Amb el temps, tot lloc jeràrquic tendeix a ser ocupat per un empleat incompetent per a l’acompliment de les seves obligacions
Corol·lari de Peter
Qui escriu això no és sociòleg ni ha cursat estudis de direcció d’empresa o d’administració pública. Les úniques credencials que té per escriure el que segueix són dues vides paral·leles a la funció pública, com a catedràtic i com a cirurgià. I no són vides curtes: quaranta-cinc anys (1975-2020) de dedicació intensa, pagada amb impostos dels meus conciutadans per complir els meus deures entre quiròfans, consultes, classes, estudi i recerca. Són credencials suficients? Potser no ho són en termes d’implicació en tasques administratives (que vaig tractar d’esquivar mentre vaig poder) però sí que ho són, crec jo, per justificar aquest relat.
Primer de tot deixeu-me dir que no tinc cap animadversió pels funcionaris; representen la part més visible de l’estat i són garants de serveis de gran vàlua sobre els quals se sustenta l’estat del benestar. He conegut centenars de treballadors honrats, gairebé sempre dels estaments més bàsics, que em fan sentir orgullós de dedicar-me a la funció pública. Em cenyiré, doncs, a teoritzar sobre les meves vivències en l’àmbit de la universitat i dels hospitals públics, institucions massa sovint governades per la mediocritat i el partidisme. Per descomptat, el meu cas no és l’únic, però és el que conec millor.
Els clans
La meva carrera universitària va ser força atípica perquè la meva formació com a metge i cirurgià provenia de sectors aliens als clans que, a finals dels anys 70, gestionaven les oposicions universitàries en el camp de la cirurgia. Amb la innocència d’un professor vocacional en potència, em va sorprendre el sistema de repartiment de titularitats i càtedres que regia en aquells dies i que va persistir encara durant un parell de dècades, encara que, tot sigui dit, el sistema obligava els candidats a uns mínims curriculars i a una capacitat d’oratòria que amb tres vots d’alguna de les famílies de torn asseguraven l’accés a funcionari de l’estat.
L’ANECA va remeiar el predomini dels millors i va abaixar tant les exigències curriculars que les acreditacions es van disparar.
Davant l’abús de pràctiques mafioses —de les quals vaig ser víctima el 92—, l’esquerra va decidir abaixar el nivell acadèmic, de tal manera que, gràcies a les «idoneïtats», entrar al funcionariat de les facultats de medicina es va convertir en una comèdia que, tanmateix, continuava sent dirigida pels de sempre. Més tard, la dreta va implementar el sistema d’habilitació, probablement el més just de tots els que he conegut, copiant a mitges el model alemany. Les oposicions a habilitació es feien davant de tribunals triats per sorteig, de manera que la meritocràcia va tenir la seva oportunitat. Però…
La gelosia
… els resultats inicials de les habilitacions, dels quals em vaig beneficiar gràcies a la llei de la gravetat, van posar de manifest que els millors curricula es feien amb les primeres posicions perquè els tribunals, forçosament imparcials, s’havien de cenyir als mèrits dels candidats i a les seves aptituds en el món de la recerca. Aquí van començar els problemes perquè la procedència dels millors candidats posava en evidència la superioritat acadèmica d’algunes autonomies i d’algunes universitats (poques, cal dir-ho). A més, els titulars o catedràtics habilitats havien d’esperar que les facultats per les quals s’interessaven convoquessin una plaça ad hoc quan els caps de departament ho creguessin oportú, cosa que, en segons quins casos, era impredictible. Ja m’entenen.
PUBLICITAT
Abaixar el nivell
Atès que el sistema d’habilitació premiava els que presentaven millors curricula, presumeixo que esquerra i dreta van arribar a l’acord que havia de ser substituït pel d’acreditació i, a aquest efecte, el 2001 es va constituir l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), un organisme la funció del qual era valorar els curricula dels candidats i ratificar-los per presentar-se a places universitàries, gairebé sempre mitjançant un mer tràmit.
L’ANECA va remeiar el predomini dels millors i va abaixar tant les exigències curriculars que les acreditacions es van disparar. L’autor va participar un parell d’anys en les comissions de medicina, sorprès pels mínims exigits en termes de publicacions científiques i la manca de consideració dels mèrits docents. Més del 90 % dels sol·licitants quedava acreditat ipso facto. Això de l’acreditació es va convertir, tal com havia succeït amb les idoneïtats, en un cafè per a tots.
