Sobre les representacions plurals de la voluntat popular

L’intent de reforma constitucional a Xile, utilitzat com a exemple de model per a una «democratització» adequada d’aquesta mena de processos, va acabar amb el rebuig del text proposat en referèndum i un debat polític apassionat sobre la democràcia representativa i la plebiscitària. Hi ha hagut anàlisis d’allò més diverses, tant de les causes probables del resultat, com de la mateixa conveniència de servir-se d’aquest tipus de procediments per abordar el canvi de la Constitució.

El més interessant del procés xilè és que ens ha ajudat a reflexionar sobre els diferents discursos que hi ha avui en les nostres societats democràtiques, reflex de diferents posicions normatives sobre com entendre elements clau de la democràcia. La manera d’organitzar aquest procés assumeix una visió crítica que reprèn debats permanents de les democràcies contemporànies, alineades en el model liberal democràtic, en nom d’altres democràcies considerades més reals i autèntiques. I l’eix de la crítica se centra a pensar en mecanismes participatius per tornar a atorgar al poble sobirà el poder de decisió.

Des de l’opinió que «ha fet reviure Pinochet» fins a «ha parlat el poble xilè…» –dictàmens simplificadors aportats per dirigents d’altres països– van ser moltes les explicacions internes sobre quins dels punts inclosos en el text havien generat aquest «no» majoritari de la població. Així, es van assenyalar com a raons fonamentals la manera de plasmar el reconeixement de la plurinacionalitat nacional i la justícia indígena; la relaxació excessiva de la separació de poders, amb un afebliment del poder judicial; l’excés de drets socials, expressats en un catàleg ampli inassumible jurídicament, o, fins i tot, la manca de legitimitat del procediment triat per desenvolupar el debat constitucional en la Convenció, que no va facilitar els consensos sobre les bases del nou model.

En realitat, els diferents arguments dels que van votar «no» al nou text constitucional, com també dels que van votar que sí, mostren la pluralitat-complexitat d’una societat que coincideix en l’ànsia d’introduir canvis, però que no sap exactament quins ni com institucionalitzar-los per redefinir-se a si mateixa. El que està clar és que després d’obtenir un ampli suport polític i ciutadà per redactar una nova Constitució mitjançant la creació d’una convenció constitucional ad hoc encarregada d’elaborar el text final sotmès a referèndum, aquest rebuig no va representar la tornada dels partidaris de Pinochet; però tampoc no ens ha permès veure un poble amb una sola veu.

Debat públic acurat

L’elaboració d’un text constitucional és el moment en què s’ha de consultar el poble sobre la seva manera d’autogovernar-se, tot i que pot ser diferent quan es produeix en un procés de transició que ha implicat un conflicte intern agut. No és el cas de Xile, on l’elaboració d’una nova Constitució, tot i que impulsada per una crisi social preocupant, ha tingut lloc en una democràcia consolidada. Però com avaluar el que va passar? És un fracàs que una proposta constitucional que va tenir un alt grau de participació ciutadana i va donar lloc a un debat públic ampli i acurat fos rebutjada en un referèndum? La resposta dependrà de la perspectiva des de la qual analitzem tot el procés.

L’element clau, aquí, no va ser la celebració d’un referèndum de ratificació d’un text constitucional, justificat i utilitzat àmpliament en altres casos, sinó que es va insistir a aconseguir la participació dels ciutadans en el moment previ d’elaboració del nou text. Aquesta proposta està en la línia d’altres experiències desenvolupades en diferents països que han prescindit dels procediments habituals, considerats elitistes, en els quals els partits polítics participen en la redacció de l’esborrany en una comissió parlamentària o creant una convenció ad hoc de base partidista, que després se sotmet al debat parlamentari i, finalment, a un referèndum.

No obstant això, en aquest cas es va intentar evitar els precedents de reforma constitucional a l’Amèrica Llatina que, en nom del poble i de la veritable democràcia, han acabat instaurant sistemes de qualitat democràtica dubtosa o, fins i tot, clarament autoritaris. I es va recórrer a noves fórmules inspirades tant en la teoria com en les experiències pràctiques que s’han posat en marxa en les últimes dècades.

Presentades com a estratègies d’aprofundiment en la democràcia que apel·len a la participació directa ciutadana, podem trobar diferents procediments per introduir reformes parcials a escala subnacional (per exemple, la reforma electoral fallida a la Columbia Britànica, al Canadà, mitjançant una assemblea ciutadana triada per sorteig) o nacional (la reforma constitucional incorporant ciutadans triats per sorteig al costat de parlamentaris a Irlanda, o mitjançant enquestes deliberatives a Mongòlia). Tanmateix, fins ara només a Islàndia hi ha hagut un procés d’elaboració d’una nova Constitució per mitjà d’un procediment que podríem equiparar d’alguna manera al de Xile, però el text de la qual, anys després, tampoc no ha estat ratificat.

Una enorme desconfiança

Darrere d’aquestes propostes hi ha una enorme desconfiança cap a un model de representació mitjançat pels partits polítics, que s’intenta complementar o substituir amb la cerca del que alguns consideren una forma de participació directa dels ciutadans. No obstant això, aquesta participació no és mai general, i els mecanismes participatius acaben esdevenint formes alternatives de representació dels ciutadans. La seva lògica compartida és evitar la mediació partidista, ja sigui organitzant assemblees que incorporen ciutadans triats per sorteig o, com és el cas de Xile, amb l’elecció d’una convenció constitucional amb candidatures no dependents dels partits, en què s’introdueixen correctius com la paritat i la representació especial dels pobles indígenes.

