L’Institut d’Estadística de Catalunya feia pública el passat 1 de novembre de 2023 l’estimació de la població catalana que havia assolit la xifra rodona dels vuit milions d’habitants, exactament 8.005.784. De manera que en trenta-sis anys la població ha passat dels sis als vuit milions i en cinquanta-dos anys s’ha doblat el nombre de persones que viuen a Catalunya.

La nota informativa de l’IDESCAT es completava amb una sèrie de dades demogràfiques que ens proporcionen els trets bàsics que configuren la societat catalana d’avui i en prefiguren l’evolució. Així, sabem que aquest salt no es deu tant al creixement natural –en un descens accentuat fins a arribar a ser negatiu des de 2018–, com a l’aportació de migracions de diverses nacionalitats, especialment a la forta onada de la primera dècada del segle XXI, amb 1.065.000 migrants. Una dècada prodigiosa, com la van denominar Anna Cabré i Andreu Domingo. En conseqüència, la població d’origen estranger avui suposa el 16,3 % de la població, quan el 1987 representava tan sols un 1,1 %.

Òbviament, aquesta és una dada del tot rellevant, de gran impacte en la realitat del país i en la seva percepció social, però una mirada històrica ens hauria de prevenir d’extreure’n conclusions precipitades i alarmistes. Anna Cabré, en un treball acadèmic del 2008 (Les onades migratòries en el sistema català de reproducció), afirmava que: «des de la fi del segle XIX, i sobretot al segle XX, la immigració ha estat el principal factor d’aquest creixement demogràfic tan contundent. I resulta, finalment, que aquesta aportació immigratòria, i el creixement que hi va associat, no s’han produït seguint una trajectòria llisa, sense sotracs, sinó més aviat de forma espasmòdica: els immigrants han vingut en grans onades».

Entenia Cabré, per tant, que és un error considerar que ens trobem davant d’un fet nou i mai vist. Més aviat les onades migratòries constitueixen episodis en el procés de construcció de la societat catalana, amb: «un sistema de reproducció social que mobilitza aspectes econòmics (adaptació extrema a la conjuntura, cicles molt acusats), sociològics (elevada promoció social, intrageneracional i intergeneracional), familiars (baixa fecunditat, mercat matrimonial molt obert, «barreja») i culturals (preocupació extrema per la cohesió, normalització, conreu de la identitat i dels seus signes)».

A banda, d’aquesta dada determinant, també sabem que s’ha produït un envelliment de la població, amb una esperança de vida de 83,6 anys, sis anys més que quan érem sis milions. De manera que la població de més de 65 anys constitueix el 19,3 % del total, el doble que el 1987.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La tercera transformació qualitativa afecta les dones, amb un endarreriment de més de cinc anys de l’edat en tenir el primer fill, passant dels 26,3 als 31,6 anys i una taxa de fecunditat en mínims històrics d’entre 1,1 i 1,2 fills. Fenomen vinculat al salt de la taxa d’ocupació femenina que gairebé s’ha doblat fins a arribar al 50,9 %.

Finalment, les dades mostren com la població s’ha seguit concentrant a l’àrea metropolitana de Barcelona i les comarques del litoral i el prelitoral, s’accentua la tendència a la despoblació d’altres zones del país.

Els impactes simultanis de la nova immigració, de l’envelliment de la població, de la transformació de la condició femenina i de la concentració urbana són els factors clau per entendre en quina societat vivim. La qüestió és si estem preparats per assimilar aquest impacte, tot gestionant el potencial que suposa i, alhora, els problemes que genera.

Crida l’atenció la indiferència general amb la qual ha estat rebut aquest traspàs de frontera demogràfica. Contrasta amb l’emfàtica campanya institucional dels «Som 6 milions» que saludava a mitjans dels anys 80 del segle XX aquella fita. Una campanya publicitària ideada per Lluís Bassat que pretenia, segons el prestigiós publicitari, «recordar que independentment del color de pell o l’idioma, tots els habitants de Catalunya són iguals», tot interpretant i sintetitzant el nucli del missatge pujolista, que Enric Company explicava així a El País (8-5-1988): «Pujol fa anys que repeteix en mil versions diferents un discurs que ha resultat inatacable per als seus rivals polítics. S’hi descriu Catalunya com un país petit, amb voluntat de mantenir la seva identitat, que es defineix per la seva llengua, la seva cultura i la seva història i que té una ferma voluntat de romandre com a nació en el futur. Aquesta voluntat de ser és la que ja Vicens Vives va assenyalar com un tret definitori dels catalans.»

