Un jugador li va preguntar: «com l’haig d’anomenar: àrbitre o senyora àrbitre?» i ella va contestar: «a què creus que m’assemblo més?» L’escena va tenir lloc el 2014, quan Stéphanie Frappart va començar a dirigir partits de la Segona Divisió del futbol francès masculí. Era la primera dona que ho feia. La primera en tot.

Va néixer a Le Plessis-Bouchard, un suburbi de París, fa 39 anys. Per a Stéphanie el futbol sempre va ser un assumpte de família. Al costat dels seus tres germans anava tots els caps de setmana a animar el seu pare, que jugava com a aficionat. Va començar a jugar a futbol al pati del col·legi, amb 10 anys es va enrolar en un club, als 13 va començar a devorar el reglament i es va enamorar de l’estudi de les normes. Tant és així que va canviar la pilota pel xiulet i va començar a arbitrar partits infantils. Va ser a la universitat, on va estudiar Ciències de l’Educació Física i l’Esport, quan va prendre la decisió de dedicar-se exclusivament a l’arbitratge. Va aconseguir convertir-se en la primera àrbitra professional del futbol francès. La primera, una altra vegada.

Com que el futbol femení era encara incipient, Frappart va dirigir multitud de partits masculins de categories inferiors. La seva mare sempre l’acompanyava; però en comptes d’asseure’s a la graderia per veure la seva filla, consumia els noranta minuts de partit passejant pels budells de l’estadi. D’aquesta forma evitava escoltar les «floretes» que un públic, encara misogin, li dedicava a la jove Stéphanie. Ella no s’immutava.

Va adquirir un gran prestigi dirigint el futbol femení. La van nomenar millor col·legiada del món dos anys consecutius, al mateix temps que el seu paper en el futbol d’homes era cada vegada més important. El seu debut a la Ligue 1 (la Primera Divisió) el 2019 va trencar esquemes i va establir jurisprudència. Va xiular la final de la Copa de França i després la UEFA va apostar per ella per dirigir la final de la Supercopa entre el Liverpool i el Chelsea. Una frase de l’entrenador dels Reds, Jürgen Klopp, en acabar aquella final resolta en els penals, explica la qualitat del paper de Frappart: «Si haguéssim jugat com ella xiulava, hauríem guanyat 6-0».

A ningú no li va estranyar que mesos després la veiéssim a la Lliga Europa, fins i tot que fes el salt a la Champions League, competició que la va portar al Bernabéu per dirigir el Reial Madrid-Celtic. Va xiular tres penals, ni més ni menys. Aquell dia, fins i tot els aficionats del Madrid més despistats li van posar cara i van aplaudir la seva professionalitat.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Impecable

Però el titular que va recórrer el planeta va aparèixer el passat 1 de desembre: «Stephanie Frappart es converteix en la primera dona de la història que dirigeix un partit de la Copa del Món masculina». Marta Huerta de Aza, Guadalupe Porras, Yolanda Parga, destacades àrbitres espanyoles que coneixen bé la jutgessa francesa, que han compartit molt futbol amb ella, no es van voler perdre aquell Costa Rica-Alemanya del mundial de Qatar. Totes coincideixen: «Era revelador i emocionant el primer pla que oferia la televisió del trio arbitral, íntegrament femení, encara al fossat, esperant saltar al terreny de joc. Què delatava la tensió extra de Stéphanie? Només el gest serrat de la mandíbula que va desaparèixer quan va trepitjar la gespa. Va estar impecable, com sempre».

Al fet històric que una dona fos la màxima autoritat d’un partit del Mundial masculí s’afegia la brutal càrrega simbòlica de fer-ho en un país on les dones estan tutelades, sotmeses, pels homes. Molts van pensar que tal vegada podria haver dirigit la final. Per a això caldrà esperar una mica més. Stéphanie Frappart va veure l’Argentina-França asseguda a la llotja com a convidada especial del president Macron. La cita de Qatar ha engrandit la seva popularitat a França; el diari L’Equipe acaba de publicar la llista de les trenta personalitats del futbol gal. El rànquing l’encapçala Mbappé, el segueixen el seleccionador Deschamps, Benzema, Messi, Zidane… i ella, en sisè lloc.

