirians? Com ha escrit el professor Ignacio Álvarez-Ossorio en el llibre Siria, «l’aproximació al conflicte sirià no és senzilla, entre altres raons per la varietat d’actors implicats en el seu desenvolupament i la diversitat d’interessos que defensen». «Per tractar d’entendre’l –continua– no n’hi ha prou amb abordar la situació interna, sinó que també és imprescindible entrar en les seves dimensions regional i internacional.»

Una cleptocràcia

Dit ras i curt, la crisi siriana és inseparable de les característiques de l’autocràcia fundada per Hafiz al-Assad i heretada pel seu fill Bashar l’any 2000. Si en un primer moment el règim es va presentar com inspirat en un laïcisme socialitzant, arabista amb eslògans antiimperialistes, a començament dels 80 va optar per «una ideologia de recanvi mitjançant la cooptació del discurs religiós», tal com ho resumeix Álvarez-Ossorio. El fracàs del nacionalisme panarabista va donar peu a aquesta transformació i va justificar la repressió de l’islamisme emergent a partir dels esdeveniments de la massacre de Hama de 1982. La complicitat entre àrabs, que remet a Gamal Abdel Nasser, va ser substituïda pel nacionalisme sirià i l’ocupació d’una part de l’espai polític per un islam moderat i protegit per l’establishment governant, que, de passada, va posar els fonaments del que finalment esdevindria una cleptocràcia o un Estat-negoci.

PUBLICITAT

Rússia, l’Iran, la milícia xiïta libanesa de Hezbollah i indirectament la Xina són els grans valedors de Bashar al-Assad.

És precisament aquesta darrera característica la que explica en primera instància la reacció del règim a partir del 15 de març del 2011: l’economia, la xarxa d’interessos de Síria més enllà de les seves fronteres, la importació de les noves tecnologies, en definitiva tots els instruments de l’economia moderna van acabar en mans dels al-Assad i d’un grup molt petit de famílies. Mentre el carrer demanava democràcia, llibertats i un pas decidit cap a la modernitat política i l’Estat de dret, inspirats els manifestants pels processos de renovació de Tunísia i Egipte, el nucli dur instal·lat en el poder va respondre amb mà de ferro per defensar els seus interessos.

Si a Tunísia l’Exèrcit es va negar a reprimir l’aixecament popular contra Zine al-Abidine Ben Alí, cap d’un altre Estat-negoci, i a Egipte els companys d’armes de Hosni Mubarak van arribar a la conclusió que la millor defensa de la seva presència determinant en l’economia –al voltant del 30 % del PIB– era deixar caure el president, els generals sirians i la comunitat d’intel·ligència van ser els primers interessats a respondre amb les armes a la mobilització popular perquè formaven i formen part de l’entramat cleptocràtic.

Era gairebé impossible que els esdeveniments a Síria portessin cap a una solució a l’estil de Tunísia, molt més a partir del moment en què va entrar en joc la qüestió religiosa. És a dir, quan l’adscripció alauí –una branca minoritària del xiisme– dels al-Assad i la majoria del seu entorn va esdevenir una raó més de confrontació –la majoria dels musulmans sirians són sunnites– i, al mateix temps, les confessions minoritàries es van apropar a poc a poc al règim, alarmades davant la possibilitat d’un triomf de l’islamisme incrustat a les files de l’oposició. Una possibilitat que finalment es va concretar amb l’ocupació per part de l’Estat Islàmic d’una part important dels territoris de Síria i d’Iraq.

Sense data de caducitat

Des d’aleshores, l’encreuament de l’economia, la lluita per l’hegemonia regional, la rivalitat de les grans potències i el desafiament gihadista han empitjorat un conflicte que ha propiciat la crisi humanitària més gran al Pròxim Orient dels darrers vuitanta anys i que no té data de caducitat. Ni el greuge palestí no ha tingut mai la dimensió apocalíptica dels esdeveniments a Síria. La configuració d’un sistema d’aliances en què Rússia, l’Iran, la milícia xiïta libanesa de Hezbollah i indirectament la Xina són els grans valedors de Bashar al-Assad, davant del suport teòric dels països occidentals i el simbòlic de la Lliga Àrab a l’oposició –massa sovint poc cohesionada i, per aquesta raó, feble–, ha fet que sobre el terreny s’hagi imposat la lògica de la guerra.

Mentre el carrer demanava democràcia, el nucli dur instal·lat en el poder va respondre amb mà de ferro per defensar els seus interessos.

Com explica l’analista Tim Ripley a Operation Aleppo: Russia’s war in Syria, Vladimir Putin no estava disposat a permetre la caiguda del règim d’al-Assad, que hauria garantit a Occident i els seus aliats, Turquia i les monarquies del Golf, l’hegemonia política i militar des de la Mediterrània Oriental fins a l’estret d’Ormuz. Cal afegir que Rússia i la Xina van arribar per separat a la conclusió que a Síria no els podia passar el mateix que a Líbia, on van quedar marginades de la gestió externa de la guerra i, al mateix temps, van entendre la mobilització de les monarquies sunnites contra al-Assad com la longa manus dels Estats Units.

