1. La campana de Pavlov

De vegades hom pensa que la campanya electoral és un anacronisme. Passa el mateix amb les rebaixes. Quin sentit té estipular un període de campanya determinat quan vivim en la campanya permanent? L’única diferència de les dues setmanes de campanya respecte de la resta de l’any és la possibilitat de demanar el vot, que està prohibida fora del temps de campanya. Però, tanmateix, és un detall. El vot es pot demanar de forma explícita o implícita. Fa temps que la política s’ha convertit exclusivament en tàctica i, en el fons, tota comunicació política demana el vot. Les sessions de control, les entrevistes, els talls de veu. Tot és una demanda constant del vot. Tot és estratègia. Aleshores, per a què la campanya?

Doncs possiblement per una sola cosa: perquè ens recorda que hi ha eleccions. El període de campanya actua com la campana en el famós experiment de Pavlov (hi ha qui diu que era un timbre). De la mateixa manera que el so de la campana indicava als gossos de l’experiment la presència immediata del menjar, la campanya indica a l’elector la imminència de les eleccions.

Hi ha una enquesta que sempre he volgut fer i no l’he pogut fer mai: preguntar als electors si saben quin dia se celebren les eleccions i de què. No sé quina seria la resposta, però sospito que una part important del cos electoral no sap quan se celebren les eleccions ni quina mena d’eleccions, perquè viu aliè als calendaris electorals (i a la política en general), i segurament és bo que així sigui.

La campanya serveix per a fer conèixer a aquesta part de l’electorat que cal que es posi en mode eleccions, i aquest elector ho fa. Com s’aconsegueix aquest efecte? Amb els cartells electorals que pengen dels fanals i amb els anuncis que literalment assalten l’espectador de les televisions públiques enmig de la pausa publicitària. Ara l’anunci pavlovià també ens assalta en les webs que mirem, on comencen a aparèixer les fotografies i els eslògans de les diferents candidatures.

Aleshores l’elector diu «ah, hi ha eleccions» i comença a interessar-s’hi i a construir-se la decisió de vot. Estic convençut que sense campanya les eleccions passarien sense pena ni glòria per a una part significativa dels que en principi estan cridats a votar.

2. La suficiència demoscòpica, o com dir què faran els que encara no saben què faran

A cada nova elecció es fa més important el paper de les enquestes. No només se’n fan més (o es diu que se’n fan més), sinó que la seva influència és major. No tant perquè siguin més els electors que admeten decidir el seu vot segons el que diuen les enquestes, no. Acceptar que es vota influït per una força externa és pecat en el nostre món actual. El vot, com qualsevol decisió, ha de ser fruit de la nostra única i suprema voluntat individual. Nosaltres decidim, on vas a parar.

Però sí que és cert que cada cop més les campanyes giren al voltant dels pronòstics demoscòpics. Els partits discuteixen sobre aquests i armen les seves estratègies en funció de les dades, i els mitjans cada cop donen més espai a les estimacions. Les enquestes són un element central de les campanyes. I, malgrat el que diguin els electors a les pròpies enquestes que interroguen sobre l’efecte de les enquestes (metademoscòpia, se’n podria dir), cada cop n’hi ha més d’aquests que tenen en compte els pronòstics a l’hora de decidir el seu vot, precisament perquè cada cop hi ha més vot estratègic, votants que busquen maximitzar la repercussió de seu vot, volen que serveixi. Cada cop hi ha menys votant «de partit» i més vot lliure que s’inclina per un o altre en funció de qui té més possibilitats per assolir la victòria… o per evitar la victòria d’un altre.

I quin és l’instrument que permet calcular aquestes possibilitats? Les enquestes. D’aquí la seva importància creixent. Una importància desmentida pels propis electors, que no n’admeten (ni n’admetran) la influència, potser també perquè no en són conscients.

Ara bé, precisament perquè cada cop hi ha més electors d’aquesta mena, tàctics, cada cop és més difícil fer un pronòstic ajustat per a unes eleccions. Curiosa paradoxa, cada cop és més important la influència de les enquestes, però cada cop aquestes es mouen més al caire de la incertesa. Perquè, en el fons, en un panorama creixent de vot dubitatiu que diu decidir-se més a última hora, els experts demoscòpics han d’acabar fent un joc de mans molt arriscat, perquè han d’inferir què acabarà votant algú que els està dient que no té ni idea del què acabarà votant, o ni tan sols de si acabarà anant a votar. I aquí no hi ha cap vareta màgica ni cap equació complicadíssima que pugui ajudar a donar amb la solució. Hi ha especulació, intuïció i decisió a les palpentes.

