1. Existeix un conflicte lingüístic a Catalunya?

2. Quins canvis caldria introduir en l’actual marc normatiu per garantir millor la convivència lingüística?

3. De quina manera es pot avançar cap al reconeixement efectiu del plurilingüisme a Espanya?

IMMA MONSÓ, escriptora

1. Hi ha conflicte institucional que es pot traslladar al carrer, una certa sensació de conflicte en estat de latència. I és una pena, perquè al llarg dels anys jo no l’he viscut. I això que he passat llargs períodes en models urbans i rurals molt diversos: des de petits nuclis rurals de Girona fins a les meves ciutats, que són Lleida i Barcelona. He treballat trenta anys a Rubí amb majoria d’alumnes castellanoparlants al pati i a la família i ara visc a Sant Cugat on hi ha dies que en el trajecte de casa meva al centre del poble només sento parlar anglès. Cadascún d’aquests llocs podria representar un model de bilingüsime diferent, però la meva percepció sempre ha estat la d’una convivència amable, diria que exemplar. I això ha estat mèrit de les persones.

‘La llengua no té amos, per més que el poder sempre intenti treure’n rèdits.’

2. Si anem al moll de l’os el marc normatiu més potent en qüestió de llengües és el que afecta l’escola. El marc normatiu que va regir la immersió lingüística va funcionar molt bé: era el retorn a una situació més justa i va aconseguir un grau notable de normalització en l’ús de la llengua. I penso que no és tant pel marc sinó per la manera com es va aplicar: amb flexibilitat. Va ser prou flexible com per obtenir un cert consens entre els pares d’alumnes i va possibilitar que els funcionaris treballessin sense pressions. Naturalment hi havia qui es quiexava: els que trobaven que la pressió era insuficient i els que trobaven que era excessiva. Cosa que demostra que el grau de pressió era ideal. Des de l’inici del conflicte, és evident que la situació ha empitjorat.

3. No sé com s’avança cap al «reconeixement efectiu», però sí com es retrocedeix: quan el nacionalisme s’apropia la llengua com si fos patrimoni exclusiu d’una ideologia se li fa un mal immens. La llengua no té amos, per més que el poder sempre intenti treure’n rèdits. Només els usuaris la mantenen viva; el que pot afavorir el plurilingüisme és enriquir la cultura i els mitjans vehiculats per aquestes llengües, fer-los més seductors i més plurals. Fora d’això: què vol dir, «reconeixement efectiu»? ¿Vol dir que un basc que arriba a una oficina de Correus de València no en tindrà prou amb què el reconeguin com a basc sinó que, de «manera efectiva» li parlaran en basc perquè s’haurà format els funcionaris en les llengües minoritàries de l’Estat? Em sembla una utopia impròpia dels temps que vivim.

JORDI LLOVET, catedràtic de Literatura Comparada, Universitat de Barcelona

1. No crec que hi hagi cap conflicte lingüístic a Catalunya: qui vol parlar català, el parla, i qui vol parlar en qualsevol de les altres llengües que es parlen a Catalunya a causa de la immigració, també ho fa amb tota tranquil·litat.

‘Abans de començar a impartir català o castellà s’hauria de fer llegir i comentar a tots els col·legis el Tractat sobre la tolerància, de Voltaire.’

2. Per millorar la convivència lingüística no cal introduir cap canvi a l’actual política d’«immersió lingüística», que ha anat molt bé. Però els qui practiquen aquesta immersió des de la plataforma de la llengua catalana haurien de ser advertits que són als col·legis per ensenyar una llengua, no una ideologia. I el millor de tot: abans de començar a impartir català o castellà s’hauria de fer llegir i comentar a tots els col·legis el Tractat sobre la tolerància, de Voltaire.

3. Obligant tots els escolars del país (Espanya) a l’estudi de la llengua llatina. Després només caldria començar a ensenyar castellà, català i galleg, pertot, com a filles discretes de la gran llengua de Roma. I avisar, és clar, que Hispania només va ser una província de l’Imperi.

LAURA BORRÀS, consellera de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya

1. No, el que hi ha és una relació asimètrica entre el català i el castellà, que no ens permet parlar de normalitat. Tot i que el percentatge d’habitants que entén el català és de gairebé un 95%, el percentatge dels qui el saben parlar ja baixa a un 80%. Això vol dir que una de cada cinc persones no parla català mentre que tots els catalanoparlants sabem prou castellà per parlar-lo.

Si a això hi sumem que el castellà continua essent la llengua dominant en contextos que van des de la televisió i el cinema fins als patis de les escoles i els prospectes farmacèutics, la situació només es pot definir en termes d’asimetria: hi ha una llengua dominant i una llengua minoritària i que molts volen, a més, minoritzada.

PUBLICITAT

2. Convé, sobretot, que qualsevol llei que vagi encaminada a garantir la plena i normal convivència del català i el castellà a Catalunya i de l’aranès a la Vall d’Aran, i que alhora tingui un sentit lingüísticament acollidor per als catalans que parlen llengües tan diferents com l’àrab, l’amazic, o el romanès no parteixi d’una anàlisi ingènua de quin és el paper socialment dominant que juga el castellà.

