El llibre de l’Èxode, el segon de la Bíblia, ens narra els problemes de Moisès quan dirigia el seu poble durant la travessa del desert. I en el text (18: 1327) ja hi trobem una referència a la tasca de jutjar que dóna alguna pista sobre la seva relació amb el poder i la força simbòlica que envolta la judicatura. El profeta es troba aclaparat per les seves responsabilitats, i, en veure’l preocupat, el seu sogre li recomana que s’alliberi de la feina d’impartir justícia. Li diu que continuï fent de representant del poble davant de Déu, i que, al poble, li segueixi ensenyant quines són les normes i com s’ha de comportar. Però que deixi de fer de jutge, perquè en això pot ser substituït.

Li suggereix que busqui entre el poble homes de confiança, virtuosos i que respectin l’autoritat de Déu. A aquests homes els ha d’encarregar el govern d’algunes fraccions del poble jueu. Ells seran els que jutgin els casos senzills, i faran arribar a Moisès els més complicats. La Bíblia ens diu que Moisès li va fer cas, i l’episodi ens serveix per reconèixer un fet obvi que ve de lluny: l’especialització de la funció jurisdiccional i el seu vincle originari amb el poder. Que, per aquesta especialització, els jutges es poden arribar a allunyar massa del poder que els ha confiat la feina de resoldre els conflictes, és un fet que ha suscitat sempre preocupació, sigui qui sigui el titular del poder. Fins i tot quan el titular del poder no és algú que l’exerceix en nom de Déu, sinó el poble a través dels seus representants, com passa en els nostres temps.

Una època en la qual, per situarnos, hem de passar per Montesquieu. La seva idea de la separació de poders, sintetitzada al capítol 6 del Llibre XI del seu De l’esprit des lois (1748), és periòdicament evocada: cada cop que es planteja una reforma que pugui afectar els jutges i, més concretament el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Quan se’n va fer la primera reforma el 1985 i ara, que el PSOE i Unides Podem n’impulsen una altra, alguns crítics han invocat Montesquieu i el seu principi de separació de poders per desqualificarles.

Del pensament de Montesquieu no es pot desprendre el blindatge dels jutges davant dels canvis de les lleis que els afecten.

Pot ser útil, doncs, abans d’entrar en el debat actual, recordar què va dir Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu. Més que res, perquè em sembla que del seu pensament no se’n pot desprendre, com creuen alguns, la intangibilitat de l’actual model de l’administració de justícia o el blindatge dels jutges davant dels canvis de les lleis que els afecten.

 

Els jutges, éssers inanimats

És al capítol 6 del llibre XI on Montesquieu s’ocupa de la separació entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ja ens ha dit al capítol 4 que «perquè ningú no pugui abusar del poder, cal que el poder aturi el poder». D’aquesta manera prefigura la concepció de les constitucions com a obres d’enginyeria política al servei de la llibertat, on la separació entre els poders que actuen cadascun en el seu àmbit s’entén com un sistema de pesos i contrapesos.

Però això no significa que cadascun dels tres poders sigui totalment independent dels altres; això es veu de manera transparent en la metàfora que utilitza per indicar com els jutges estan sotmesos a les lleis que fa el poder legislatiu: «Es podria donar el cas que la llei, que és alhora clarivident i cega, fos, en alguns casos, massa rigorosa. Però, com ja hem dit, els jutges de la nació només són la boca que pronuncia les paraules de la llei; éssers inanimats que no en poden moderar ni la força ni el rigor.»

El fet és que, mentre la intel·ligència artificial no arribi a substituir els jutges, aquests no són de cap manera éssers inanimats: són éssers vius que tenen un marge de decisió quan apliquen les lleis: és el que els permet decidir quin dels sentits possibles que pot ser atribuït a un precepte legal és l’adient per a justificar el veredicte d’una sentència. És la interpretació de les lleis, que ha de semblar coherent amb el seu text literal.

La Revolució francesa, de la qual neix l’exaltació de la llei com a expressió de la voluntat popular, imposa a la Loi sur l’organisation judiciaire du 16-24 août 1790 (art. 12) que els jutges s’hauran d’adreçar al legislador cada cop que considerin necessari interpretar una llei. Un clar senyal de desconfiança envers els jutges, que la Revolució vol veure obligats sense matisos a seguir la voluntat del legislador.

 

Ni la bossa ni l’espasa

Aquesta pretensió, ingènuament ambiciosa, de sotmetre els jutges a la llei, es va veure frustrada a l’altra banda de l’Atlàntic. Els promotors de la que havia de ser la Constitució dels Estats Units, de 1787 i encara en vigor, van redactar una sèrie d’articles que es van conèixer amb el nom de The Federalist Papers. Alexander Hamilton, al número 78 d’aquesta sèrie, publicat el maig de 1788, sosté que el judicial és el menys perillós dels tres poders, ja que no controla ni «la bossa» ni «l’espasa».

