Deu anys després de l’esclat de la guerra civil a Síria, després de gairebé 600.000 morts –càlcul de l’Observatori Sirià per als Drets Humans–, d’un milió llarg de ferits, d’entre sis i set milions de desplaçats interns i d’uns cinc milions de refugiats i exiliats, la carnisseria s’ha convertit en un conflicte crònic sense un desenllaç previsible a curt termini.

Des de la liquidació del califat proclamat per l’Estat Islàmic el 29 de juny del 2014 i de la relativa estabilització del repartiment del territori entre les diferents aliances i faccions, les llargues absències de la matança en els mitjans de comunicació poden induir a pensar que tot s’ha acabat. En realitat Síria és l’escenari d’una devastació incommensurable, d’una tragèdia humana que depassa de molt els càlculs més pessimistes quan van sentir-se els primers trets al carrer.

Per què l’herència de la Primavera Àrab a Síria va convertir-se tot just començar en una guerra sense fi? Què va provocar la violenta reacció del règim de Bashar al-Assad? Per què s’ha produït un encreuament d’aliances com el que ha propiciat l’escalada militar? De quina manera va contaminar la crisi el gihadisme fins a aconseguir que milers de mujahidins de tot el món anessin a lluitar als camps de batalla sirians? Com ha escrit el professor Ignacio Álvarez-Ossorio en el llibre Siria, «l’aproximació al conflicte sirià no és senzilla, entre altres raons per la varietat d’actors implicats en el seu desenvolupament i la diversitat d’interessos que defensen». «Per tractar d’entendre’l –continua– no n’hi ha prou amb abordar la situació interna, sinó que també és imprescindible entrar en les seves dimensions regional i internacional.»

 

Una cleptocràcia

Dit ras i curt, la crisi siriana és inseparable de les característiques de l’autocràcia fundada per Hafiz al-Assad i heretada pel seu fill Bashar l’any 2000. Si en un primer moment el règim es va presentar com inspirat en un laïcisme socialitzant, arabista amb eslògans antiimperialistes, a començament dels 80 va optar per «una ideologia de recanvi mitjançant la cooptació del discurs religiós», tal com ho resumeix Álvarez-Ossorio. El fracàs del nacionalisme panarabista va donar peu a aquesta transformació i va justificar la repressió de l’islamisme emergent a partir dels esdeveniments de la massacre de Hama de 1982. La complicitat entre àrabs, que remet a Gamal Abdel Nasser, va ser substituïda pel nacionalisme sirià i l’ocupació d’una part de l’espai polític per un islam moderat i protegit per l’establishment governant, que, de passada, va posar els fonaments del que finalment esdevindria una cleptocràcia o un Estat-negoci.

Rússia, l’Iran, la milícia xiïta libanesa de Hezbollah i indirectament la Xina són els grans valedors de Bashar al-Assad.

És precisament aquesta darrera característica la que explica en primera instància la reacció del règim a partir del 15 de març del 2011: l’economia, la xarxa d’interessos de Síria més enllà de les seves fronteres, la importació de les noves tecnologies, en definitiva tots els instruments de l’economia moderna van acabar en mans dels al-Assad i d’un grup molt petit de famílies. Mentre el carrer demanava democràcia, llibertats i un pas decidit cap a la modernitat política i l’Estat de dret, inspirats els manifestants pels processos de renovació de Tunísia i Egipte, el nucli dur instal·lat en el poder va respondre amb mà de ferro per defensar els seus interessos.

Si a Tunísia l’Exèrcit es va negar a reprimir l’aixecament popular contra Zine al-Abidine Ben Alí, cap d’un altre Estat-negoci, i a Egipte els companys d’armes de Hosni Mubarak van arribar a la conclusió que la millor defensa de la seva presència determinant en l’economia –al voltant del 30 % del PIB– era deixar caure el president, els generals sirians i la comunitat d’intel·ligència van ser els primers interessats a respondre amb les armes a la mobilització popular perquè formaven i formen part de l’entramat cleptocràtic.

Era gairebé impossible que els esdeveniments a Síria portessin cap a una solució a l’estil de Tunísia, molt més a partir del moment en què va entrar en joc la qüestió religiosa. És a dir, quan l’adscripció alauí –una branca minoritària del xiisme– dels al-Assad i la majoria del seu entorn va esdevenir una raó més de confrontació –la majoria dels musulmans sirians són sunnites– i, al mateix temps, les confessions minoritàries es van apropar a poc a poc al règim, alarmades davant la possibilitat d’un triomf de l’islamisme incrustat a les files de l’oposició. Una possibilitat que finalment es va concretar amb l’ocupació per part de l’Estat Islàmic d’una part important dels territoris de Síria i d’Iraq.

 

Sense data de caducitat

Des d’aleshores, l’encreuament de l’economia, la lluita per l’hegemonia regional, la rivalitat de les grans potències i el desafiament gihadista han empitjorat un conflicte que ha propiciat la crisi humanitària més gran al Pròxim Orient dels darrers vuitanta anys i que no té data de caducitat. Ni el greuge palestí no ha tingut mai la dimensió apocalíptica dels esdeveniments a Síria. La configuració d’un sistema d’aliances en què Rússia, l’Iran, la milícia xiïta libanesa de Hezbollah i indirectament la Xina són els grans valedors de Bashar al-Assad, davant del suport teòric dels països occidentals i el simbòlic de la Lliga Àrab a l’oposició –massa sovint poc cohesionada i, per aquesta raó, feble–, ha fet que sobre el terreny s’hagi imposat la lògica de la guerra.

Mentre el carrer demanava democràcia, el nucli dur instal·lat en el poder va respondre amb mà de ferro per defensar els seus interessos.

Com explica l’analista Tim Ripley a Operation Aleppo: Russia’s war in Syria, Vladimir Putin no estava disposat a permetre la caiguda del règim d’al-Assad, que hauria garantit a Occident i els seus aliats, Turquia i les monarquies del Golf, l’hegemonia política i militar des de la Mediterrània Oriental fins a l’estret d’Ormuz. Cal afegir que Rússia i la Xina van arribar per separat a la conclusió que a Síria no els podia passar el mateix que a Líbia, on van quedar marginades de la gestió externa de la guerra i, al mateix temps, van entendre la mobilització de les monarquies sunnites contra al-Assad com la longa manus dels Estats Units.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Aquest plantejament inicial va mutar diverses vegades. Primer amb el canvi en les relacions de Turquia, soci de l’OTAN, amb Rússia, fins a esdevenir un matrimoni de conveniència, decidit el president turc, Recep Tayyip Erdogan, a evitar al preu que fos el naixement d’un protoestat kurd al nord de Síria. Després, amb el desafiament islamista a l’statu quo internacional mitjançant el califat, que durant un temps va esborrar una part de la frontera sirioiraquiana –una herència dels acords Sykes-Picot durant la Primera Guerra Mundial– i va sacsejar l’orbe musulmà. Finalment, la decisió del president Donald Trump d’evacuar el gruix del contingent estatunidenc desplaçat a Síria un cop va donar per acabada la missió contra el