Sobre alguns còmplices del tacticisme

D’un temps ençà, alguns partits polítics en hores baixes s’han entestat a atribuir l’origen de les seves desventures als mitjans de comunicació. El que s’ha incorporat més recentment a aquest recurs ha estat Vox, però ja li havia obert camí, fa un temps, Podemos, el líder i fundador del qual, Pablo Iglesias, sempre els ha concedit una importància enorme, fins al punt que no ha ocultat mai que el contingut del seu somni humit més antic era el d’arribar a presentar algun dia el telenotícies de les nou del vespre a TVE.

En tots dos casos el que es retreia a aquests mitjans era que la majoria intervenia de manera directa en el debat polític manipulant els missatges que llançaven els líders de totes dues formacions, silenciant les informacions que podien afavorir-los o, fins i tot, directament, posant en circulació falses alarmes i presumptes notícies que els perjudicaven de manera directa i de la falsedat de les quals els emissors tenien perfecta constància. Tot això amb el propòsit poc dissimulat d’afavorir els seus adversaris polítics.

No ve al cas ara entrar en el detall de la justificació d’aquestes queixes –en moltes ocasions carregades de raó, cal dir-ho tot–, fonamentalment perquè el que m’interessa plantejar a continuació és una altra cosa, de naturalesa molt diferent. Perquè el debat sobre com i en quina mesura manipulen alguns mitjans en benefici d’opcions en general no reconegudes enfosqueix un altre debat que també convindria obrir, relacionat amb la manera en què és el mateix funcionament dels mitjans, independentment de la seva possible adscripció partidària, el que desenvolupa determinats efectes, d’importància enfosquidora notable, sobre la vida política.

Sabíem que el desenvolupament tecnològic, especialment pel que fa a l’enorme impacte de les xarxes socials, havia obligat els mitjans tradicionals a revisar els plantejaments amb els quals funcionaven fins aleshores, reordenant les prioritats, de tal manera que el que ara hauria passat a ocupar el primer lloc seria l’anàlisi i la reflexió, en perjudici (tret en el cas que es disposi d’alguna primícia) de la informació en sentit estricte, que se suposa que ja li hauria arribat al ciutadà de manera gairebé instantània per altres vies. Amb la contrapartida, en certa manera inevitable, que aquesta informació, que mai no li hauria deixat d’entrar, tampoc li hauria deixat de sortir, això és, de caducar en el seu interès, a una velocitat idèntica.

‘Efimerització’ de la informació

Aquest procés, que, forçant una mica les paraules, podríem denominar d’efimerització de la informació, repercuteix de manera inevitable sobre el procés, en certa manera paral·lel i complementari, d’anàlisi i reflexió sobre allò que s’informa. M’atreviria a afirmar que aquesta repercussió pot seguir dues direccions. Una seria la dels que s’esforcen a intentar compensar la vertiginosa successió d’esdeveniments, i en aparença moltes vegades caòtica, a força d’oferir teoritzacions de caràcter molt general, que permetrien inscriure’ls en un marc més ampli de sentit. Per descomptat que no es pot formular cap objecció al propòsit en si mateix. Al cap i a la fi, entendre és ser capaç d’inscriure una particularitat qualsevol en la generalització que li correspon.

Entendre és ser capaç d’inscriure una particularitat qualsevol en la generalització que li correspon.

No hi ha res a objectar, doncs, al procediment com a tal. En tot cas, s’imposa observar que perquè el seu resultat sigui acceptable cal una cosa tan òbvia com un discurs, una perspectiva de conjunt, una visió del món o com es vulgui anomenar allò en nom de què es duu a terme la interpretació de la particularitat en qüestió. Només amb aquest requisit és possible a continuació valorar el resultat de les accions humanes, entre altres coses perquè és el que permet avaluar amb fonament fins a quin punt han aconseguit l’objectiu últim suposadament proposat. El problema se suscita quan aquesta particularitat per interpretar consisteix en un comportament determinat (posem per cas, d’un responsable polític) i la generalitat des de la qual es pretén interpretar, en una presumpta intenció o pla global no explicitat mai pel protagonista. En aquestes situacions, la possibilitat que l’analista li atribueixi a l’analitzat objectius que aquest no ha tingut mai en la seva ment és certament gran.

La legitimació del príncep

És el cas, per desgràcia freqüent, de quan un moviment merament tàctic, o fins i tot oportunista, per part d’un determinat líder polític és interpretat pels mitjans que li són favorables en clau d’execució d’un designi estratègic ambiciós, i se li atribueix, per exemple, una capacitat per anticipar escenaris futurs o per avançar cap a un horitzó de transformacions profundes d’un determinat signe que no són altra cosa, de fet, que una projecció gratuïta per part de l’intèrpret. Els que operen així, esforçant-se de manera sistemàtica per convertir el que en realitat és mera anècdota en categoria transcendental, bé podrien ser considerats com la versió a penes actualitzada d’aquells vells ideòlegs de cambra que treballaven al servei de l’embelliment i la legitimació del príncep.

