L’intent de reforma constitucional a Xile, utilitzat com a exemple de model per a una «democratització» adequada d’aquesta mena de processos, va acabar amb el rebuig del text proposat en referèndum i un debat polític apassionat sobre la democràcia representativa i la plebiscitària. Hi ha hagut anàlisis d’allò més diverses, tant de les causes probables del resultat, com de la mateixa conveniència de servir-se d’aquest tipus de procediments per abordar el canvi de la Constitució. 

El més interessant del procés xilè és que ens ha ajudat a reflexionar sobre els diferents discursos que hi ha avui en les nostres societats democràtiques, reflex de diferents posicions normatives sobre com entendre elements clau de la democràcia. La manera d’organitzar aquest procés assumeix una visió crítica que reprèn debats permanents de les democràcies contemporànies, alineades en el model liberal democràtic, en nom d’altres democràcies considerades més reals i autèntiques. I l’eix de la crítica se centra a pensar en mecanismes participatius per tornar a atorgar al poble sobirà el poder de decisió.

Des de l’opinió que «ha fet reviure Pinochet» fins a «ha parlat el poble xilè…» –dictàmens simplificadors aportats per dirigents d’altres països– van ser moltes les explicacions internes sobre quins dels punts inclosos en el text havien generat aquest «no» majoritari de la població. Així, es van assenyalar com a raons fonamentals la manera de plasmar el reconeixement de la plurinacionalitat nacional i la justícia indígena; la relaxació excessiva de la separació de poders, amb un afebliment del poder judicial; l’excés de drets socials, expressats en un catàleg ampli inassumible jurídicament, o, fins i tot, la manca de legitimitat del procediment triat per desenvolupar el debat constitucional en la Convenció, que no va facilitar els consensos sobre les bases del nou model. 

En realitat, els diferents arguments dels que van votar «no» al nou text constitucional, com també dels que van votar que sí, mostren la pluralitat-complexitat d’una societat que coincideix en l’ànsia d’introduir canvis, però que no sap exactament quins ni com institucionalitzar-los per redefinir-se a si mateixa. El que està clar és que després d’obtenir un ampli suport polític i ciutadà per redactar una nova Constitució mitjançant la creació d’una convenció constitucional ad hoc encarregada d’elaborar el text final sotmès a referèndum, aquest rebuig no va representar la tornada dels partidaris de Pinochet; però tampoc no ens ha permès veure un poble amb una sola veu. 

El més interessant del procés xilè és que ens ha ajudat a reflexionar sobre els diferents discursos que hi ha avui en les nostres societats democràtiques, reflex de diferents posicions normatives sobre com entendre elements clau de la democràcia. La manera d’organitzar aquest procés assumeix una visió crítica que reprèn debats permanents de les democràcies contemporànies, alineades en el model liberal democràtic, en nom d’altres democràcies considerades més reals i autèntiques. I l’eix de la crítica se centra a pensar en mecanismes participatius per tornar a atorgar al poble sobirà el poder de decisió.