Els acords Suárez-Tarradellas s’han presentat amb el pas dels anys com el resultat d’una suma de revelacions esdevingudes en un moment providencial. Com bona part de l’actuació del president a partir del seu retorn, en gran mesura, però, les idees empleades per restablir la Generalitat de Catalunya l’estiu de 1977 tenien arrels molt més enrere.

És el cas de la derogació del decret-llei de 8 d’abril de 1938 –amb què Francisco Franco va suprimir l’Estatut de 1932 una vegada conquerida Lleida amb l’exèrcit rebel– que es va incloure a la disposició final tercera del Reial decret-llei 41/1977 sobre el restabliment provisional de la Generalitat el 29 de setembre de 1977.

La idea inicial i la concreció, però, d’un informe jurídic que avalés la nul·litat o la supressió de la norma franquista va tenir un descabdellament tortuós. En van ser partícips, de manera principal o tangencial, a més del mateix Josep Tarradellas, els juristes Miquel A. Marín i Manuel Ballbé, el periodista Agustí Calvet Gaziel, l’escriptor Josep Pla i el fixer del president, Manuel Ortínez, tal com ho mostra la documentació inèdita de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià que presenta política&prosa.

 

L’origen d’un record

La primavera de 1975, amb l’esperança que el règim franquista no trigaria a caure, Josep Maria Pi-Sunyer Cuberta, secretari del Col·legi d’Advocats de Barcelona i promotor del Congrés de Cultura Catalana, va començar a treballar amb altres companys del gremi per trobar arguments jurídics on recolzar la tesi que la Generalitat era una institució que havia actuat sota diferents règims o situacions a Espanya per tal que, per aquesta via i en vistes que tot apuntava que el règim successori del franquisme seria una monarquia amb Joan Carles de Borbó al capdavant, se’n pogués reclamar la validesa.

El jurista Miquel A. Marín havia negociat el conveni francomexicà per a l’acollida de refugiats republicans el 1940.

Aquest element, que el president Tarradellas va plantejar en les converses de finals de juny de 1977 al ministre Rodolfo Martín Villa a Madrid per tal de fer-li veure que la Generalitat no era una institució estrictament republicana no va ser, doncs, tampoc una revelació del moment sinó que ja feia anys que era damunt la taula. El president n’estava al corrent perquè mantenia una correspondència sovintejada amb el fill d’un dels seus màxims adversaris polítics durant l’exili, Carles Pi i Sunyer, amb qui Tarradellas, malgrat les diferències polítiques, havia mantingut el contacte fins a la seva mort.

En els seus estudis, Pi-Sunyer Cuberta valorava també que l’anul·lació del decret de Franco de 1938 seria la via més simple per reclamar la validesa de la Generalitat i, per tant, per recuperar l’autonomia. Segons l’advocat, que aleshores tenia 61 anys, aconseguir-la no semblava irreal perquè durant la Dictadura s’havien mantingut vigents alguns decrets i lleis de la República i, per tant, considerava que calia contemplar aquesta possibilitat.

Pi-Sunyer Cuberta va informar dels seus treballs en una reunió al Col·legi d’Advocats amb Jaume Serra i Ros, un dels informants del president, que ho va trametre a aquest en una carta el 10 de maig de 1975. En ser posat al corrent, el 13 de juny Tarradellas va recordar que, de fet, ell feia molts anys que contemplava aquesta opció, amb l’afany d’aconseguir un informe al respecte mai concretat i que, a més, aquesta qüestió l’havia dut molts anys abans a coincidir per una única vegada amb l’exdirector de La Vanguardia, Agustí Calvet Gaziel.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Un amic a l’ONU

Per situar-se, cal retrocedir a l’any 1959. Durant aquella primavera i estiu el president, en el marc del seu tercer periple presidencial per Amèrica, va visitar Mèxic. Allí va retrobar-se amb un jurista eminent, Miquel Àngel Marín. Amb aleshores 53 anys, set menys que el president, era doctor en dret i havia treballat per al Departament de Justícia de la Generalitat abans d’exiliar-se a Mèxic. Havia exercit d’assessor jurídic del govern d’aquest país i participat en la negociació del conveni francomexicà per a l’acollida de refugiats republicans el 1940.

A partir del 1946 havia aconseguit una plaça d’alt funcionari a l’Organització de les Nacions Unides i intervingut en nombroses comissions internacionals. El president va aprofitar per visitar-lo a mitjans d’agost de 1959, just abans de retornar a Saint Martin le Beau. En la conversa, Marín li va plantejar que el decret franquista de 1938 que derogava l’Estatut no tenia, segons ell, cap validesa jurídica.

Tarradellas va quedar «impressionat de tal manera» amb els seus arguments que li va demanar que els posés per escrit i li’n fes un informe. En una carta el 15 d’agost, es mostrava agraït perquè les seves observacions li havien «aclarit, i de quina manera, certs problemes que feia temps no hi havia pogut trobar solució».

Les responsabilitats de Marín, tanmateix, van augmentar i es va traslladar a viure a Nova York per treballar a la seu central de Nacions Unides. La primavera de 1960, Tarradellas va visitar Washington per tractar amb dos funcionaris del Departament d’Estat la qüestió espanyola. El president va passar uns dies a Nova York i és probable que es trobés amb Marín, o volgués fer-ho, per bé que el jurista passà una temporada malalt.

Entusiasmat per la seva experiència amb l’Administració nord-americana, el 16 de novembre d’aquell 1960 Tarradellas li va escriure esperant que estigués recuperat. També volia saber si, tal com li suggerien diverses entitats catalanes, seria útil una intervenció seva prop de l’ONU per aprofitar una escletxa en les resolucions d’una de les seves comissions relativa a territoris no autònoms.

Tarradellas volia saber quines conseqüències tenia per a Espanya que Kennedy hagués guanyat les presidencials de 1960.

«Comprendreu –expressava Tarradellas– que res vull entreprendre sense abans saber exactament el significat i propòsits dels autors de la dita resolució i si és o no convenient una intervenció per part meva. Els nostres problemes ja són prou complicats tant els de l’interior com els de l’exterior i no cal fer-los més difícils». També volia saber quines conseqüències podia tenir per a Espany