3. Decidir de què van les eleccions

La primera setmana d’aquesta campanya l’ha guanyat el PP. Així de clar. Han dominat l’agenda amb un tema que podria semblar completament extemporani, marcià, com el de la presència a les llistes de EH Bildu d’antics membres d’ETA. Malgrat el que es pugui pensar, ha estat una jugada mestra, un parany en el que l’esquerra ha caigut de quatre potes. Podem pensar que el PP s’ha passat de frenada, que s’ha fet evident la distància entre Ayuso i Feijóo, que la presidenta de Madrid ha demostrat el seu radicalisme (trumpisme en diuen alguns, com si ho acabessin de descobrir, i com si això inquietés el més mínim el votant madrileny dels populars).

PUBLICITAT

Tant és. El cas és que el PP ha dominat la primera setmana precisament perquè ha impedit que es parlés d’una altra cosa. Aquesta era la clau. No ho era tant treure a passejar la mòmia d’ETA, que també. L’important per al PP és que no es parlés del que el PP no volia que es parlés. I ho ha aconseguit del tot. Ja podia anar fent promeses Pedro Sánchez als seus mítings (una estratègia, diguem-ne, discutible), que els mitjans, els de la dreta i els de l’esquerra, anaven plens de Bildu. Res de les bones dades de l’atur, res de la millora de les perspectives econòmiques. Bildu, ETA i fot-li fort.

És possible que el tema acabi enfortint el propi EH Bildu al País Basc i a Navarra, i és possible que reforci Vox, però sobretot el que han aconseguit és silenciar el PSOE i impedir-li fer la campanya que estaven preparats per fer. Els han agafat per sorpresa i no han reaccionat correctament. Han caigut a la trampa i no n’han sabut sortir en tota la primera setmana. Han malgastat la meitat de la campanya, un temps preciós per emmarcar l’elecció.

I és que la primera batalla d’unes eleccions és el tema, decidir de què van les eleccions, emmarcar-les al teu favor, allò que va explicar Lakoff i que els moderns anomenen framing. Aquesta és una primera batalla clau, perquè les eleccions van d’alguna cosa, sempre hi ha un tema que s’imposa i cal saber-lo imposar. Doncs bé, el PP ho ha fet i amb això ha aconseguit un avantatge que pot acabar sent clau.

4. Ayuso superstar

Ho ha tornat a fer, o millor, ho han tornat a fer, perquè la responsabilitat és compartida. Isabel Díaz Ayuso ha tornat a convertir-se en el centre d’aquesta campanya, com ho va ser a la de 2021. És un personatge magnètic, que atrau, en part perquè domina els elements que defineixen la comunicació política d’avui, que té com a únic objectiu capturar l’atenció mitjançant les sortides de guió i les declaracions estridents.

És el manual dels populistes. El que sorprèn és que els seus rivals caiguin un cop i un altre, no sé si per estupidesa o perquè creuen que inflant el globus Ayuso aconseguiran mobilitzar el seu vot. Haurien de recordar el que va passar a la convocatòria avançada de 2021. Ayuso va ser la gran (única, de fet) protagonista, la campanya va girar completament al seu voltant. Tant és que davant tingués tot un Pablo Iglesias. Se’ls va cruspir tots a base de donar titulars absurds, que eren llegits com ficades de pota pels mitjans de l’esquerra i com veritats absolutes pels de la dreta. El resultat és de sobres conegut: un èxit esclatant.

És fil per randa el guió de Trump el 2016, per això és menys comprensible que l’esquerra hi caigués. Igual que amb Trump, l’esquerra primer menystingué Ayuso a qui titllaven poc menys que de pallassa. Les seves declaracions, el seu passat com a community manager del gos d’Esperanza Aguirre, les seves fotos. Tot era risible, tot ajudava a construir la imatge esperpèntica d’«ida». Igual que amb Trump, d’Ayuso es va crear la idea que no podia obtenir un bon resultat electoral, perquè més que una candidata era un acudit.

