Els acords Suárez-Tarradellas s’han presentat amb el pas dels anys com el resultat d’una suma de revelacions esdevingudes en un moment providencial. Com bona part de l’actuació del president a partir del seu retorn, en gran mesura, però, les idees empleades per restablir la Generalitat de Catalunya l’estiu de 1977 tenien arrels molt més enrere.

És el cas de la derogació del decret-llei de 8 d’abril de 1938 –amb què Francisco Franco va suprimir l’Estatut de 1932 una vegada conquerida Lleida amb l’exèrcit rebel– que es va incloure a la disposició final tercera del Reial decret-llei 41/1977 sobre el restabliment provisional de la Generalitat el 29 de setembre de 1977.

La idea inicial i la concreció, però, d’un informe jurídic que avalés la nul·litat o la supressió de la norma franquista va tenir un descabdellament tortuós. En van ser partícips, de manera principal o tangencial, a més del mateix Josep Tarradellas, els juristes Miquel A. Marín i Manuel Ballbé, el periodista Agustí Calvet Gaziel, l’escriptor Josep Pla i el fixer del president, Manuel Ortínez, tal com ho mostra la documentació inèdita de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià que presenta política&prosa.

 

L’origen d’un record

La primavera de 1975, amb l’esperança que el règim franquista no trigaria a caure, Josep Maria Pi-Sunyer Cuberta, secretari del Col·legi d’Advocats de Barcelona i promotor del Congrés de Cultura Catalana, va començar a treballar amb altres companys del gremi per trobar arguments jurídics on recolzar la tesi que la Generalitat era una institució que havia actuat sota diferents règims o situacions a Espanya per tal que, per aquesta via i en vistes que tot apuntava que el règim successori del franquisme seria una monarquia amb Joan Carles de Borbó al capdavant, se’n pogués reclamar la validesa.

El jurista Miquel A. Marín havia negociat el conveni francomexicà per a l’acollida de refugiats republicans el 1940.

Aquest element, que el president Tarradellas va plantejar en les converses de finals de juny de 1977 al ministre Rodolfo Martín Villa a Madrid per tal de fer-li veure que la Generalitat no era una institució estrictament republicana no va ser, doncs, tampoc una revelació del moment sinó que ja feia anys que era damunt la taula. El president n’estava al corrent perquè mantenia una correspondència sovintejada amb el fill d’un dels seus màxims adversaris polítics durant l’exili, Carles Pi i Sunyer, amb qui Tarradellas, malgrat les diferències polítiques, havia mantingut el contacte fins a la seva mort.

En els seus estudis, Pi-Sunyer Cuberta valorava també que l’anul·lació del decret de Franco de 1938 seria la via més simple per reclamar la validesa de la Generalitat i, per tant, per recuperar l’autonomia. Segons l’advocat, que aleshores tenia 61 anys, aconseguir-la no semblava irreal perquè durant la Dictadura s’havien mantingut vigents alguns decrets i lleis de la República i, per tant, considerava que calia contemplar aquesta possibilitat.

Pi-Sunyer Cuberta va informar dels seus treballs en una reunió al Col·legi d’Advocats amb Jaume Serra i Ros, un dels informants del president, que ho va trametre a aquest en una carta el 10 de maig de 1975. En ser posat al corrent, el 13 de juny Tarradellas va recordar que, de fet, ell feia molts anys que contemplava aquesta opció, amb l’afany d’aconseguir un informe al respecte mai concretat i que, a més, aquesta qüestió l’havia dut molts anys abans a coincidir per una única vegada amb l’exdirector de La Vanguardia, Agustí Calvet Gaziel.

 

Un amic a l’ONU

Per situar-se, cal retrocedir a l’any 1959. Durant aquella primavera i estiu el president, en el marc del seu tercer periple presidencial per Amèrica, va visitar Mèxic. Allí va retrobar-se amb un jurista eminent, Miquel Àngel Marín. Amb aleshores 53 anys, set menys que el president, era doctor en dret i havia treballat per al Departament de Justícia de la Generalitat abans d’exiliar-se a Mèxic. Havia exercit d’assessor jurídic del govern d’aquest país i participat en la negociació del conveni francomexicà per a l’acollida de refugiats republicans el 1940.

