Tota història és contemporània. Ho devia dir un historiador. ¿Potser Benedetto Croce? Com jo no em refio de les cites ho poso sota control dels que hi ha aquí en aquest acte. Ja em direu.

Aquesta és una cita que em va molt bé per arrencar la meva intervenció, primer perquè permet explicar l’interès dels periodistes, els comentaristes de l’actualitat, per la història. I segon, perquè em dona peu a què expliqui la meva lectura contemporània del llibre del meu amic Josep Maria Fradera.

En el seu formidable llibre ‘La nación imperial’, en la seva doble versió, la castellana en dos volums i la més concentrada en anglès, en Josep Maria ja ens va explicar i rastrejar fins al darrer document cóm funcionaven els imperis atlàntics, amb un doble règim de drets, liberal a les metròpolis i despòtic a les colònies, la ‘spécialité’ en deia, segons recordo, remetent al notable cas fundacional que significa l’imperi napoleònic i la seva constitució dual, coincidint pràcticament amb la recuperació de l’esclavatge a les Antilles després d’una primera i curta emancipació revolucionària.

Ben diferents per cert dels imperis autoritaris o totalitaris, els d’abans i els d’avui, on no hi ha dualitat que valgui. La negació de drets és generalitzada, tot i que sempre pugui haver gradacions en l’opressió i en la infàmia. Les propostes de reforma i de moralització imperial només eren possibles en els imperis liberal-democràtics i amb representació política, ens diu Fradera a ‘Antes del imperialismo”, el llibre que presentem avui.

Les critiques als imperis d’abans de l’antiimperialisme, doncs, que és el tema al que ha dedicat aquest assaig tan justament guardonat amb el Premi Anagrama, van néixer de la contradicció entre els ideals que havien donat forma a les societats metropolitanes i les realitats que els ciutadans podien observar als territoris colonials.

Fixem-nos que d’aquesta contradicció en surt el proto-antiimperialisme, i a la vegada l’acusació plenament vigent i fonamentada de la hipocresia imperial i post imperial dels antics països imperialistes i dels seus aliats.

Per cert, l’historiador no trepitja aquest territori, ni els dels imperis autoritaris i il·liberals d’ahir i d’avui, ni el de la hipocresia imperial, ni el de la lectura contemporània d’aquesta història, però ens deixa que ho fem nosaltres els lectors, als quals dona tots els elements i fins i tot els criteris per entrar-hi, i sobretot perquè hi entri gent com jo mateix dedicat professionalment a observar i comentar l’acció dels nous imperis d’avui.

PUBLICITAT

És molt actual aquesta acusació d’hipocresia. La sentim de boca de Putin referida a la guerra d’Ucraïna o del president de la FIFA, l’inefable Gianni Infantino, en relació a Qatar. La trobem fins i tot en un editorial del prestigiós i no sempre encertat setmanari britànic The Economist en el qual defensa la celebració dels Mundials de Futbol a l’emirat del Golf Pèrsic, i argumenta que està més obert a la mà d’obra estrangera que els Estats Units o que qualsevol país europeu, ja que els qatarís conformen només el 12 % de la població, una proporció que segurament països molt més il·lustrats no tolerarien.

El complement de la hipocresia és la mala consciència, origen de bona part de les crítiques als imperis, i el seu contrari imperial és el cinisme, del qual no en surt cap crítica sinó la mera acceptació realista i obligada del poder del diner i de la força, les desigualtats polítiques i econòmiques i les condicions de la propietat, el treball i el dret existents. L’editorial de The Economist n’és un cas flagrant: a Qatar hi trobem el doble sistema colonial sense que hi hagi exactament un imperi en el sentit clàssic, amb un 12 % de ciutadans que tenen uns certs drets reconeguts, sobretot d’ordre social i econòmic, res de civils i polítics, i uns altres ciutadans, la proporció majoritària, pròpiament esclavitzats gràcies al sistema de la kefala, només lleugerament endolcit ara amb motiu dels Mundials.