Després, un cop havia demostrat la seva vàlua, va venir el torn d’assenyalar els votants. Com era possible que els madrilenys fossin tan cecs? Com podien haver votat aquell personatge? Altre cop exactament com havien fet els demòcrates amb Trump. La seva victòria només era explicable perquè els electors o bé estaven bojos o bé s’havien deixat enganyar. Doncs ni una cosa ni l’altra. En qualsevol cas l’esquerra (la de Madrid i la dels Estats Units) mai no va preguntar-se què havien fet ells per deixar-se guanyar per un personatge com aquell. Encara no ho han fet.

És cert que Madrid és un microcosmos, però també ho és que el PP i Ayuso han sabut aparèixer com els seus representants més fidels. Ayuso ha sabut llegir els anhels i els valors dels madrilenys i els interpreta com ningú. A favor seu compta que el PP porta trenta anys modelant Madrid i n’ha acabat fent un artefacte a la seva imatge. Però això últim no eximeix l’esquerra de ser incapaç d’entendre aquest «madrilenyisme», aquest nacionalisme fanfarró, amb un punt macarra, que Ayuso interpreta a la perfecció.

5. El que es diu que es diu en una campanya

Nova campanya i velles queixes. Hi ha un sentiment general (no sé quant general, però estic segur que molt estès) que les campanyes no serveixen per al que haurien de servir. Així, enlloc de servir per presentar les propostes de les diferents candidatures i discutir-les, les campanyes són principalment un seguit de petites picabaralles, d’eslògans repetits fins a l’extenuació, de ficades de pota (també reproduïdes fins a la nàusea) i de xerrameca política que només interessa als interessats i que només és desxifrable per als que «parlen en polític».

Està de més dir que aquesta idea no serveix per enfortir el vincle entre la ciutadania i els polítics, sinó tot el contrari. I sense aquest vincle, sense una relació permanent entre representants i representats, la democràcia se’ns escola entre els dits. Cert, la política cada cop està més tancada en si mateixa, més entotsolada, la qual cosa és terrible en un sistema de representació. Si les campanyes electorals, el cim del procés democràtic, la «festa de la democràcia», no serveixen per a què els ciutadans se sentin escoltats i atesos, aleshores tenim un problema gros.

Quin en té la culpa? Evidentment, els sospitosos habituals: els polítics. Els polítics que es dediquen a barallar-se entre ells enlloc d’explicar-nos el que volen fer, que en el fons és el que haurem de votar (o no votar) el diumenge. Els polítics culpables, doncs. Com sempre, diria. Hi ha una publicitat electoral d’un candidat amb poques possibilitats, que diu «polítics no, gestors sí». Anem apanyats.

Ara bé, de debò que els únics, fins i tot els principals, culpables són els polítics? Portem massa temps en aquest negoci per acceptar acríticament que els mateixos polítics es sabotegen la campanya a ells mateixos. Massa sovint hem vist com els debats polítics (al Parlament, al Congrés, als ajuntaments, als platós de televisió) acaben reduïts a l’anècdota, a l’estirabot o a l’insult. Recordo una d’aquestes polèmiques al Congrés dels Diputats, on l’insult d’un representant a una ministra va ser més notícia que la pròpia intervenció d’ella (potser ho va fer conscient que, insultant-la, eclipsava completament les paraules de la ministra). I és que als mitjans segueix regint la màxima de l’home que mossega el gos. És notícia allò que és excepcional, el que se surt de la norma, el que ens crida l’atenció. I més ara, en un entorn de comunicació que es basa en la pugna descarnada no només entre els mitjans «establerts», sinó que hi participen també els milers de canals «informals» que viuen de capturar la nostra atenció.

Vull creure que la majoria dels nostres polítics se’n van a dormir abatuts després de comprovar què n’ha quedat del discurs que han fet al míting o a la roda de premsa matinal, dels que els mitjans n’hauran recollit, amb sort, mitja frase o alguna ocurrència que s’ha empescat l’assessor i que d’entrada al polític li ha semblat la tonteria més sublim, però que l’assessor li ha assegurat que els mitjans la reproduirien. I sí, amb el pijama posat i les dents rentades, assegut al caire del llit, de matinada, després d’una jornada esgotadora i abans d’una altra igualment esgotadora, el polític comprova al seu mòbil que l’assessor tenia raó.