Aquest plantejament inicial va mutar diverses vegades. Primer amb el canvi en les relacions de Turquia, soci de l’OTAN, amb Rússia, fins a esdevenir un matrimoni de conveniència, decidit el president turc, Recep Tayyip Erdogan, a evitar al preu que fos el naixement d’un protoestat kurd al nord de Síria. Després, amb el desafiament islamista a l’statu quo internacional mitjançant el califat, que durant un temps va esborrar una part de la frontera sirioiraquiana –una herència dels acords Sykes-Picot durant la Primera Guerra Mundial– i va sacsejar l’orbe musulmà. Finalment, la decisió del president Donald Trump d’evacuar el gruix del contingent estatunidenc desplaçat a Síria un cop va donar per acabada la missió contra el califat.

PUBLICITAT

De manera que les temences a les conseqüències de la inacció expressades per Edgar Morin el 2013 –la victòria o almenys la continuïtat del règim d’al-Assad– s’han complert a causa d’una superposició d’intervencions internes i externes que han afavorit l’autòcrata davant dels seus enemics. L’acció ha estat tan nefasta per al futur de Síria com es preveia que ho podia ser la inacció. L’obstinació d’Occident a limitar al màxim la seva implicació en el conflicte té molt a veure amb la capacitat de resistència d’al-Assad. A Síria s’ha confirmat un cop més l’opinió de molts analistes que entenen que ni els Estats Units ni la Unió Europea estaven preparats per adaptar-se a l’esperit emancipador de la Primavera Àrab, i la catàstrofe siriana n’és una bona prova.

Impossibilitar la coexistència cooperativa

Ni tan sols la incidència de la guerra en els fluxos migratoris a partir de l’estiu del 2015 ha estat capaç de modificar essencialment la tebiesa davant del desastre, una situació que ha sabut aprofitar el gihadisme per presentar la situació a Síria com el resultat d’una guerra o xoc de civilitzacions que tot just comença. Segons Sami Naïr i altres autors, per als islamistes radicals, partidaris de l’acció directa, un dels objectius principals és fer impossible la coexistència cooperativa entre les societats secularitzades d’Occident i la tradició musulmana.

Al mateix temps, la paràlisi occidental ha facilitat la regionalització del conflicte d’acord amb una de les conclusions del citat anteriorment Ignacio Álvarez-Ossorio, especialment la implicació de l’Iran i l’Aràbia Saudita. Ambdós països no han dubtat «a utilitzar Síria com a tallafocs per evitar que la Primavera Àrab arribés als seus territoris, encara que per a aconseguir-ho s’hagués de sembrar la llavor del sectarisme a la regió». Calia als aiatol·làs i a la monarquia absoluta dels Saud, malgrat les seves profundes diferències, «fer descarrilar les mobilitzacions populars, que amb les seves crides a la llibertat, dignitat i justícia social representaven una amenaça sense precedents per a dos dels règims més autoritaris del Pròxim Orient».

Ni els Estats Units ni la Unió Europea estaven preparats per adaptar-se a l’esperit emancipador de la Primavera Àrab.

Al mateix temps, la divisió de facto del territori sirià en àrees d’ocupació o d’influència entre el règim d’al-Assad, els peixmergues o lluitadors de l’Exèrcit Kurd al nord del país i un espai discontinu controlat per l’oposició, més la presència més o menys efectiva dels hereus d’Al Qaeda i de l’ISIS o Daesh, dibuixa un trencaclosques del qual aparentment ningú no té la clau per resoldre’l. Ni la mediació de les Nacions Unides, ni el reconeixement europeu de l’oposició com a legítima representant del poble sirià, ni la diplomàcia secreta, ni els alto el foc, sistemàticament vulnerats, han servit per posar fi al desastre. El món s’ha acostumat a la «descomposició de Síria en fragments enemics», com ho va pronosticar Edgar Morin quan la guerra ja feia dos anys que durava.

Una Síria sense futur

Entre els molts perills associats a la guerra en una regió exposada a tota mena de tensions i volatilitats imprevisibles, no és el menys important que el galop dels quatre genets de l’Apocalipsi en els camps de batalla d’una Síria sense futur permeti que s’acompleixi allò que Edward W. Said va escriure el 1978 en el seu gran assaig Orientalisme: «Una escletxa cada vegada més gran i perillosa va separant Orient d’Occident». Es donen massa condicions propícies –frustració, rivalitats sectàries, manipulació de poblacions condemnades a viure en situació de pobresa i vulnerabilitat extremes– com perquè la seqüència d’esdeveniments que va de la descolonització al present no desemboqui en una mena de victòria per defecte de les prèdiques extremistes i de la recerca en el passat de les claus per a garantir el futur.

De fet, aquest és el llibre de ruta dels ideòlegs de l’islam radical: simplificar els problemes i oferir solucions igualment simples, però amb prou possibilitats d’atraure voluntats en societats desesperades com la siriana que malviuen enmig d’un paisatge on gairebé no queda pedra sobre pedra.