Soro, sempre deies, i amb tota la raó, que els autors d’obituaris parlen més d’ells mateixos que no pas dels difunts. Has estat un gran mestre de periodisme i de tu he après molt, però temo que aquesta lliçó funerària no la vaig aprendre del tot, perquè, si haig de parlar de tu, em costarà evitar la primera persona. Però ho intentaré.

No hauria dit mai que New Hampshire es pogués escriure de tantes maneres. Totes incorrectes, excepte una. Aquesta va ser la primera lliçó quan vas venir a veure’m amb la prova d’una pàgina, sobre unes eleccions de mitjà termini als Estats Units, plena de marques amb retolador fi vermell que jo acabava d’editar quan m’estrenava a la redacció de tornada de l’estranger. Després en van venir tantes i tantes de lliçons, mai impartides des de la càtedra. De fet, no ho semblava mai que t’estigués alliçonant. Al màxim que arribava, en cas dels homes, era a dir Xatooo!, que es podia traduir per un què fas, que no ho veus? Diria que ningú li havia sentit mai aixecar la veu.

José Antonio Sorolla –La Fresneda (Terol) 1950 – Barcelona 2024– no només tenia la gramàtica i l’ortografia al cap. Hi tenia tot el periodisme, la política, la literatura, el futbol i segur que em deixo coses. I, tanmateix, era un d’aquells periodistes que figuren poc, però que són absolutament imprescindibles a les redaccions, els que donen l’acabat de pulcritud als mitjans i que abans ja han sembrat la necessitat de rigor i veracitat.

La lletra impresa era el seu hàbitat natural. No podia viure sense els diaris ni les revistes fins al punt que quan descansava al seu poble, feia diàriament els onze quilòmetres d’anada i onze de tornada que separen La Fresneda de Valderrobres per comprar la premsa a la llibreria Serret, una institució ben coneguda al Matarranya, avui tancada. Tampoc no podia viure sense els llibres que llegia amb avidesa, ben proveït gràcies a la finesa psicologicocomercial del Fidalgo, un personatge que anava a les redaccions a vendre llibres. No se li escapava cap novetat editorial. Ni tampoc cap pel·lícula.

PUBLICITAT

Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Ciències de la Informació per la UAB, l’estudiant Sorolla compaginava els seus estudis amb feines com la d’empleat de banc o encarregat de la secció de llibres del Drugstore Liceo que hi havia a la Rambla. El 1974 ja treballava al Diario de Barcelona on va trobar Antonio Franco, Carlos Pérez de Rozas i Miguel Ángel Bastenier. Quatre anys més tard, el 1978, aquell quartet va ser part del nucli fundador d’El Periódico de Catalunya. Com a redactor en cap d’aquell diari nou en un món també nou com era el de la democràcia acabada d’estrenar, Sorolla va ser l’artífex de la meticulositat i la precisió informativa del nou mitjà.

Inventar el periodisme

Aquella generació de periodistes, amb pocs referents directes a causa de la Guerra Civil i l’exili de les generacions anteriors, pràcticament va haver d’inventar el periodisme de la Transició, un periodisme que va acabar sent homologable al de les democràcies ben arrelades per la seva qualitat de fons i de forma, fet amb un compromís irrenunciable.

Era un d’aquells periodistes que donen l’acabat de pulcritud als mitjans i que abans ja han sembrat la necessitat de rigor i veracitat.

El 1982, Soro va seguir Antonio Franco en la creació de l’edició d’El País a Catalunya. I de Barcelona a París, on va ser corresponsal. El 1990, ell com a director adjunt i Franco com a director van tornar a El Periódico formant un d’aquells tàndems totalment complementaris. Si Franco aviat s’enfilava i cridava, Sorolla era la calma. Si no era fàcil entrar al despatx del director, la porta del director adjunt sempre estava oberta. Allà s’hi anava a riure, a plorar, a protestar, a demanar, a proposar, a rebre un encàrrec o a ser amonestat. Sorolla et rebia sempre passant pàgines d’un diari o una revista que tant podia ser Le Nouvel Observateur com ¡Hola!. Semblava que no escoltés, però no perdia passada del que se li deia i malgrat aquell girar fulls constant, la conversa sempre fluïa i normalment se sortia d’aquell despatx satisfet. Tanmateix, tampoc se li escapava res del que deia el diari o revista que estava mirant. Només deixava de llegir si hi havia futbol, és a dir, si jugava el Barça.

Entre les moltes obligacions, Sorolla feia les portades del diari i era tota una lliçó veure’l al consell de redacció del matí. A mesura que les diferents seccions anaven cantant els temes i ell els anotava al llançat, no només detectava quin havia de ser el tema de portada de l’endemà, sinó que ja tenia el títol, i un que cabés en l’espai (parlem de diaris en paper). A vegades l’escrivia amb aquell retolador vermell per contar bé les lletres i assegurar que cabria en l’espai limitat i, si anava massa just, ja sabia fins a quin punt el podia xupar sense violentar el disseny. Sovint la realitat obligava a canviar la idea matutina, però no li costava gens trobar el títol alternatiu amb les presses de la tarda. Quan José María Aznar va guanyar les primeres eleccions (1996), enmig d’un consell de redacció deprimit per la victòria de la dreta, Sorolla li va trobar una cosa bona, que el cognom curt del guanyador aniria bé per titular.