Els millors ho tenen malament
El problema que tenen els que destaquen en la funció pública és que posen en evidència els que obtenen prebendes acadèmiques o places jeràrquiques mitjançant maniobres dubtoses. No solament a la universitat, per descomptat; als hospitals les coses no van gaire millor. El fet de treballar amb intrepidesa, ser puntual, obtenir reconeixement a l’estranger, exigir responsabilitat o no transigir amb els errors, situa el metge en una posició incòmoda, perquè els seus col·legues el miren amb recel. Això afavoreix conductes perverses com ara calúmnies, mentides, abús de poder, i un llarg etcètera de males pràctiques que les gerències toleren en pro d’una pau social que creuen amenaçada per lideratges inesperats i molestos. Alguns casos de mobbing s’arriben a filtrar en els mitjans (sense recorregut), uns altres arriben al Defensor del Poble (sol anar a favor de l’empresa), uns altres ¾no pocs¾ arriben als jutjats (amb bona sort, en general). Són la punta de l’iceberg.
Maniobres en la foscor
I és que un taló d’Aquil·les de la funció pública espanyola és el seu segrest polític. D’una banda, les diferents autonomies, Catalunya al capdavant, s’han anat apartant subreptíciament del sistema funcionarial estatal, en part per allò que s’estipula en els seus estatuts, en part per haver desenvolupat sistemes paral·lels de contractació laboral discrecional, tant a la universitat com als hospitals. La deriva partitocràtica de la nostra democràcia ha afavorit els nomenaments de personatges afins al pensament dominant, alineats amb «els objectius de l’empresa».
El problema que tenen els que destaquen a la funció pública és que posen en evidència els que obtenen prebendes acadèmiques o places jeràrquiques mitjançant maniobres dubtoses.
El meu primer xoc com a professional independent el vaig tenir enfront d’un dels deu gerents d’hospital amb els quals he bregat al llarg de la meva carrera. Durant una de les nostres converses, el Sr. X, en pau descansi, no va tenir cap pudor a defensar un candidat a cap de servei perquè aquest estava apadrinat per un catedràtic contribuent de CiU que, al seu torn, finançava la seva carrera en el sector privat mitjançant un concert lucratiu amb la seva clínica. Amb els ulls com unes taronges, em vaig quedar.
Eren els temps de la sociovergència que tants rèdits va donar als afiliats als dos principals partits catalans, als seus amics i a les seves famílies. A més, l’abundant concertació de serveis sanitaris representava un entorn perfecte per a tripijocs aliens a la independència i competència professionals i per al finançament irregular de les formacions polítiques sempre curtes de militància.
El Principi de Peter (PP)
Suposo que el llibre de Peter & Hull continua sent de lectura obligada a les escoles de direcció d’empreses; si no, ho hauria de ser. El seu millor aval és que va ser rebutjat per més de deu editorials abans de convertir-se en un dels principals best-sellers de la història i ser traduït a catorze idiomes. La seva vigència (escrit el 1969 i encara ara en venda a Amazon) és sorprenent. La tesi central del PP és que els càrrecs jeràrquics solen estar ocupats per persones que han assolit el seu nivell d’incompetència, amb la qual cosa ni resulten eficients en la seva feina ni tenen la possibilitat de progressar en l’organització; actuen com un tap, cosa que resulta un perjudici greu per al rendiment i la qualitat de l’empresa, del partit polític o de qualsevol institució de què es tracti.
També segons el PP, això no és bo per a la salut del funcionari perquè, més tard o més d’hora, el subjecte acaba desenvolupant la síndrome de col·locació final, un conjunt de símptomes orgànics o psicosomàtics (infarts, cames inquietes, ansietat, insomni) al qual s’afegeixen hàbits típics d’incapacitat com ara la papirofòbia (taules d’oficina netes), la papiromania (taules atapeïdes de documents estàtics), sospirs sense causa, discursos buits, hipercinèsia, etc. Aquesta síndrome és una de les causes més freqüents d’absentisme, baixes laborals i burn out.