A partir del 1946 havia aconseguit una plaça d’alt funcionari a l’Organització de les Nacions Unides i intervingut en nombroses comissions internacionals. El president va aprofitar per visitar-lo a mitjans d’agost de 1959, just abans de retornar a Saint Martin le Beau. En la conversa, Marín li va plantejar que el decret franquista de 1938 que derogava l’Estatut no tenia, segons ell, cap validesa jurídica.

Tarradellas va quedar «impressionat de tal manera» amb els seus arguments que li va demanar que els posés per escrit i li’n fes un informe. En una carta el 15 d’agost, es mostrava agraït perquè les seves observacions li havien «aclarit, i de quina manera, certs problemes que feia temps no hi havia pogut trobar solució».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Les responsabilitats de Marín, tanmateix, van augmentar i es va traslladar a viure a Nova York per treballar a la seu central de Nacions Unides. La primavera de 1960, Tarradellas va visitar Washington per tractar amb dos funcionaris del Departament d’Estat la qüestió espanyola. El president va passar uns dies a Nova York i és probable que es trobés amb Marín, o volgués fer-ho, per bé que el jurista passà una temporada malalt.

Entusiasmat per la seva experiència amb l’Administració nord-americana, el 16 de novembre d’aquell 1960 Tarradellas li va escriure esperant que estigués recuperat. També volia saber si, tal com li suggerien diverses entitats catalanes, seria útil una intervenció seva prop de l’ONU per aprofitar una escletxa en les resolucions d’una de les seves comissions relativa a territoris no autònoms.

Tarradellas volia saber quines conseqüències tenia per a Espanya que Kennedy hagués guanyat les presidencials de 1960.

«Comprendreu –expressava Tarradellas– que res vull entreprendre sense abans saber exactament el significat i propòsits dels autors de la dita resolució i si és o no convenient una intervenció per part meva. Els nostres problemes ja són prou complicats tant els de l’interior com els de l’exterior i no cal fer-los més difícils». També volia saber quines conseqüències podia tenir per a Espanya que John F. Kennedy hagués guanyat les eleccions presidencials davant Nixon el dia 8 d’aquell mateix mes.

Marín va respondre el 21 de desembre, just després d’una sessió de l’Assemblea General «realment interessant» en què valorava que «un no sap pas què admirar més si la brutalitat dels uns o la hipocresia dels altres». La seva carta no era esperançadora. No veia que la resolució fos aplicable a Catalunya perquè el capítol XI, articles 73-74, de la Carta de les Nacions Unides es referia a territoris que no haguessin adquirit la maduresa per administrar-se ells mateixos i ell no creia «pas que aquest argument estigués d’acord amb la filosofia política darrere de les reivindicacions de Catalunya». Tampoc no creia que l’actitud de Kennedy pogués ser més favorable a la causa republicana que la dels seus predecessors, Eisenhower i Truman. El jurista, immers en la seva feina, va oblidar l’informe sobre la derogació del decret de 1938.

 

Un contratemps inesperat

Vers el maig del 1961, Tarradellas va comentar a Manuel Ortínez, a qui feia un any i escaig que coneixia, la qüestió del decret de 1938. Aquest, que des que en la seva joventut havia quedat emmirallat per De Gaulle en cercava un «a l’espanyola», estava entusiasmat amb la figura del president. Ortínez aleshores va proposar que el professor de dret i econòmiques de la Universitat de Barcelona, excatedràtic de Dret Administratiu a les Universitats de Múrcia i Saragossa, de 41 anys, Manuel Ballbé, fes l’informe que no feia Marín.

Ballbé era deixeble del catedràtic de Dret, Josep Maria Pi Sunyer, un dels germans de Carles. Era, a més, una persona reputada i ben connectada amb l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Porcioles. Havia participat en la comissió redactora de la Llei especial per al municipi de Barcelona, la comissió per a la reforma del sistema tributari espanyol, la de Règim local i altres lleis administratives de l’Estat.

Tarradellas tenia un informe anònim de la tardor de 1960 que definia Ballbé i Ortínez com «dos caimans» que «mengen a dos carrillos». Se’ls dibuixava ben situats i que es guanyaven bé la vida. De Ballbé es deia que procedia del republicanisme però que s’havia adaptat bé al franquisme, sense haver-se significat pel règim. El president va acceptar la proposta d’Ortínez i aquest la va plantejar al seu amic Ballbé, que «sentint-se molt honorat de l’encàrrec», segons el president, va accedir a reunir-se amb ell.