La indiferència actual davant de l’evolució demogràfica sembla un símptoma més de l’atonia institucional derivada dels anys de menysteniment de l’autogovern, practicat amb entusiasme digne de millor causa per les forces independentistes. Una indiferència que va més enllà dels aspectes simbòlics i contamina la voluntat i la capacitat d’acció davant dels problemes derivats de la complexitat demogràfica i social dels 8 milions.

Constitueixen una temeritat tant la indiferència social com la paràlisi institucional davant de les exigències derivades d’un fort augment de la població degut, en gran part, a l’arribada d’immigrants de fora d’Espanya. Haurien de merèixer una atenció especial les tensions que genera amb la població autòctona de renda més baixa, com ho advertia Josep Oliver a La Vanguardia (13-10-23): «qualsevol territori té costures socials que no es poden expandir a voluntat: a partir de cert punt, es trenquen i els conflictes emergeixen i s’estenen. I com ho mostra l’experiència europea, han aparegut sempre que nadius i immigrants de baixa renda competeixen per uns recursos públics insuficients. Evitar-los implicaria polítiques urbanístiques, d’habitatge i educatives que evitin la formació de guetos i assegurin una adequada integració. Vuit milions? Perfecte. Cap als nou? Segur. Necessaris? També. Però, on queda l’acció i el pressupost públic per evitar tensions? No plorem quan apareguin, o els seus resultats en forma d’extrema dreta. Perquè totes dues brotaran. Tant sí com no».

Casualment, pocs dies després de fer-se pública la nova dada demogràfica, es coneixia l’informe PISA de 2022 amb uns resultats a Catalunya considerats com a desastrosos, que confirmaven altres avaluacions diferents com la dels PIRLS (Estudi Internacional de Progrés en Comprensió Lectora). Per uns dies el debat sobre la política educativa va acaparar l’atenció dels mitjans i de l’opinió pública, amb profusió d’anàlisis, reflexions i ocurrències… fins que va deixar pas a una altra novetat.

A banda de l’efecte que hagi pogut tenir el trasbals de l’activitat escolar durant la pandèmia, una primera aproximació a les pistes per explicar aquesta evolució negativa dels resultats dels alumnes catalans, recollida per Ignacio Zafra a El País (6-12-23), identifica diversos factors, però sense que es puguin establir relacions causals evidents.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Al racó de pensar

S’apunta a la manca d’una «línia política decidida i sostinguda en el temps per atendre l’alumnat socioeconòmicament més desfavorit amb necessitats especials»; a l’existència d’una de «les xarxes educatives més segregades» d’Espanya; al pes important de l’activitat econòmica turística «que posa a prova la capacitat del sistema educatiu per a retenir i oferir oportunitats als sectors més vulnerables»; a l’efecte que pugui tenir sobre la llengua vehicular de l’ensenyament l’actual context de globalització comunicativa a través de les xarxes socials i les plataformes audiovisuals on predominen el castellà i l’anglès; al fet que d’entre el 16 % de l’alumnat forà unes tres quartes parts sigui d’origen no europeu.

No han faltat tampoc referències a la desorientació creada pel ball de normes que regulen l’activitat educativa, a la corrosió provocada per l’ús massiu i indiscriminat de les noves tecnologies, a la idoneïtat d’alguns mètodes pedagògics i la seva sacralització per part dels experts, a la supressió de la sisena hora a l’escola pública, a la compactació de la jornada escolar, a la insuficient formació dels docents, al corporativisme de les organitzacions sindicals del sector i, més enllà del marc escolar, a la sobreprotecció dels infants per part de les famílies.

Explicacions n’hi ha per triar i remenar, però, un cop passada l’efervescència de la primera impressió, és obligada una pausa per anar al racó de pensar. Començant per les autoritats educatives del país, perquè el més preocupant d’aquest episodi dels resultats de PISA és la seva desbaratada reacció davant d’una realitat concreta que sembla que no havien previst.