A finals del mes d’abril el president del Govern Pedro Sánchez va protagonitzar un episodi polític inusual i poc convencional, amb què confirmava la percepció que es tracta d’un polític imprevisible i capaç de sorprendre a propis i estranys amb els seus moviments.

No és habitual comunicar en una carta oberta a la ciutadania la decisió de prendre’s cinc dies de reflexió per preguntar-se si val la pena seguir exercint la seva màxima responsabilitat en un context de crispació que considerava insuportable en afectar directament la seva família. Com també és desconcertant la decisió de no dimitir i seguir al capdavant de l’Executiu, no tant per la resolució adoptada, com per la inconcreció de les mesures que pretén impulsar per donar sentit al punt i a part anunciat, com exposava Ignacio Escolar a elDiario.es (29-4-24): «El punt i a part que planteja Pedro Sánchez necessita uns quants paràgrafs a sota: propostes concretes que el Govern hauria de plantejar en les pròximes setmanes davant del Parlament. Des d’aquí recomano un parell de coses: que no aprovin ni una sola llei sense valorar-ne molt bé les conseqüències dins del complex marc democràtic, ni tampoc sense pensar què passarà quan sigui un Govern de la dreta qui les apliqui. El camí cap a l’infern està empedrat de bones intencions».

Com no podia ser d’altra manera, aquest episodi ha provocat tota mena de reaccions, anàlisis i especulacions sobre el futur polític de Sánchez, del Partit Socialista, del Govern espanyol i del país en general. Però potser val la pena reflexionar sobre el fet que el president es veiés en la necessitat de fer públic el seu dubte existencial i, amb aquest dubte, la pregunta sobre si es pot seguir fent política a la vista d’una deriva degradant de la vida pública que, dissortadament, afecta amb intensitats diverses totes les societats democràtiques.

Podem convenir que aquesta iniciativa ens porta una mala notícia per dos tipus de raons. En primer lloc, perquè és la manifestació d’un estat d’ànim col·lectiu d’allunyament, si no de rebuig, de la vida pública i del consegüent replegament individualista que pot acabar per fer inviable la conversa cívica.

 

Alarma indefugible

En aquest sentit, té raó Raimon Obiols (Ara, 26-4-24) quan considera que Sánchez planteja una situació d’alarma indefugible que ens afecta col·lectivament: «La carta de Sánchez pot ser discutida. Que significa un gravíssim toc d’alerta em sembla indiscutible. Les polítiques de destrucció de l’adversari mitjançant la mentida i la intoxicació generalitzades poden destruir la democràcia. Succeí en el passat i seria una ingènua irresponsabilitat creure que som immunes a aquest perill. L’atmosfera antipolítica del “tots són iguals” pot donar la victòria als lliberticides. Cal parar la màxima atenció a l’actual retorn d’aquesta amenaça letal i cal fer-hi front amb respostes fermes i mesurades, que reivindiquin amb fets l’exercici eficaç i honest de la política com a servei públic absolutament vital i indispensable. Ras i curt: en depèn el nostre futur col·lectiu».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Un futur sobre el qual plana la pregunta referent al tipus de societat en què volem viure, com planteja Guillermo Altares a El País (26-4-24): «una societat en la qual hagi desaparegut la veritat i qualsevol insult sigui legítim o una altra en la qual hi hagi un acord mínim sobre el que és tolerable i el que és intolerable –fins i tot sobre el que és real o no. Perquè el camí pel qual ens estan arrossegant ens pot portar algun dia a respondre a la pregunta de quina classe d’espanyols som. Vivim una deriva que ens està trencant com a país i com a ciutadans».

En definitiva, tenim pendent un debat de fons sobre els principis en què es basa la nostra democràcia i en els límits que ens hem d’exigir per fer possible un marc de convivència habitable.

Es van acumulant símptomes inquietants que denoten una cultura política que desincentiva l’acord i aprofundeix la polarització i la crispació.

El segon tipus de raons que acrediten que la iniciativa del president ens envia una mala notícia té a veure amb la salut de les nostres institucions. Seria exagerat afirmar que ens trobem al caire d’una fallida institucional, però es van acumulant símptomes inquietants que denoten una cultura política que desincentiva l’acord i aprofundeix la polarització i la crispació. Des del bloqueig del sistema de governança del poder judicial a la deslegitimació dels governs elegits seguint les regles de la democràcia parlamentària, passant per indicis d’utilització política de la justícia i dels serveis de seguretat, o pel partidisme en la gestió dels mitjans públics de comunicació o de les subvencions als mitjans privats.

