Es tracta aquí de parlar d’economia espanyola. No és possible fer-ho sense recordar, ni que sigui per un moment, que tot el que se’n digui pot quedar en res si l’atmosfera de confrontació en la qual es desenvolupen les relacions internacionals dona lloc a un conflicte, cosa que sembla més probable avui que fa un any. Fa anys que Camus va descriure una situació semblant: els antics, deia, sotmetien la voluntat a la raó; avui la raó, sota l’imperi de la voluntat, «s’ha tornat assassina».

 

El marc macroeconòmic

En un context de creixement lent i inflació més elevada del que es consideraria desitjable a la zona euro, l’economia espanyola està en una situació relativament favorable. Un creixement lent del PIB el 2023 (1,6 %) i recuperació el 2024 (2,6 %), tots dos per sobre de la mitjana de la zona euro. Sembla poc, però no oblidem que algun dels nostres socis pot patir una recessió. La inflació és més alta del que ens agradaria (6 %), i no es preveu que arribi a situar-se entorn del 2 % abans del 2024. Amb tot, qualificar els nostres preus de «disparats» és una exageració.

Això té importància perquè la política macroeconòmica estarà dominada per les tensions entre inflació i creixement. La missió del Banc Central s’hauria de limitar a evitar que la inflació s’accelerés, a prevenir les famoses espirals l’efecte catastròfic de les quals està fora de dubte. Però avui la generació d’una espiral és improbable, per la moderació salarial general (segons alguns són els beneficis, més que no pas els salaris, els motors de la inflació actual, Wester Van Gaal, «Why wages fell and profits surged», EU Observer, 7-3-2023). De totes maneres, cal preveure que el Banc Central Europeu continuï, potser amb un xic de retard, la marxa ascendent dels tipus d’interès de la Reserva Federal, la qual cosa moderarà el creixement. En resum, una conjuntura relativament tranquil·la ens permetrà dedicar certa atenció a problemes de fons. Això si els mercats financers no tornen a donar-nos un gran ensurt.

 

Sota la superfície

En una escena mundial dominada pels Estats Units i la Xina, veus autoritzades conceben tres papers possibles per a la Unió Europea: ser una tercera potència, un pont entre les dues grans o una aliada subordinada d’alguna de les dues. Ens agradaria poder triar un dels dos primers, però cal reconèixer que només l’últim és al nostre abast, si més no mentre no sigui possible una aliança amb Rússia.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Espanya haurà d’aprofundir en la seva autonomia estratègica. Els marges no són gaire amplis, però existeixen.

Amb l’allunyament respecte a Rússia s’esvaeix el somni de concebre Europa com una gran potència. Hem perdut un gran proveïdor de recursos naturals, tant energètics com minerals, de manera que la nostra dependència econòmica pel que fa als dos grans ha augmentat. Mirant cap a dins, la divisòria tradicional entre països Nord-Sud es completa amb una altra Est- Oest, que el conflicte d’Ucraïna ha posat en relleu. Políticament i econòmicament, Europa queda afeblida, i de retruc, Espanya, si bé la nostra posició en el conjunt ha millorat, gràcies en bona part als esforços del govern actual. Les necessitats de defensa i els costos de la descarbonització ens faran a tots una mica més pobres i, per consegüent, una mica menys fraternals. Espanya haurà d’aprofundir en la seva autonomia estratègica. Els marges no són gaire amplis, però existeixen. Dos exemples, presos gairebé a l’atzar, poden servir de mostra.

 

Un país ‘low cost’?

El títol és el del llibre de Miquel Puig, Un bon país no és un país ‘low cost’ (2015), que posava l’accent en el que continua sent un defecte del nostre país: és un país de sous baixos, i per això no es pot permetre ni unes pensions decents, ni els serveis públics que creiem que ens mereixem. I és un país de sous baixos, no perquè els beneficis siguin molt alts, sinó perquè el sistema econòmic no és gaire productiu (hi ha excepcions en totes dues coses). I aquesta baixa productivitat es deu no al fet que els nostres treballadors es moguin a poc a poc, o que treballin poques hores, sinó que el que es produeix es ven a preus relativament baixos (també aquí hi ha excepcions). Per la composició de la nostra producció: poca indústria i massa turisme? Això no és el problema principal: segons algun estudi, la productivitat de l’economia augmentaria si les mateixes activitats es fessin d’una altra manera.