El canvi de jaqueta
El funcionari recelós, conscient del problema en què es troba, procura treballar a l’ombra d’un padrí condescendent que ocupa una posició superior i el protegeix de la síndrome de col·locació final. El problema sorgeix quan el padrí passa a ser subordinat d’un càrrec més elevat o bé, caigut en desgràcia, sofreix un ascens lateral amb poc contingut (director de processos, adjunt a la direcció, coordinador d’esdeveniments, director de comunicació, vicerectorat decoratiu, etc.) Llavors, sempre segons el PP: «si el seu padrí no pot grimpar més alt, vostè ha de trobar un altre padrí que pugui (…) Estigui, doncs, preparat per desplaçar la seva fidelitat a un altre padrí de rang superior al primer».
La discrecionalitat en els nomenaments acaba deteriorant la funció pública i perjudicant el ciutadà.
En entorns on les altes jerarquies pateixen recanvis freqüents, sigui per obligacions democràtiques o per exigències polítiques, els funcionaris més espavilats ensumen com ningú les possibilitats de noves aliances per no ser remoguts de la seva posició incompetent. En la pràctica, això s’aconsegueix mitjançant la constitució de lobbies, òrgans de conspiració generats ad hoc que fixen posicions davant de suposades amenaces. He estat testimoni privilegiat de conspiracions d’aquest tipus en eleccions a rector universitari, degans o caps de serveis hospitalaris; conspiracions que tenen com a finalitat última mantenir els privilegis dels lobbistes. Com que molts directius van i venen seguint el reclam de les portes giratòries (la mitjana d’un gerent hospitalari no supera els quatre anys), els lobbys opacs remenen les cireres des dels passadissos i així es protegeixen dels canvis d’aire.
PUBLICITAT
Deterioració de la funció pública
La qüestió, en si, no és la major o menor incompetència del funcionariat, que per descomptat és rellevant, sinó el fet que la discrecionalitat en els nomenaments acaba deteriorant la funció pública i perjudicant el ciutadà. Els estudiants reben informació, però escassa formació, els professors ignoren el judici crític i les prefectures de servei hospitalàries no exerceixen amb autoritat a canvi que les jerarquies fingeixin ignorar els favors que reben de les multinacionals sanitàries en forma de viatges, honoraris, congressos i sopars de Nadal. Com a resultat, la productivitat baixa, les plantilles creixen i això amenaça la tresoreria d’universitats i centres sanitaris endeutats eternament i sempre queixosos per una suposada falta de finançament.
La plantilla sanitària a Catalunya ha augmentat un 25 % en els últims cinc anys sense que hi hagi hagut un augment significatiu de la productivitat.
Segons dades del Departament de Sanitat, la plantilla sanitària a Catalunya ha augmentat un 25 % en els últims cinc anys sense que hi hagi hagut un augment significatiu de la productivitat. En l’ensenyament superior passa una cosa similar: els favors i els pactes polítics han disparat el nombre d’universitats i de titulacions (més de 400 només a Catalunya), moltes d’elles sense prou estudiants per cobrir despeses. I què dir-los del que deu passar en la nostra autonomia amb les seves 270-290 entitats públiques (IA, Gemini), rècord absolut a Espanya.
Sobreviure a la funció pública: ‘tips & tricks’
No és fàcil, però a mesura que vas coneixent els secrets de les entitats públiques desenvolupes habilitats per construir-te un nínxol ecològic relativament a resguard de maquinacions i malvolences. No puc sustentar-les amb evidències empíriques, però el seu èxit ve avalat no tan sols per experiència pròpia sinó pel comportament de tots els que, al meu al voltant, han desenvolupat una carrera digna i evitat el burn out, autèntica endèmia entre els que treballen a compte de l’estat.
Aquí van: 1) fes bé, molt bé, la teva feina; 2) evita en la mesura del possible les reunions; 3) tingues el nombre més baix de caps possible; 4) mantingues un perfil baix per no despertar enveges; 5) detecta la síndrome de col·locació final en els càrrecs jeràrquics; 6) col·labora amb els millors del teu entorn; 7) evita col·legues tòxics; 8) defensa a tot arreu la dignitat i la independència de la teva tasca; 9) pateix amb paciència el maltractament però defensa’t, i 10) mai, mai, mai, no et deprimeixis.