6. L’ajustadíssima pugna de Barcelona

Fa dies vaig mirar-me les dades dels sondeigs preelectorals de Barcelona des de 2007 i vaig comprovar que a cada nova convocatòria la distància entre el primer i el tercer classificat s’ha anat fent més estreta. Si el 2007 la mitjana de les enquestes mostra que la distància entre el primer i el tercer era de 19 punts, en aquesta elecció de 2023 és només de 3,1 punts. Estadísticament res. És a dir, que el vot a Barcelona s’ha disseminat més i més a cada elecció, fent que els partits al capdamunt de les preferències s’ajuntin fins a fer impossible estimar quin acabarà sent el guanyador final de l’elecció. Res de nou. El 2019 la distància entre el primer i el tercer no va superar els 3 punts. Ara pot ser que acabi en 2 o en 1.

Hi ha una idea estesa que aquestes eleccions, en general a tot Espanya, es juguen per un marge molt estret de vots. En part és un miratge, perquè el que passa és que ens fixem més en aquells casos on el resultat balla i tendim a no prestar atenció a aquells territoris on la cosa està més decidida. És típic de les eleccions municipals. L’atenció es concentra. És un miratge, però d’unes conseqüències plenament reals i de vegades terribles. Tu pots haver guanyat moltes alcaldies, que si has fallat allà on se centra l’atenció la imatge que en quedarà és que has perdut, i ja pots esgargamellar-te dient el contrari que no servirà per a res. Has perdut i punt.

El cas de Barcelona és alhora particular i expressió d’una tendència. La disgregació del vot no sé si obeeix però com a mínim coincideix amb l’explosió del camp comunicatiu. Per dir-ho fàcil (i potser trampós): a grans cadenes de televisió, majories absolutes. Si no hi ha grans cadenes de televisió que siguin capaces de concentrar l’audiència, si el món comunicatiu està esmicolat, el vot també s’esmicola. Podríem dir que és una llei universal, però la meva arrogància no arriba a tant.

En un escenari esmicolat, el resultat és més incert, el que hauria de propulsar la participació, tot i que les dades de les enquestes no son concloents en aquest aspecte. El que sí s’afavoreix en un escenari de dispersió del vot són les possibilitats de victòria sense necessitat d’apel·lar a una plataforma de suport ampla. Amb pocs votants però decidits és possible guanyar unes eleccions en aquestes circumstàncies. I això és el que té Ada Colau, una base fidel però petita. Petita en lògica antiga, però suficient per a la vida moderna. Amb un 20% n’hi pot haver prou per guanyar aquestes eleccions.

A diferència de Colau, els seus principals adversaris no tenen un espai tan consolidat, tan entusiasta diguem. Trias ha apel·lat al vot antiColau, molt majoritari als sondeigs però difícil d’aglutinar en una sola opció. Per guanyar, Trias necessita armar un Frankenstein complicat: necessita el suport de la base radicalitzada de Junts i de la seva part més moderada, més una bona aportació (que té) de votants d’ERC convençuts que Maragall no té possibilitats, més una part (que sembla que pot tenir) d’antics votants de Manuel Valls. Una bona amanida.

Per la seva banda, el socialista Collboni no pot tirar (no només) de l’odi a Colau, perquè la seva posició en aquest disjuntiva no pot ser clara. Ha d’inventar-se una altra derivada i confiar que funcioni. De moment ho ha fet perquè encara és allà, a diferència de Maragall, i les enquestes li atorguen possibilitats certes de ser el guanyador sobre la base de la roca del vot PSC, més les aportacions d’antics votants de Colau desencantats i alguna resta dispersa del vot a Valls de fa quatre anys.

La sort dels tres l’acabaran decidint els 350.000 electors que ara mateix estan rumiant el seu vot, segons les dades del CIS. D’aquests uns 90.000 es decidiran entre dissabte i diumenge. Posem que d’aquests només acabi acudint al col·legi electoral el 60%. En són 50.000. Més que suficients per decidir-ho tot.