Ernest Lluch assegurava que la Universitat de València, a redós de la capitalitat republicana i de l’experiència de la Universitat de Barcelona autònoma, va arribar a dissenyar el 1937 un ambiciós pla d’estudis per a uns pioners estudis d’economia. La dictadura va comportar, per tant, el retard en la institucionalització d’aquesta disciplina i, a més, l’aprovació d’un currículum menys competitiu que l’imaginat durant la guerra. De fet, segons m’assegurava Fabià Estapé, mestre de l’exministre català, dins de l’Executiu franquista només una qüestió va generar debat: de quin color haurien de ser les togues dels nous llicenciats? La discussió es va resoldre amb un raonament incontestable: atès que les taronges eren dels pocs productes generadors de divises, aquest havia de ser el pigment escollit.

Veritat o ocurrència, el cas és que encara avui el taronja caracteritza els economistes i evidencia, un cop més, com sovint la història es fa a cops d’improvisació i contingència que després el relat historiogràfic ha de disfressar de clarividència i coherència. Precisament, Paco Cerdà (el Genovés, 1985) recull en el seu recent Presentes (Alfaguara, 2024) un magnífic exemple d’aquestes coloracions fortuïtes: «Los nazis eligieron el pardo. Y no porque fuera el color preferido del Führer ni por sus vínculos simbólicos con la tierra, esencia del pueblo, noray mental del nacionalsocialismo ario. Los nazis escogieron el color pardo porque el líder de las SA Gerhard Rossbach, con sus ojos saltones y su boca alargada de hucha, con su nacionalismo desbocado y su aversión a todo lo intelectual, apasionado por irradiar militarismo entre la juventud alemana, con fama de sádico y autoritario, compró un lote barato de camisas pardas. Eran remanentes para las antiguas tropas coloniales del imperio alemán desplegadas en África oriental hasta 1918, cuando Alemania perdió su África y las camisas perdieron su sentido.»

En el cas de Falange, les propostes foren múltiples i la decisió final, la tardor de 1934, va recaure en José Antonio Primo de Rivera, tot decantant-se per un blau maó que volia evocar el mono de mecànics i obrers. L’endemà, els encara escassos membres de Falange s’apressaven, amb les seves camises blaves fetes a correcuita, a oferir-se al Ministeri de la Governació per sotmetre els revoltats del 6 d’octubre. Va caldre una Guerra Civil perquè aquell mateix blau tenyís l’Espanya nacionalcatòlica... però el seu fundador no seria a temps de veure-ho, ni de veure com s’instrumentalitzava el seu llegat, la seva figura i, fins i tot, el seu cos.