Soro, sempre deies, i amb tota la raó, que els autors d’obituaris parlen més d’ells mateixos que no pas dels difunts. Has estat un gran mestre de periodisme i de tu he après molt, però temo que aquesta lliçó funerària no la vaig aprendre del tot, perquè, si haig de parlar de tu, em costarà evitar la primera persona. Però ho intentaré.

No hauria dit mai que New Hampshire es pogués escriure de tantes maneres. Totes incorrectes, excepte una. Aquesta va ser la primera lliçó quan vas venir a veure’m amb la prova d’una pàgina sobre unes eleccions de mitjà termini als Estats Units plena de marques amb retolador fi vermell que jo acabava d’editar quan m’estrenava a la redacció de tornada de l’estranger. Després en van venir tantes i tantes de lliçons, mai impartides des de la càtedra. De fet, mai semblava que t’estigués alliçonant. Al màxim que arribava, en cas dels homes, era a dir Xatooo!, que es podia traduir per un què fas, que no ho veus? Diria que ningú li havia sentit mai aixecar la veu.

José Antonio Sorolla (La Fresneda, 1950 – Barcelona 2024) no només tenia la gramàtica i l’ortografia al cap. Hi tenia tot el periodisme, la política, la literatura, el futbol i segur que em deixo coses. I, tanmateix era un d’aquells periodistes que figuren poc, però que són absolutament imprescindibles a les redaccions, els que donen l’acabat de pulcritud als mitjans i que abans ja han sembrat la necessitat de rigor i veracitat.

Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Ciències de la Informació per la UAB, compaginava els seus estudis amb feines com la d’empleat de banc o encarregat de la secció de llibres del Drugstore Liceo que hi havia a La Rambla. El 1974 ja treballava al Diario de Barcelona on hi va trobar Antonio Franco, Carlos Pérez de Rozas i Miguel Ángel Bastenier. Quatre anys més tard, el 1978, aquest quartet va ser part del nucli fundador d’El Periódico de Catalunya. Com a redactor en cap d’aquell diari nou en un món també nou com era el de la democràcia acabada d’estrenar, Sorolla va ser l’artífex de la meticulositat i precisió informativa del nou mitjà.

El 1982, va seguir Antonio Franco en la creació de l’edició d’El País a Catalunya, i de Barcelona a París, on va ser corresponsal. El 1990, ell com a director adjunt i Franco com a director van tornar a El Periódico formant un d’aquells tàndems totalment complementaris. Sorolla feia les portades del diari i era tota una lliçó veure’l al consell de redacció del matí. A mesura que les diferents seccions anaven cantant els temes, ell no només detectava quin havia de ser el tema de portada de l’endemà, sinó el títol i que aquest cabés en l’espai (parlem de diaris en paper). A vegades l’escrivia amb aquell retolador vermell per contar bé les lletres i assegurar que el títol hi cabria. Sovint la realitat obligava a canviar la idea matutina, però no li costava gens trobar el títol alternatiu amb les presses de la tarda. Quan José María Aznar va guanyar les primeres eleccions (1996), enmig d’un consell de redacció deprimit per la victòria de la dreta, Sorolla li va trobar una cosa bona, que el cognom curt del guanyador aniria bé per titular.

Aquella redacció d’El Periódico, com la de tots els mitjans, estava amarada de masclisme malgrat la important presència de dones a la redacció. En aquell ambient, professionalment Sorolla no feia diferències i això mereix tot el reconeixement. No fa gaire una antiga becària em comentava que «era l’home més educat de la redacció».

Va tornar a ser corresponsal a París, aquesta vegada d’El Periódico. Amb els diferents canvis a la direcció la seva vinculació amb el diari es va anar afeblint i no pas per voluntat seva. En els darrers anys firmava un article setmanal a Crónica Global, i a aquesta casa, a política&prosa, tenia la secció Paraula de…, una secció ideal per a una persona meticulosa com era, destinada a posar en evidència les incongruències i contradiccions dels polítics i altres personatges públics. El darrer que va escriure va ser sobre l’advocat Javier Melero. Es va publicar en el número d’octubre. Feia menys d’un mes que li havien confirmat l’existència d’un tumor i en paraules seves, «no pinta gens bé».

Malgrat tot, no va deixar de seguir l’actualitat amb el seu esperit crític, ni es va perdre el concert de Joaquín Sabina a finals de setembre. L’hàbit de llegir tampoc el va abandonar. Una de les seves darreres lectures haurà estat Europa, de Timothy Garton Ash, i a finals de març tenia en cartera Matar al director, de Bru Rovira.

I ara ja no puc evitar la primera persona. El seu darrer whatsapp me’l va enviar dissabte. Dos emojis amb el polze aixecat en resposta a una fotesa que li havia enviat. Soro s’havia convertit en el meu prescriptor de llibres. També m’informava de les notícies del món periodístic que se m’havien escapat, i, totalment ignorant en qüestions futbolístiques i esportives, em guiava pels fets del món de la pilota que em semblaven indesxifrables. Igualment ens indignàvem plegats en veure la deriva del periodisme o de la política.