Parlar de bilingüisme com si el català i el castellà fossin dues llengües en contacte igualment fortes i que gaudeixen dels mateixos índexs d’ús només ens pot portar a prendre decisions desencertades, que posin en risc la pervivència de la nostra llengua. El català continua necessitant polítiques actives que contrarestin l’imparable procés de subordinació de què els sociolingüistes fa dècades que ens adverteixen.

3. Espanya ha optat històricament per l’adopció d’un model monolingüe i ha evitat sempre reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat com una riquesa. El català s’estudia en 22 universitats americanes, en 21 de França, en 20 universitats alemanyes i també en 20 del Regne Unit. A Espanya, només en 7. És a dir, una xifra similar a la de Polònia, on s’estudia en 5, o a la del Japó, amb 4.

És evident que només pot generar-nos tristesa constatar que als estudiants de batxillerat espanyol se’ls priva de l’oportunitat de llegir i conèixer el Tirant lo Blanc o Salvador Espriu amb la mateixa naturalitat amb què els nostres estudiants llegeixen El Quijote o Machado. Però pertoca a l’Estat espanyol de decidir quin model lingüístic prefereix.

MERCÈ VILARRUBIAS, catedràtica de Llengua Anglesa a l’Escola Oficial d’Iidomes Barcelona-Drassanes. Autora del llibre Por una Ley de Lenguas. Convivencia en el Plurilingüismo. Deusto-Planeta.

1. Sí perquè hi ha molts ciutadans i ciutadanes que voldrien canvis en la política lingüística actual. Això ho he observat personalment en les moltes entrevistes que he portat a terme sobre les llengües de Catalunya. El conflicte té dos vessants: el primer, l’àmplia disconformitat amb l’ús exclusiu del català a les institucions autonòmiques i locals i l’educació. Molts voldrien que el castellà també hi fos present. El segon vessant és que aquestes persones no poden expressar lliurement la seva opinió perquè són, irremeiablement, titllats de «fatxes» i «espanyolistes» quan, vist des d’una perspectiva europea, demanar bilingüisme institucional i educatiu en una comunitat bilingüe és just, inclusiu i democràtic. Així, dos problemes: desacord amb el que es fa i impossibilitat d’expressar-ho si un no vol exposar-se a una cadena d’insults.

2. La convivència a Catalunya es podrà assolir quan es reconegui la realitat sociolingüística (hi ha dues llengües àmpliament parlades) i legal (el règim lingüístic és d’oficialitat plena de les dues llengües). Dit això, hem de veure les condicions que envolten cada llengua. El català necessita ser promogut i incentivat. Hi ha un ampli consens que així sigui i hi ha la legislació vigent que ho prescriu. Un equilibri entre respectar els drets de tots els parlants i fomentar l’ús i el progrés del català seria, per exemple, aquest: actualment totes les banderoles amb anuncis d’actes, fent recomanacions, etc., que l’Ajuntament de Barcelona penja als fanals són en català. Una política lingüística orientada a la convivència consistiria en posar 7 banderoles en català i 3 en castellà. Aquest podria ser un model aplicable als altres àmbits.

3. Hi ha moltes coses a fer en el necessari reconeixement per part de l’Estat del plurilingüisme del país. La Constitució reconeix totes les llengües oficials com a llengües espanyoles i els governs centrals porten a terme algunes accions al seu favor (webs de ministeris en les cinc llengües oficials o cursos del Cervantes a l’estranger de totes les llengües). Però són accions que es desconeixen perquè els diferents governs espanyols ni les han comunicades ni les han posades en valor. Hi ha una clara inhibició per part de l’Estat en un tema tan important. L’Estat hauria de comprendre que, ja que vol ser l’Estat de tots, ha de parlar i escriure en les llengües de tots. S’ha de donar al català, l’eusquera i el gallec una més gran i millor presència i ús a les institucions estatals i governamentals. Una iniciativa així seria, sens dubte, un gran pas cap a la convivència a Espanya.

PUBLICITAT

JORDI LLAVINA, escriptor

1. Crec, sincerament, que no existeix un conflicte lingüístic al país. La llei d’immersió lingüística ha funcionat molt bé a l’ensenyament, tot i que no aconsegueix que, al pati o al carrer, els alumnes utilitzin més el català. Sí que aconsegueix que, com a mínim, en les zones en què el català és una llengua quasi inexistent, la llengua natural de Catalunya (i una de les dues llengües pròpies d’aquest país) no sigui vista com una raresa. Però em sembla que el «conflicte lingüístic», dit d’aquesta manera, és una arma llancívola creada per determinats partits polítics de la dreta espanyola, especialment Ciudadanos. A Catalunya hi ha una situació prou reeixida de bilingüisme real, tot i que el català encara està molt per sota en determinats àmbits, principalment el de la justícia.

2. No sé si caldria introduir-hi canvis. Crec que és bo que, a l’ensenyament, continuï vigent això que se n’ha dit la immersió: altrament el català anirà desapareixent progressivament. La pervivència d’una llengua com la nostra és difícil, sobretot quan conviu amb una altra de tan potent com el castellà, que tots i cada un dels ciutadans de Catalunya entén perfectament i que la immensa majoria de ciutadans pot fer servir en qualsevol context comunicacional.