Llegit el llibre m’atreviria a dir que lloada sigui la hipocresia si d’ella n’han sortit històricament les idees, la mala consciència i els combats per la igualtat i per la reforma dels sistemes d’explotació imperial i maleït sigui el cinisme que paralitza i combat les reformes i les reivindicacions de drets i d’igualtat.

Abreugem. També podem deduir del llibre que no hi ha massa motius per a l’optimisme. L’època de l’optimisme històric dels historiadors ja ha passat. Les xacres tenen tendència a reproduir-se encara que canviïn les formes polítiques i les fronteres. Els intents de reforma dels imperis fracassen. I ho fan de forma encara més formidable just en el moment en que s’intenta estendre els drets dels ciutadans de la nació imperial a tot el territori dominat. S’enfonsen perquè sembla que sigui part de l’essència imperial la seva incapacitat per reformar-se.

I molt sovint ho fan de forma molt violenta. Permeteu-me que torni a la contemporaneïtat per assenyalar el miratge de la desaparició pacífica de l’imperi soviètic, aclarida de forma tràgica ara mateix amb la guerra d’Ucraïna i tot el que se’n seguirà si es fan realitat les males premonicions sobre el futur de la Federació Russa, darrer avatar de la història imperial russa.

La Rússia d’avui, com la Xina o l’Iran, practiquen un antiimperialisme retòric que ja hem amidat perfectament, també gràcies a investigacions com la de Fradera, doncs era el que practicaven els imperis successors dels quals el més destacat és Estats Units, imperialisme antiimperial, un cop feta la feina d’expansió imperial a dins de la continuïtat territorial i a l’entorn marítim amb valor geopolític. Estats Units va fer un ascens tan pacífic i tan poc expansionista des de bon començament com el que està fent Xina també des de la seva fundació com a república popular i molt més ara que torna a tenir un cabdill vitalici com Mao Zedong.

L’altra cara conceptual d’aquest antiimperialisme és el dret d’autodeterminació al qual apel·laven tant el president Wilson com Vladimir Ilich Lenin per tal de garantir, no la llibertat dels pobles, sinó el dret de secessió a la carta en favor dels imperis successors, Estats Units i la Unió Soviètica, en detriment dels que en Josep Maria en diu els imperis dels altres. La deconstrucció del dret d’autodeterminació, un mer figment, és a dir, una ficció segons Fradera, deriva de l’estil retòric de Wilson i dels seus oportunistes catorze punts, que tenien com a objecte obtenir el que obtingueren, el repartiment o la fragmentació en estats nacionals formalment independents dels territoris dels imperis caiguts. Però aquesta és una altra història, que potser Fradera o algun dels seus alumnes ens lliurarà un dia i que té el gran interès local que constitueix en bona part l’origen i un dels mites fundacionals del nacionalisme català de vocació independentista.

Fradera amb prou feines ens parla de sobirania, sinó d’explotació del treball, de proteccionisme i de fiscalitat, de propietat de la terra i finalment de constitucions, de drets i de llibertats dels individus. Entrem en algun detall explicatiu. Acompanya a la successió imperial el manteniment i fins i tot l’expansió de l’esclavatge i la seva prolongació i expansió en forma de treball forçat, que per cert seguirà als imperis successors dels successors, a vegades de forma molt més brutal encara, com és el cas dels Lager nazis, el Gulag soviètic i les seves emulacions en el camp socialista o fins ara mateix les formes compulsives o abusives pròximes al servatge com és la kefala del Golf Pèrsic a la qual ja m’he referit o la mà d’obra barata dels països asiàtics més pobres dins l’economia globalitzada.

En submergir-se en les idees proto antiimperialistes, en Josep Maria troba necessàriament dos tipus d’objectes. D’una banda les contradiccions que proporciona el territori de la hipocresia entre els ideals de la ciutat i la realitat de la colònia. L’antiesclavisme imperial de Leopold II al Congo, per exemple. La força antiesclavista de les idees revolucionàries moderades, dels girondins per exemple, en contrast amb la indiferència jacobina de Robespierre. L’antiesclavisme dels catolicisme proselitista i missioner. Els efectes de l’abolició en la construcció de l’estatut dels indígenes a les Antilles o Algèria, novament reproducció de la dualitat constitucional.

