D’un temps ençà, alguns partits polítics en hores baixes s’han entestat a atribuir l’origen de les seves desventures als mitjans de comunicació. El que s’ha incorporat més recentment a aquest recurs ha estat Vox, però ja li havia obert camí, fa un temps, Podemos, el líder i fundador del qual, Pablo Iglesias, sempre els ha concedit una importància enorme, fins al punt que no ha ocultat mai que el contingut del seu somni humit més antic era el d’arribar a presentar algun dia el telenotícies de les nou del vespre a TVE.

En tots dos casos el que es retreia a aquests mitjans era que la majoria intervenia de manera directa en el debat polític manipulant els missatges que llançaven els líders de totes dues formacions, silenciant les informacions que podien afavorir-los o, fins i tot, directament, posant en circulació falses alarmes i presumptes notícies que els perjudicaven de manera directa i de la falsedat de les quals els emissors tenien perfecta constància. Tot això amb el propòsit poc dissimulat d’afavorir els seus adversaris polítics.

No ve al cas ara entrar en el detall de la justificació d’aquestes queixes –en moltes ocasions carregades de raó, cal dir-ho tot–, fonamentalment perquè el que m’interessa plantejar a continuació és una altra cosa, de naturalesa molt diferent. Perquè el debat sobre com i en quina mesura manipulen alguns mitjans en benefici d’opcions en general no reconegudes enfosqueix un altre debat que també convindria obrir, relacionat amb la manera en què és el mateix funcionament dels mitjans, independentment de la seva possible adscripció partidària, el que desenvolupa determinats efectes, d’importància enfosquidora notable, sobre la vida política.

Sabíem que el desenvolupament tecnològic, especialment pel que fa a l’enorme impacte de les xarxes socials, havia obligat els mitjans tradicionals a revisar els plantejaments amb els quals funcionaven fins aleshores, reordenant les prioritats, de tal manera que el que ara hauria passat a ocupar el primer lloc seria l’anàlisi i la reflexió, en perjudici (tret en el cas que es disposi d’alguna primícia) de la informació en sentit estricte, que se suposa que ja li hauria arribat al ciutadà de manera gairebé instantània per altres vies. Amb la contrapartida, en certa manera inevitable, que aquesta informació, que mai no li hauria deixat d’entrar, tampoc li hauria deixat de sortir, això és, de caducar en el seu interès, a una velocitat idèntica.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.