Una altra direcció que pot seguir l’anàlisi i la reflexió l’emprenen els que intenten compassar-se al ritme accelerat de l’actualitat, interpretant tot el que passa a mesura que es fa present. En aquest cas, les seves interpretacions no solament no tenen cap voluntat de transcendir o d’anar més enllà del que apareix i quan apareix, sinó que assumeixen la mateixa caducitat que la de les informacions que comenten. Són, en el fons, un mer acompanyament de la notícia sense cap altra ambició teòrica. A diferència de la direcció anterior, que tenia la voluntat clara de perdurar en alguna mesura o durant un temps, d’aquesta altra es podria predicar el que la vella màxima periodística predicava dels diaris en general i afirmar que no hi ha res més vell que l’opinió del dia anterior. Repasseu, si us sembla exagerada l’afirmació, qualsevol diari endarrerit i ho certificareu amb el mínim marge d’error. Però no és aquesta caducitat assumida el retret que es pot adreçar als que han optat per aquest camí.

Els mitjans de comunicació semblen aplicats a presentar la realitat com a profundament inintel·ligible si no directament absurda.

Més important és el que podríem denominar la caducitat desigual que hi ha entre, posem per cas, les paraules d’un representant públic i les dels seus intèrprets en els mitjans. En el primer cas, és altament probable que no totes les que pronunciï se les emporti el temps, per més que la volatilitat sembli ser el signe de la nostra època. Les paraules certament desafortunades de Zapatero quan el 2003 va proclamar en un míting a Barcelona que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya o les no menys desafortunades d’Aznar el 1998 dient que ETA era un moviment basc d’alliberament, per posar dos exemples insignes, els van ser recordades, a vegades sense cap mena de misericòrdia, durant molts anys. No obstant això, per altres paraules, tant o més desafortunades que les anteriors i que van poder ser extremament influents entre sectors amplis de la ciutadania (per exemple, determinades interpretacions sobre els atemptats d’Atocha del 2004) sembla que es dona per fet que no s’escau la rendició de comptes si els que les van pronunciar van ser professionals de la comunicació.

Fixeu-vos que cap d’aquestes dues direccions entra en el que veritablement ens hauria de preocupar, que és la deriva que entre nosaltres segueix la política des de fa ja massa temps. Perquè es diria que ambdues, en comptes de fer front al que potser és un dels seus problemes principals en els nostres dies, que és l’absència gairebé completa d’un horitzó programàtic definit o, si es prefereix formular-ho des de l’angle oposat, el tacticisme rampant que es diria que ha contaminat gairebé totes les formacions polítiques, s’han convertit en els principals còmplices de la seva perpetuació. Entre altres raons per l’evidència, en temps d’ocàs dels grans discursos i de crisis de valors compartibles universalment, ningú no sembla disposar dels instruments teòrics amb els quals pensar adequadament i en profunditat l’esdevenir dels fets.

Presentisme sense perspectiva

En definitiva, sigui perquè es pretén revestir el que és tàctic amb la disfressa d’una estratègia inexistent, sigui perquè s’assumeix amb desimboltura absoluta que estem condemnats a un presentisme sense perspectiva –a un viure al dia abstret–, el cas és que bona part dels mitjans de comunicació han renunciat a complir la funció, tantes vegades proclamada com la seva raó de ser, de proporcionar elements d’informació i opinió que ajudin els ciutadans a prendre decisions fonamentades quan exerceixen com a tals. Abandonada aquesta funció només els queda o bé exercir de cambres de ressò dels diversos sectors ideologicopolítics existents, o bé actuar com a notaris que estenen acta, sense cap mena de distància ni gruix, de la fragmentació incoherent del món.

Bona part dels mitjans de comunicació han renunciat a complir la funció de proporcionar elements d’informació i opinió que ajudin els ciutadans a prendre decisions fonamentades.

Amb un matís final, tan rellevant com inquietant, i és que no resulta un element diferencial pel que fa al que estem comentant la trinxera política en la qual se situen els diferents mitjans que participen d’aquesta lògica. Tots generen, amb una manera idèntica d’actuar, pràcticament el mateix efecte. I és que, lluny d’il·luminar la realitat i contribuir a trobar-hi algun ordre de sentit o forma d’intel·ligibilitat, semblen aplicats més aviat a enfosquir-la, això és, a presentar-la com a profundament inintel·ligible o, si més no, directament absurda. Quin còmplice millor podria trobar un tacticista.