1. Existeix un conflicte lingüístic a Catalunya?

2. Quins canvis caldria introduir en l’actual marc normatiu per garantir millor la convivència lingüística?

3. De quina manera es pot avançar cap al reconeixement efectiu del plurilingüisme a Espanya?

 


IMMA MONSÓ, escriptora

1. Hi ha conflicte institucional que es pot traslladar al carrer, una certa sensació de conflicte en estat de latència. I és una pena, perquè al llarg dels anys jo no l’he viscut. I això que he passat llargs períodes en models urbans i rurals molt diversos: des de petits nuclis rurals de Girona fins a les meves ciutats, que són Lleida i Barcelona. He treballat trenta anys a Rubí amb majoria d’alumnes castellanoparlants al pati i a la família i ara visc a Sant Cugat on hi ha dies que en el trajecte de casa meva al centre del poble només sento parlar anglès. Cadascún d’aquests llocs podria representar un model de bilingüsime diferent, però la meva percepció sempre ha estat la d’una convivència amable, diria que exemplar. I això ha estat mèrit de les persones.

‘La llengua no té amos, per més que el poder sempre intenti treure’n rèdits.’

2. Si anem al moll de l’os el marc normatiu més potent en qüestió de llengües és el que afecta l’escola. El marc normatiu que va regir la immersió lingüística va funcionar molt bé: era el retorn a una situació més justa i va aconseguir un grau notable de normalització en l’ús de la llengua. I penso que no és tant pel marc sinó per la manera com es va aplicar: amb flexibilitat. Va ser prou flexible com per obtenir un cert consens entre els pares d’alumnes i va possibilitar que els funcionaris treballessin sense pressions. Naturalment hi havia qui es quiexava: els que trobaven que la pressió era insuficient i els que trobaven que era excessiva. Cosa que demostra que el grau de pressió era ideal. Des de l’inici del conflicte, és evident que la situació ha empitjorat.

3. No sé com s’avança cap al «reconeixement efectiu», però sí com es retrocedeix: quan el nacionalisme s’apropia la llengua com si fos patrimoni exclusiu d’una ideologia se li fa un mal immens. La llengua no té amos, per més que el poder sempre intenti treure’n rèdits. Només els usuaris la mantenen viva; el que pot afavorir el plurilingüisme és enriquir la cultura i els mitjans vehiculats per aquestes llengües, fer-los més seductors i més plurals. Fora d’això: què vol dir, «reconeixement efectiu»? ¿Vol dir que un basc que arriba a una oficina de Correus de València no en tindrà prou amb què el reconeguin com a basc sinó que, de «manera efectiva» li parlaran en basc perquè s’haurà format els funcionaris en les llengües minoritàries de l’Estat? Em sembla una utopia impròpia dels temps que vivim.

 


JORDI LLOVET, catedràtic de Literatura Comparada, Universitat de Barcelona

1. No crec que hi hagi cap conflicte lingüístic a Catalunya: qui vol parlar català, el parla, i qui vol parlar en qualsevol de les altres llengües que es parlen a Catalunya a causa de la immigració, també ho fa amb tota tranquil·litat.

‘Abans de començar a impartir català o castellà s’hauria de fer llegir i comentar a tots els col·legis el Tractat sobre la tolerància, de Voltaire.’

2. Per millorar la convivència lingüística no cal introduir cap canvi a l’actual política d’«immersió lingüística», que ha anat molt bé. Però els qui practiquen aquesta immersió des de la plataforma de la llengua catalana haurien de ser advertits que són als col·legis per ensenyar una llengua, no una ideologia. I el millor de tot: abans de començar a impartir català o castellà s’hauria de fer llegir i comentar a tots els col·legis el Tractat sobre la tolerància, de Voltaire.

3. Obligant tots els escolars del país (Espanya) a l’estudi de la llengua llatina. Després només caldria començar a ensenyar castellà, català i galleg, pertot, com a filles discretes de la gran llengua de Roma. I avisar, és clar, que Hispania només va ser una província de l’Imperi.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 


LAURA BORRÀS, consellera de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya

1. No, el que hi ha és una relació asimètrica entre el català i el castellà, que no ens permet parlar de normalitat. Tot i que el percentatge d’habitants que entén el català és de gairebé un 95%, el percentatge dels qui el saben parlar ja baixa a un 80%. Això vol dir que una de cada cinc persones no parla català mentre que tots els catalanoparlants sabem prou castellà per parlar-lo.

Si a això hi sumem que el castellà continua essent la llengua dominant en contextos que van des de la televisió i el cinema fins als patis de les escoles i els prospectes farmacèutics, la situació només es pot definir en termes d’asimetria: hi ha una llengua dominant i una llengua minoritària i que molts volen, a més, minoritzada.

2. Convé, sobretot, que qualsevol llei que vagi encaminada a garantir la plena i normal convivència del català i el castellà a Catalunya i de l’aranès a la Vall d’Aran, i que alhora tingui un sentit lingüísticament acollidor per als catalans que parlen llengües tan diferents com l’àrab, l’amazic, o el romanès no parteixi d’una anàlisi ingènua de quin és el paper socialment dominant que juga el castellà.

Parlar de bilingüisme com si el català i el castellà fossin dues llengües en contacte igualment fortes i que gaudeixen dels mateixos índexs d’ús només ens pot portar a prendre decisions desencertades, que posin en risc la pervivència de la nostra llengua. El català continua necessitant polítiques actives que contrarestin l’imparable procés de subordinació de què els sociolingüistes fa dècades que ens adverteixen.

3. Espanya ha optat històricament per l’adopció d’un model monolingüe i ha evitat sempre reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat com una riquesa. El català s’estudia en 22 universitats americanes, en 21 de França, en 20 universitats alemanyes i també en 20 del Regne Unit. A Espanya, només en 7. És a dir, una xifra similar a la de Polònia, on s’estudia en 5, o a la del Japó, amb 4.

És evident que només pot generar-nos tristesa constatar que als estudiants de batxillerat espanyol se’ls priva de l’oportunitat de llegir i conèixer el Tirant lo Blanc o Salvador Espriu amb la mateixa naturalitat amb què els nostres estudiants llegeixen El Quijote o Machado. Però pertoca a l’Estat espanyol de decidir quin model lingüístic prefereix.

 


MERCÈ VILARRUBIAS, catedràtica de Llengua Anglesa a l’Escola Oficial d’Iidomes Barcelona-Drassanes. Autora del llibre Por una Ley de Lenguas. Convivencia en el Plurilingüismo. Deusto-Planeta.

1. Sí perquè hi ha molts ciutadans i ciutadanes que voldrien canvis en la política lingüística actual. Això ho he observat personalment en les moltes entrevistes que he portat a terme sobre les llengües de Catalunya. El conflicte té dos vessants: el primer, l’àmplia disconformitat amb l’ús exclusiu del català a les institucions autonòmiques i locals i l’educació. Molts voldrien que el castellà també hi fos present. El segon vessant és que aquestes persones no poden expressar lliurement la seva opinió perquè són, irremeiablement, titllats de «fatxes» i «espanyolistes» quan, vist des d’una perspectiva europea, demanar bilingüisme institucional i educatiu en una comunitat bilingüe és just, inclusiu i democràtic. Així, dos problemes: desacord amb el que es fa i impossibilitat d’expressar-ho si un no vol exposar-se a una cadena d’insults.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

2. La convivència a Catalunya es podrà assolir quan es reconegui la realitat sociolingüística (hi ha dues llengües àmpliament parlades) i legal (el règim lingüístic és d’oficia