Però alhora justifica anticipadament allò que esdevindrà la supremacia del Tribunal Suprem sobre el poder legislatiu: el control de la constitucionalitat de les lleis. Resulta convincent quan ho justifica en nom de la superioritat de la Constitució sobre les lleis, i de la impossibilitat que el legislador controli la correcció constitucional de les seves creacions. Però la justificació no canvia la realitat. Des de la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units Marbury v. Madison (1803) s’ha obert la via que porta al control jurisdiccional de les lleis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El PP vol mantenir la composició actual del CGPJ, que es correspon a un passat en què era dominant a les Corts Generals.

Als Estats Units això té una extraordinària importància, perquè l’evolució del sistema polític ha passat més sovint per la jurisprudència del Tribunal que per esmenes a la Constitució. Per posar un exemple, el final de la segregació racial va venir de la sentència Brown vs. Board of Education of Topeka (1954) i la despenalització de l’avortament per la Roe vs. Wade (1973).

Com que els magistrats del Tribunal Suprem ho són de per vida, quan es produeix una vacant entre els nou magistrats que formen el Tribunal, qualsevol president dels Estats Units té interès a promoure candidats que, passat el filtre del comitè del Senat que s’ocupa d’aquests nomenaments, puguin fer perdurar durant dècades els seus punts de vista en la jurisprudència. Per exemple, facilitant l’anul·lació, per anticonstitucionals, de lleis contràries a l’orientació política de la seva presidència. És el que sembla evident amb la proposta que ha fet Trump de la prestigiosa i conservadora Amy Barret. Tot i que no es pot descartar que, com ha passat en casos precedents, la nova magistrada frustri les expectatives del seu proponent. La independència judicial ho permet.

Aquesta és la qüestió que centra ara el debat a casa nostra: la independència judicial. El Tribunal Constitucional, a la sentència 108/1986, al fonament jurídic 6, l’ha situada en cadascun dels jutges i tribunals en el seu exercici de l’activitat jurisdiccional, i ha centrat les seves garanties en les que es recullen en alguns apartats de l’article 117, com ara la inamovibilitat o el règim d’incompatibilitats. El CGPJ, previst als apartats 2 i 3 de l’article 122 de la Constitució, és l’òrgan de govern del poder judicial, i, elegit per cinc anys, n’és una garantia suplementària d’independència.

 

Veto inacceptable del PP

L’actual CGPJ, com és sabut, té el mandat caducat, i la seva renovació topa amb el bloqueig del PP. Per superarlo, els grups parlamentaris del PSOE i d’Unides Podem han presentat una proposició de llei per modificar l’article 567 de la Llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ), que concreta el que diu l’article 122.3 de la Constitució. Aquest precepte disposa que dotze dels vint membres que componen el CGPJ han de ser jutges i magistrats, elegits de la manera que determini la llei orgànica corresponent, que és la LOPJ.

Doncs bé, la proposició de PSOE i UP pretén rebaixar l’actual exigència d’una majoria de 3/5 parts al Congrés i al Senat, perquè cadascuna de les cambres elegeixi sis d’aquests dotze vocals. De fet, segons la proposta es mantindria aquesta majoria en una primera volta, però, en el cas que no s’aconseguís, passades quaranta-vuit hores l’elecció es podria fer per majoria absoluta. D’aquesta manera, el bloqueig del PP quedaria sense efecte.

Arriben missatges de preocupació de la UE per si aquest projecte propicia una restricció de la independència judicial.

El debat és molt intens, i és comprensible. Hi ha, d’una banda, l’interès del PP de mantenir la composició actual del CGPJ, que es correspon a un passat en què el PP era la força dominant a les Corts Generals. Ara, el seu veto sembla inacceptable. En el teló de fons, hi veiem negociacions passades entre el PP i el PSOE que han fet la impressió de voler cobrir quotes de candidats sense esforçarse a trobar candidats de consens. I ara arriben missatges de preocupació de la UE per si aquesta reforma pot propiciar una restricció de la independència judicial.

 

Indignació poc creïble

Tot plegat genera dubtes, més que de constitucionalitat, sobre la prudència de la reforma. No perquè afecti, des del meu punt de vista, el nucli essencial de la independència judicial, que és a l’activitat jurisdiccional com recordava el Tribunal Constitucional. El que passa és que, si la proposició de llei arriba al BOE, es rebaixarà l’exigència de consens i pot posar més fàcil el «canvi de cromos»: no caldrà ferne una oferta variada on hi càpiguen les minories, perquè la majoria absoluta ho pot deixar en mans de dos partits. Que podrien ser Vox i PP, en un futur.

En qualsevol cas, els escarafalls d’indignació que, quan parlen d’independència judicial exhibeixen alguns líders polítics, em resulten poc creïbles. Potser els agradaria governar com Moisès a través de jutges elegits per ells. I, per dirho tot, sospito que a pocs jutges els plau la imatge que en dóna Montesquieu: res més que la boca que pronuncia les paraules de la llei. Perquè tinc la impressió que, de polítics, de jutges, i, ja que hi som, de professors, n’hi ha que parlen d’«independència» i volen dir «poder». Groucho Marx ho va expressar millor quan a les seves memòries va ferse aquella pregunta retòrica: «Per què parlen d’amor quan pensen en sexe?».