 

Deriva presidencialista

Tanmateix, la forma amb la qual el president ha volgut fer públic el seu estat d’ànim il·lumina també els punts cecs del nostre sistema polític, en particular, sobre els partits polítics i el seu funcionament. En aquest cas concret sobre el Partit Socialista que, en els dies d’incertesa i desconcert provocats per la possibilitat d’una dimissió presidencial, va evidenciar que no estava preparat per a aquesta eventualitat, posant de manifest una deriva presidencialista que, tot sigui dit, afecta la majoria dels partits. És, molt probablement, la conseqüència d’introduir les primàries en institucions articulades amb un sistema intern de pesos i contrapesos. El divorci amb la vella guàrdia del partit, més enllà de qüestions de pell, deu tenir molt a veure amb aquesta mutació.

Una deriva presidencialista que s’hauria reflectit també en el desenllaç de l’episodi, de manera que la decisió de prosseguir al capdavant del Govern hauria estat motivada per les mostres d’adhesió al líder dels quadres del partit i de les bases convenientment mobilitzades. És a dir, Sánchez hauria plantejat una mena de moció de confiança ciutadana, fora de tot marc institucional, com explica Ignacio Sánchez Cuenca a El País (25-4-24): «En lloc de sol·licitar al Parlament que renovi la seva confiança en el president, estaria demanant-li a la mateixa ciutadania que li doni una oportunitat per defensar-se i actuar davant la campanya ininterrompuda i immisericordiosa de deslegitimació que pateix d’ençà que va arribar a la presidència del Govern el 2018».

Per això, el desenllaç de l’episodi és com a mínim decebedor, en resoldre’s la crisi institucional provocada sense passar per les institucions i sense presentar «una agenda de reformes amb l’objectiu de reforçar la democràcia i la seva qualitat. I una convocatòria a totes les forces polítiques i a la societat a pactar-ne el contingut», com demanava Joan Coscubiela a elDiario.es (26-4-24).

 

Munició a l’‘antisanchisme’

Les conseqüències de tot plegat no es pot dir que siguin positives. L’ambient polític s’ha enrarit encara una mica més en donar munició a l’antisachisme cada cop més groller practicat per la dreta i l’extrema dreta. La confiança dels socis de la majoria parlamentària en el president se n’ha vist afectada. La prova d’estrès a la qual ha sotmès al seu partit tindrà efectes més tard o més d’hora. La malfiança –si no la malvolença– de la judicatura i de bona part dels mitjans de comunicació es deu haver accentuat. Ni tampoc es pot deduir que hagi contribuït a recuperar la confiança d’una ciutadania cada cop més avorrida d’una política basada en la imatge, el teatre i l’abús de les emocions.

I, possiblement, el més rellevant sigui que el president ha vist afeblit el seu prestigi en l’àmbit de la Unió Europea, en un moment crucial on s’està debatent sobre el seu futur i sobre les aliances de poder, com ha explicat Enric Juliana a La Vanguardia (4-5-24): «Durant aquests darrers cinc anys, la península Ibèrica ha estat un factor d’estabilitat de la política europea. Doncs bé, durant els cinc dies d’abril, Sánchez ha posat en risc aquest pivot. Després de la crisi política a Portugal, que no podem donar per finalitzada, el president del Govern espanyol anuncia que està disposat a dimitir perquè és un home profundament enamorat de la seva dona i no suporta l’assetjament a què està sent sotmesa. A Brussel·les van posar els ulls com a plats. A La Vanguardia estem en condicions d’afirmar que el cap de l’Executiu ha rebut els últims dies missatges de preocupació i alerta d’alguns governs europeus davant la possibilitat d’una desestabilització completa de la península Ibèrica en un moment de cruïlla històrica per a la Unió Europea. Sánchez se n’ha anat, per tornar, mentre a Brussel·les s’estan iniciant debats crucials per al futur de la Unió».

 

Cops d’efecte

Es dirà que Pedro Sánchez ha buscat recuperar la iniciativa política per provocar un efecte mobilitzador amb la vista posada en la millora de les expectatives electorals, però com diu Lluís Orriols a elDiario.es (1- 5-24) un moment populista com el viscut no és una estratègia a llarg termini. Potser la nova política consisteix en un seguit de cops d’efecte per prendre la iniciativa i dominar el joc. Ves a saber.