3. No diré que és una causa perduda, però no hi veig solució. No hi ha cap mena de voluntat política de reconèixer el que sembla una obvietat: que Espanya és una nació de nacions. Quant a l’ús de les diverses llengües, el panorama divers no es veu com una potencial riquesa, sinó com un insult a la llengua més gran, més puixant, que és el castellà. Des de l’Estat no s’ha fet res per a aquest reconeixement. Fins i tot s’amaguen, per ignorància o per mala fe, dues de les llengües que encara avui es parlen en el seu territori: l’aragonès i l’asturià.

SERGIO VILA-SANJUÁN, periodista i escriptor

1. En termes generals, de societat, jo crec que no existeix un conflicte lingüístic a Catalunya perquè pràcticament tothom entén els dos idiomes (català i castellà), cosa lògica ja que són llengües bastant pròximes, i en general l’ús d’una o de l’altra en la vida diària no planteja gaires problemes. Més aviat parlaria de desacords. Hi ha un seriós desacord, per exemple, en l’ensenyament, ja que un bon nombre de pares castellanoparlants han expressat que no estan d’acord amb la immersió lingüística, i també al comerç, per les sancions als qui no retolin en català. A la inversa, hi ha un desacord en el camp de la justícia, que no brinda prou servei als catalanoparlants que el requereixen, i respecte a l’oferta cinematogràfica doblada, insuficient per a aquest col·lectiu.

Al meu entendre el problema bàsic en aquest terreny és simbòlic. La ideologia de la «normalització», que es va desplegar als anys 80, buscava promoure una Catalunya que fos homogènia culturalment a partir de l’ús del català. Això es va fer a partir d’un consens ampli entorn a la idea que la recuperació del català era de justícia i resultava obligada després de la repressió franquista, però crec que no es va pactar de forma clara i suficient amb els col·lectius castellanoparlants. Es veu per exemple en el terme tan relliscós de «llengua pròpia»: l’altra, és potser «impròpia»? En l’ensenyament públic i concertat no té sentit que, avui, el castellà tingui un pes set vegades menor que el català, ni que un andalús de pas per Catalunya no pugui educar els seus fills en castellà mentre que un alemany, un francès, un anglès o un japonès sí que poden fer-ho en la seva llengua.

D’altra banda, la ideologia normalitzadora partia d’una base històrica incorrecta, consistent en què «en el passat», a Catalunya, la llengua catalana hauria estat hegemònica i per tant era just que tornés a ser-ho. Suposadament ho hauria estat abans que el franquisme imposés el castellà; o almenys, abans que l’imposés Felip Vè després de la seva victòria en la Guerra de Successió. Però això, des del punt de vista històric, no és cert, com he intentat demostrar al meu llibre Otra Cataluña. En territori català les dues llengües han coexistit amb alts i baixos com a instruments de cultura des del segle XV. Tanmateix el nacionalisme pujolista, des de la Generalitat, va implantar un sistema i unes estructures culturals –institucions, premis, reconeixements, ensenyament– que no contemplaven ni contemplen la tradició catalana en castellà i el seu pes tan important. I, amb els anys, aquesta omissió s’ha revelat confictiva.

2. Els catalans hem de tornar a pactar com ha de ser el mirall en el qual volem contemplar-nos. La reflexió cultural de conjunt que als anys 70 i 80 es va fer únicament des del catalanisme ha de tornar a plantejar-se ara intentant combinar les diverses visions existents al si del catalanisme actual amb les d’una catalanitat que, de forma creixent, es presenta com a desacomplexadament espanyola, i amb d’altres punts de vista que puguin aparèixer. Urgeix construir un model cultural per a Catalunya que contempli la protecció i l’estímul de l’ús del català sense que això impliqui ignorar el valor, la utilitat i el pes que el castellà té, i ha de mantenir, al nostre territori. La força de la cultura catalana hauria de radicar en presentar-se combinant aquestes dues línies d’aportació, i les noves que puguin aparèixer.

3. Vaig subscriure en el seu moment la proposta de Llei de Llengües (Proposición de Ley Orgánica de reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España) que van desenvolupar experts de les fundacions Ortega y Gasset de Madrid i Joan Boscà de Barcelona i que va ser defensada el 2013 al Senat pel socialista Carles Martí, i el 2017 al Congrés per la diputada, avui ministra, Meritxell Batet. En els dos casos va ser rebutjada pel majoritari grup popular, fet que constitueix tot un signe.

La Llei de Llengües busca racionalitzar la visibilitat i l’ús de les diferents llengües als estaments de l’Estat, assegurar la seva presència en l’educació a les autonomies espanyoles i consolidar, també aquí, el seu reconeixement simbòlic, que ha de tenir lloc en les dues direccions. Crec que la ministra Batet i els seus companys del govern d’Espanya (si aquest es manté en el moment d’aparèixer publicades aquestes línies) haurien de tornar a tractar aquest tema urgentíssimament.

PUBLICITAT