 

Passar inadvertida

Els pregunto a les col·legiades espanyoles per la dona que, sense pretendre-ho, s’ha convertit en punta de llança d’un col·lectiu cada vegada més important: «D’entrada introvertida, tímida, fins i tot vergonyosa. Després, la millor de les amigues, generosa, divertida i humil. I el més impactant, la seva autodisciplina». Curiosament, la timidesa té molt a veure amb la seva manera de dirigir. Stéphanie reconeix que l’arrossega d’ençà que era una nena, que l’arbitratge li ha permès alliberar-se’n; però que li va ensenyar a no cridar l’atenció en el terreny de joc. De fet, aquesta és la màxima d’un bon col·legiat: passar inadvertit.

Però qualsevol jugadora o jugador que ha compartit terreny de joc amb la francesa hi afegeix altres qualitats: impertorbable, empàtica, dialogant, ferma, de personalitat carismàtica i amb una auctoritas indiscutible. Té algun truc aquesta dona, d’alçada i veu menudes, per imposar-se en el fragor d’un partit a futbolistes amb el ritme cardíac accelerat, enfurits davant d’una decisió que els és adversa? El té.

Ella ho ha explicat: «Faig 1,64 m d’alçada; però quan em trobo amb futbolistes de gran envergadura diguem que utilitzo trucs per no tenir dificultats pel fet de ser baixeta. Poso en pràctica una mena de bombolla social, és a dir, una distància d’almenys un metre entre ells i jo perquè no em mirin des de dalt. Aquesta distància m’evita estar en una posició d’inferioritat perquè en la meva feina la «mirada» té un paper important i puc enviar missatges molt més impactants que amb les paraules. Treballo la mirada, l’assajo davant del mirall o amb els que m’envolten. Aquesta mirada estableix la meva autoritat per desaprovar un comportament. La meva veu? Per descomptat no és forta com la d’un home; però apaivaga. Si un jugador em crida, l’experiència m’ha ensenyat que parlar tranquil·lament abaixa la tensió. L’important és que els jugadors necessiten veure un àrbitre, no un gènere».

 

Gran fortalesa mental

Impressiona la seva forma física, forjada amb una autodisciplina per sobre de la mitjana. Les col·legues espanyoles que han conviscut amb ella llargs períodes en Jocs Olímpics o Mundials femenins expliquen que Frappart prescindeix de la passejada per la ciutat de torn a canvi d’una sessió doble d’entrenament. Quan li pregunten, fa broma: «Mbappé no reduirà el seu esprint de 36 km/hora perquè arbitra una dona».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«Si un jugador em crida, l’experiència m’ha ensenyat que parlar tranquil·lament abaixa la tensió.»

En les exigents proves físiques a què se sotmeten els àrbitres abans de les grans competicions, en l’anomenat Yoyo Test que mesura la capacitat aeròbica i els posa al límit, alguns companys homes es van retirar abans que ella. Cal sumar-hi una gran fortalesa mental i una serenitat impertorbable. O, com va dir un alt directiu de l’arbitratge, «en la tempesta i el tumult ella és el punt fix, és una dona que no tremola, és impressionant». Acostumada a portar sobre les espatlles el pes de ser dona en un esport masculinitzat no se sent còmoda quan es refereixen a ella com la «pionera». Diu Stéphanie que només pretén inspirar altres dones, però les que arribin que ho facin perquè realment s’ho mereixen.

En la pròrroga d’aquest article alguns detalls que parlen de Frappart fora del terreny de joc. Viu a París, però quan en té ocasió viatja fins a la Costa Blava on resideixen els seus pares. Ell, antic treballador de la multinacional 3M; la mare, d’origen portuguès, va ser assistent en un jardí d’infància. Això de ser introvertida és herència del pare; manejar-se en diversos idiomes, de la mare. Per cert, Stéphanie entén bastant el castellà i el parla una mica.

 

Sense xarxes socials

A la casa familiar hi ha un hort del qual s’aprovisiona, i després de cada visita, el viatge de tornada el fa amb una bossa més. Té una cura extraordinària de la seva alimentació, no es fa selfies, no té xarxes socials i si va a comprar prefereix assessorar-se sobre què compra. Ordenada, en la seva maleta hi sol haver un llibre al costat de les andròmines arbitrals. També pot ser imprevisible, com el dia que algú va posar música al vestuari i ella va aparcar la vergonya i es va posar a ballar, o quan, sense avisar, agafa un avió i apareix a Madrid per no perdre’s l’homenatge a una companya.

Alguna feblesa coneguda? Sí, a la seva neboda petita, per moltes malifetes que faci, se sent incapaç de treure-li la targeta groga.