En els darrers dos anys, tant la pandèmia de la covid-19 com el recent bloqueig del canal de Suez han recordat als europeus com som de dependents dels productes provinents de l’altra banda del món, i com, malgrat demanar-los fàcilment amb un sol clic, no deixen de ser objectes sotmesos als riscos del món off-line. Ara bé, si algú hagués preguntat fa un any quin podria ser el motiu pel qual el canal de Suez quedés bloquejat, la majoria d’analistes segurament no hauríem apuntat a un incident com el de l’Ever Given, sinó a algun conflicte bèl·lic on estiguessin involucrats Israel, els països àrabs, o la flota naval xinesa present a la Banya d’Àfrica.

Els governs probablement haurien treballat amb escenaris similars. No són els errors humans o els desastres naturals els riscos que més els preocupen, sinó, més aviat, les accions dels seus iguals. En una dècada que sembla destinada a estar marcada per l’augment de les tensions geopolítiques entre la Xina i els Estats Units, i els seus respectius aliats, això ens hauria de fer obrir els ulls sobre l’espasa de Dàmocles que es balanceja sobre l’economia global.

Als inicis de la pandèmia es va fer popular el terme «desglobalització». El desenvolupament dels esdeveniments no ha apuntat en aquesta direcció. Els moviments de persones s’han vist interromputs –tot i que menys del que molts es devien esperar. El comerç internacional ja no es veu amb els mateixos ulls, especialment quan es pren consciència del trade-off que pot existir entre l’exportació de vacunes o material mèdic i la vida dels teus conciutadans.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.