El llibre explica molt bé la bondat de les intencions religioses, filantròpiques o ètiques i l’evolució erràtica de les seves conseqüències, sovint perverses, com sol passar sempre en la història dels humans. Si cal, hi podem trobar elements per criticar bonismes de tots colors i menes.

L’altre objecte són els materials remots que van alimentar les pitjors idees esclavistes, colonialistes, supremacistes, racistes i imperialistes, fabricades totes elles, totes, des de fa ja dos segles llargs i utilitzades avui per les extremes dretes en ascens a tot el món. Fradera ens dona així els elements històrics per entendre l’enyorança imperial dels brexiters, els reflexos, les idees i els valors racistes, supremacistes i fins i tot feixistes del trumpisme i fins i tot fenòmens com el mite de la Gran Substitució, que té els seus fonaments i orígens en el refús del mestissatge com a perill per a la raça blanca i anima les extremes dretes de tot el món des de Rússia fins als Estats Units, passant per França i Espanya. En aquella època comptaven els interessos de la City londinenca, gens disposats a renunciar a l’expansió imperial i disposats, exactament com ara, a mobilitzar els instints nacionalistes xenòfobs i racistes entre les classes populars. L’única diferència és que la City d’ara ja no és londinenca, sinó global, i abasta o abastava fins a la guerra d’Ucraïna les oligarquies de tot el món, incloses les dictadures autoritàries i les monarquies feudals.

Una reflexió conclusiva, finalment, referida a l’ordre internacional. Queda clara la vocació de continuïtat dels imperis i la força de l’ordre imperial. De fet, el que aprenem en llibres com aquest és que no hem conegut d’altre tipus d’ordre. Quan no hi ha un imperi hegemònic, ens han explicat els grans especialistes, és que hi ha un equilibri de poders entre imperis, l’única forma d’evitar el retorn al món hobbesià de la selva i de la llei del més fort, el principi més propi d’organització de les relacions internacionals. Amb algun esforç excepcional i sovint impotent davant les grans crisis, com és la lenta i sempre dèbil introducció de principis constitucionals en les relacions entre nacions i entre imperis, sotmesa sempre a retrocessos, que ve significada per les organitzacions internacionals.

Josep M. Fradera Antes del antiimperialismo. Genealogía y límites de una tradición humanitaria. Barcelona: Anagrama, 2022. 498 pàgs.. Premi Anagrama d’Assaig 2022

Fins i tot els imperis més salvatges i depredadors es pretenen civilització i civilitzadors, però el gran repte és la civilització dels imperis. N’hi ha que no poden resistir-ho i aniria molt bé la seva caiguda de no ser pel llegat que deixen als imperis successors, no sempre millors que els antecessors. N’hi ha que segueixen, sempre gràcies a la força, com ara és el cas de Rússia i de Xina. Imperi i llibertat, imperi i democràcia per a tots, són equacions que de moment encara no pertanyen al nostre món. Tot i que tenim el cas excepcional i aproximatiu d’un imperi que mira de mantenir-se com a voluntari i democràtic, és a dir com a projecte lent, dubitatiu i sempre en marxa d’una federació democràtica de nacions i pobles, d’Estat de dret internacional, que és la Unió Europea, tan denigrada per molts però potser una de les poques experiències esperançadores.

Acabaré amb una altra cita sobre la pretensió de civilitzar els imperis. Aquesta potser és del Mahatma Gandhi o en tot cas és a ell a qui se li atribueix, en resposta a la pregunta d’un periodista sobre què li semblava la civilització occidental. Seria una molt bona idea, va dir, per tal que quedés clar que ningú l’havia posat encara en pràctica. Moltes gràcies per la vostra atenció.