El rebuig va causar estupor entre els que afirmaven que la nova Constitució seria «veritablement» democràtica.

En relació amb això, s’ha anat estenent la creença que aquestes formes de representació dels ciutadans, sense la intermediació dels partits, atorgaran més legitimitat al procés perquè proporcionen una millor representació del cos polític. I, des d’aquesta perspectiva, la Convenció xilena, que incorporava per primera vegada un criteri de paritat de gènere i de representació reforçada dels pobles indígenes, amb membres triats pels ciutadans sense l’obligatorietat de presentar-se en llistes partidistes, se suposava que seria capaç d’elaborar un text percebut com a més legítim per la ciutadania, fet que en garantiria l’aprovació. Per això el rebuig va causar cert estupor entre els que afirmaven que, per primera vegada en la història, la nova Constitució seria «veritablement» democràtica, reflex de la voluntat del poble.

Aquest tipus d’assemblees i procediments, a més, no pretenen només introduir formes considerades «més representatives» dels ciutadans, sinó que assumeixen que en facilitaran la participació-implicació durant l’elaboració del text constitucional. L’objectiu és involucrar els ciutadans en la mateixa elaboració del text per tal de suscitar un debat públic ampli i, alhora, fomentar la participació per mitjà de diferents mecanismes (plataformes digitals, fòrums de debat, ús dels mitjans). Des de la visió de la democràcia que situa la deliberació com un element fonamental per avaluar la qualitat democràtica d’un sistema polític, es vol generar un procés ampli de deliberació pública, en el qual s’ha de tenir en compte de quina manera s’han presentat, debatut, avaluat i aprovat els elements fonamentals del nou sistema.

Debat públic ampli

En el cas de Xile, hi va haver certa polèmica sobre el grau de deliberació veritablement existent dins de la Convenció a causa del procediment de treball emprat per elaborar el text, la qual cosa es va utilitzar també per criticar el procés i explicar-ne el fracàs. Però, enfront d’aquesta interpretació simplista, és important destacar l’ampli debat públic suscitat entorn dels seus diferents elements, amb participació d’experts, activistes i presència en l’espai públic, debat que, a més, continuava una reflexió anterior impulsada especialment sota el mandat de Bachelet.

Des d’aquesta perspectiva, malgrat que en el moment del referèndum es critiquessin les simplificacions, els rumors falsos i les males interpretacions del text que van reflectir els mitjans, cosa habitual en tots els referèndums, tot el procés va donar lloc a un grau important de deliberació pública. Això es pot considerar un gran assoliment de tot el procés en termes democràtics, però, paradoxalment, podria haver estat una de les causes del rebuig del text. Es van qüestionar molts dels seus punts detalladament, però sense aconseguir transmetre la impressió que hi hagués hagut un esforç per consensuar un model clar, resultat de posar en comú i negociar cadascuna de les seves parts, que hagués servit per orientar el vot final.

Aquesta deliberació pública va acabar amb una decisió adoptada per mitjà d’un mecanisme, com és el referèndum, en què no hi ha complexitat ni matisos. El fet que imposi una elecció binària és el que va generar més frustració entre els que volien un nou text, però modificant-ne alguns dels punts principals. A través seu, el poble xilè va parlar… mostrant diferents veus i tons. I en el «no» van coincidir els que no volien canvis i els que creien que, per diverses raons, calia que la conversa continués amb l’objectiu d’assolir més consensos en la manera d’organitzar les institucions i atènyer el tipus de democràcia a la qual aspiren.

El referèndum no es pot considerar l’expressió inequívoca de la voluntat d’un poble, ja que mostra clarament les diferències, sinó que és un mecanisme que facilita una decisió en el temps, els contorns i el contingut de la qual s’han de desenvolupar posteriorment per mitjà d’un nou debat públic en els àmbits de representació que es considerin oportuns. I aquests són diversos, i no n’hi ha cap que arribi a representar autènticament i sense fissures aquesta voluntat.

L’expressió de la voluntat general

L’experiència de Xile suggereix la conveniència de no absolutitzar els mecanismes de representació ciutadana diferents del model d’assemblea representativa electa d’acord amb criteris polítics. Utilitzar aquests mecanismes no garanteix una expressió més autèntica de la voluntat general, ja que aquesta sempre es construeix per mitjà de la representació, per la qual cosa no hauria de sorprendre que algunes de les seves decisions o propostes, especialment un text constitucional, no siguin aprovades pels ciutadans utilitzant altres mecanismes de representació com el referèndum (però que també pot succeir en un Parlament pel que fa a un text elaborat per una Convenció que li és externa).

Pot ser important utilitzar-los en contextos de crisi institucional en què hi ha una desconfiança institucional generalitzada, però no entesos com a substitut autèntic de la veritable voluntat popular. Són mecanismes que complementen les múltiples representacions dels ciutadans existents en el procés de deliberació pública democràtica. Per això, en el cas de Xile, el procés de deliberació haurà de continuar, i correspon als seus ciutadans decidir amb quins mecanismes de representació poden arribar a elaborar un text constitucional que sigui assumible per una àmplia majoria que vol un canvi. (El 7 de maig, es va elegir el Consell Constitucional amb el resultat d’una àmplia majoria de la dreta i l’extrema dreta).