Aquella redacció d’El Periódico, com la de tots els mitjans, estava amarada de masclisme malgrat la important presència de dones que hi havia. En aquell ambient, Sorolla era un cas a part perquè no feia diferències entre professionals, ells i elles, i més d’una vegada havia batallat amb el director i amb el cap de secció corresponent per defensar la feina o l’ascens d’una redactora. Per això, en aquell ambient, ja mereix tot el reconeixement. No fa gaire una antiga becària em comentava que «era l’home més educat de la redacció» i feia comparacions que no repetirem perquè sempre són odioses.

Sorolla va tornar a ser corresponsal a París, aquesta vegada d’El Periódico. França, la seva política i la seva cultura, va ser una de les altres esferes de coneixement que va cultivar amb fruïció. De tornada a Barcelona, preservava la línia editorial des de les pàgines d’Opinió. Amb els diferents canvis a la direcció i amb la nova propietat la seva vinculació amb el diari es va anar afeblint i no pas per voluntat seva.

PUBLICITAT

Un inèdit al calaix

També va ser autor de llibres. En els primers anys de la Transició, com a membre d’Equipo Límite, va contribuir al volum La agonía de la Universidad franquista (Laia). Després, amb Georgina Cisquella i José Luis Erviti, va publicar La represión cultural en el franquismo (Anagrama). Més recentment, el 2020, va signar amb Alejandro Tercero Así se escribe en digital (Crónicas), un llibre d’estil per al periodisme a la xarxa. Al calaix hi ha quedat un inèdit, una biografia de l’expresident de la República Francesa Nicolas Sarkozy. En aquest cas, ser amic de l’editor que t’ha de publicar el llibre no sempre és bona cosa. També va ser un dels editors d’Antonio Franco, un gegant del periodisme (Vaixells de paper / Col·legi de Periodistes de Catalunya) que es va presentar a finals de setembre de l’any passat. Sorolla, present a l’acte, havia preparat una intervenció que va haver de ser llegida per una altra persona perquè la veu, que després recuperaria, l’havia abandonat. Feia poc més de dues setmanes li havien diagnosticat un càncer de pulmó. En paraules seves, «no pinta gens bé».

A aquesta casa, a política&prosa, escrivia des de la seva fundació, el novembre de 2018, la secció Paraula de…, una secció que reclama molta feina de documentació i que era ideal per a una persona meticulosa com ell, destinada a posar en evidència les incongruències i contradiccions dels polítics i altres personatges públics. El darrer que va escriure va ser sobre l’advocat Javier Melero. Es va publicar en el número d’octubre. Soro també firmava un article setmanal d’anàlisi política a Crónica Global. El darrer, ¿La última audacia de Puigdemont?, es va publicar el 27 de març.

Malgrat tot, no va deixar de seguir l’actualitat amb la seva capacitat d’anàlisi i el seu esperit crític, ni es va perdre el concert de Joaquín Sabina a finals de setembre. L’hàbit de llegir tampoc el va abandonar. A l’hospital, hores abans de patir la crisi fatal la matinada del 15 d’abril, havia llegit dos diaris. Una de les seves darreres lectures haurà estat Europa, de Timothy Garton Ash, i a finals de març tenia en cartera Matar al director, de Bru Rovira, encuriosit per saber qui matava a un director de diari.

El món d’ahir

Aquell quartet que va formar part de l’equip fundacional d’El Periódico, Franco, Pérez de Rozas, Bastenier i Sorolla, se n’ha anat. També ha desaparegut en bona part aquella manera de fer periodisme que ells van estrenar imbuïts de la necessitat de defensar la democràcia, fet amb coherència de pensament i amb rigor. Aquell món s’ha acabat. El que l’ha substituït és una altra cosa que dona mal nom al periodisme i fins i tot vol considerar innecessaris els periodistes. Això fa encara més imprescindible la tasca de professionals rigorosos com Sorolla.

I ara ja no puc evitar directament la primera persona. Soro s’havia convertit en el meu prescriptor de llibres. També m’informava de les notícies del món periodístic que se m’havien escapat. Com dos vells periodistes, actius, però ja de sortida, ens permetíem un exercici de nostàlgia del passat i de crítica del present veient la deriva del periodisme i de la política. I també parlàvem del càncer.

Soro, com m’hauria agradat comentar amb tu la portada d’El Periódico el dia en què es va anunciar el teu traspàs! I criticar com cada any l’èxit dels autors mediàtics a la diada de Sant Jordi! I les campanyes electorals!, i…