Prenguem el cas del turisme. A Espanya, la despesa mitjana per turista se situa avui una mica per sota dels 1.300 euros, mentre que a Suïssa està al voltant dels 1.800 euros. És que Suïssa és un país car. Naturalment. És l’alt preu del croissant a Ginebra o a Zuric el que fa possible pagar sous alts en el sector de l’hostaleria. Aquí, el sector s’hauria de proposar augmentar preus per poder augmentar salaris i oferir millors condicions de treball, en comptes de voler competir per preu. La grandària del sector es reduiria per desaparició dels serveis més barats i de pitjors prestacions. Alguns hi perdríem, perquè ens hauríem d’escurar la butxaca per anar a fer un cafè o a l’hotel, però ens podríem consolar pensant que ja no subvencionem els propietaris d’establiments amb sous baixos: els seus empleats guanyarien prou per subvenir al cost de la seva educació i de la seva sanitat, i contribuirien a pagar les pensions de la gent gran. És més fàcil dir-ho que fer-ho, per descomptat; però el camí que cal seguir és ben clar: utilitzem l’eufemisme «turisme de qualitat» per descriure l’objectiu.

 

La transició energètica, oportunitat

Un informe de la consultora McKinsey (Zero-net Spain, setembre del 2022) ens ofereix la possibilitat de situar Espanya com a «líder de la descarbonització i hub europeu de l’energia neta». Pot ser que l’informe sigui excessivament optimista, però dona una visió de conjunt de possibilitats, avantatges, costos i exigències.

L’informe comença recordant-nos que Espanya pot ser un dels països més afectats per les conseqüències del canvi climàtic: altes temperatures, desertificació i sequera que afectaran cultius clau com l’oliva, la vinya, el tomàquet o el blat, i que poden provocar restriccions en alguns llocs de forta afluència turística. No obstant això, disposa de factors a favor seu: posició geogràfica favorable (malgrat l’actitud no sempre amistosa de la nostra veïna de l’altra banda dels Pirineus), bones infraestructures, bones capacitats tecnològiques i un volum d’aquells actius que la transició energètica deixarà sense valor (stranded assets) molt inferior al d’altres països.

Hi podríem afegir la disponibilitat de terra cultivable i l’abundant massa forestal, actius que caldria vedar sense miraments a empreses com les macrogranges. L’existència d’una massa forestal, gestionada adequadament, permetria disminuir les emissions per absorció. L’eficiència en la generació elèctrica amb energia neta permetria fabricar hidrogen verd a un cost d’1,4 euros/m³ (2,1 euros/ m³ a Alemanya).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per aconseguir aquestes fites i complir els compromisos adquirits per al 2030 i el 2050 (reducció d’emissions, augment d’eficiència en la generació elèctrica, zero vehicles de motor de combustió interna), la taxa actual de descarbonització s’hauria de multiplicar per 5. Finalment, els costos s’estimen en 2,5 bilions de dòlars per al període 2023-2050, 85.000 milions anuals, una mica més del 6 % del PIB. Aquestes sumes no haurien de ser a càrrec dels pressupostos públics íntegrament: un dels reptes del procés de transició energètica consisteix precisament en el disseny de formes de participació del capital privat en els grans projectes. Sigui com sigui, es tracta d’un esforç enorme, però abordable, per fer front a un futur que presenta riscos no menys formidables.

 

Nota final

No hem parlat aquí dels nostres mals de sempre: una Administració poc transparent que s’adapta molt a poc a poc als temps; una gran manca de respecte pel que fa a l’educació, i un enfrontament tan constant com estúpid pel poder, que polaritza un poble de bona gent. Tractar d’abordar aquests mals en abstracte, com a problemes aïllats, és un esforç fútil. En canvi, serà possible bandejar-los si el país té un propòsit. Deixar de ser un país de baix cost i aprofitar les oportunitats del canvi climàtic són dos objectius que haurien de bastar per unir-nos. Tenim els mitjans necessaris per fer-ho, cal esperar que també la intel·ligència i la voluntat necessàries.