El 1994, dues pel·lícules es van repartir ex aequo el Lleó d’Or del Festival de Venècia. Una d’aquestes pel·lícules era Abans de la pluja, de Milcho Manchevski, una producció macedònia que parlava de la guerra de l’ex-Iugoslàvia i que va ser un gran èxit de públic en el seu moment. L’altra, es titulava Vive l’amour! i l’havia dirigit Tsai Ming-liang, un cineasta malaiotaiwanès sense gaire projecció internacional en aquells dies, cosa que segurament va influir en l’escassa difusió del film.

Paradoxes de la història del cinema, avui dia gairebé tothom ha oblidat Abans de la pluja, que, d’altra banda, era una pel·lícula mediocre i una mica oportunista, mentre que Vive l’amour! s’ha convertit en un clàssic i Tsai en un dels cineastes més prestigiosos del panorama actual. Aquest film estrany, lacònic i torbador, va inaugurar una etapa en la filmografia del seu director que ha de figurar entre les grans fites del cinema contemporani.

Al final de Vive l’amour!, una dona surt d’un apartament, on deixa el seu últim amant, i es posa a caminar sense rumb. La càmera la segueix amb parsimònia, amb gran atenció i en temps real. La veiem travessar un descampat, en sentim el so dels passos barrejat amb el soroll ambiental. Finalment, arriba al que sembla un gran parc, o un petit estadi, i s’asseu en una de les grades. Aleshores, inadvertidament, comença a plorar. I aquest plor es fa interminable, filmat en un primer pla implacable, que no deixa d’observar-la mentre dels ulls li ragen llàgrimes abundants.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.