La trobada per posar fil a l’agulla es va concretar per al dimecres 26 de juliol del 1961 a Perpinyà. A començaments del 1960 Tarradellas havia treballat per conformar un equip a Catalunya al voltant de Jaume Vicens Vives, amb Ortínez i Josep Pla. La mort a finals de juny d’aquell any de l’historiador havia estroncat el projecte, però no els contactes. A la trobada, doncs, hi va ser convidat l’escriptor empordanès i, per mitjà d’aquest, s’hi va sumar Gaziel qui, «cosa estranya però agradable, estava molt interessat en aquest assumpte» del decret, segons Tarradellas va explicar anys després a Serra Ros.

El 25 de juliol del 1961 el president va trobar-se amb el periodista –amb qui, segons ell, no havia parlat mai abans– a l’Hotel Delseny de Perpinyà. Els altres tres havien d’anar-los a trobar l’endemà. Mentre conversaven a la tarda, però, Tarradellas i Gaziel van rebre una trucada que els va deixar glaçats: Ballbé s’acabava d’ofegar mentre practicava submarinisme a l’Escala, al golf de Roses. El desgraciat accident va eliminar de l’equació la peça clau, l’elaborador de l’informe, i el president no va tornar a parlar més de la qüestió.

El contacte de Tarradellas amb Gaziel també se’n va ressentir. El periodista, a qui considerava «el més gran escriptor català d’avui», el darrer d’una «gran generació» d’escriptors catalans, l’1 de juny del 1963 li va trucar des del Rosselló per expressar-li la seva «confiança, respecte i estima», segons va dir el president al republicà Víctor Torres, arran de la mort als 76 anys del periodista el 12 d’abril del 1964. Tarradellas va lamentar molt la seva mort i va expressar el 13 d’abril al periodista i amic Joan Alavedra, qui l’havia informat de la defunció, que Gaziel tenia «tantes il·lusions» per veure’s «novament un dia director d’un gran diari de Barcelona».

 

Una espera de disset anys

En començar el setembre del 1964 Tarradellas va retrobar-se amb Miquel A. Marín a París. El jurista havia passat uns anys enviat a Ruanda i Papua Occidental i intervingut en la crisi dels míssils de Cuba. Aleshores feia escala en el retorn a Nova York després de passar per Catània pel naixement de la seva primera néta. En la conversa, va tornar a aparèixer el decret de 1938 i el 21 d’octubre de 1964 el president el va escriure excusant, «la meva insistència», per tal que li enviés «la nota de què vàrem parlar en relació al pensament que vós teniu referent a les Institucions de Catalunya i que molt us estimo haver-me’l fet conèixer».

Una setmana després Marín va respondre que havia perdut les notes que tenia i el seu exemplar de l’Estatut de Catalunya i que, sense dir-li’n el motiu, li havia demanat a un altre advocat i exconseller, Antoni Maria Sbert, establert a Mèxic, una còpia del seu per treballar en l’informe. El juliol del 1965 encara no l’havia fet arribar a Tarradellas. Marín va excusar-se de nou que la feina a Nacions Unides se’l menjava. A finals d’any el varen enviar a l’Índia a fer de mitjancer en el conflicte del Caixmir, on ja havia intervingut.

Tarradellas tenia un informe anònim del 1960 que definia Ballbé i Ortínez com «dos caimans que mengen ‘a dos carrillos’».

Els anys van passar. El 28 de març del 1968 Marín era a Jerusalem, arran de la Guerra dels Sis Dies, enviat pel secretari general, U Thant, com a cap de l’assessoria política de la missió de les Nacions Unides. «No ho atribuïu pas a manca de consideració i d’afecte, no. Més aviat diria que la causa deriva del desig de fer les coses massa ben fetes. No hi ha pitjor enemic de lo bo que lo perfecte». Marín va exercir de professor de Dret a la Universitat francesa de Nova York i a l’Acadèmia de Dret Internacional de la Haia.

A finals de maig del 1976, el jurista va aturar-se a París després d’una visita a Ginebra. Va trobar-se de nou amb Tarradellas. Franco feia mig any que era mort i en feia un que Josep M. Pi-Sunyer Cuberta havia començat a treballar pel seu compte sobre la derogació del decret de 1938. Per fi, arran d’aquella nova trobada, a París mateix, el 31 de maig, Marín va ser capaç de redactar dotze quartilles, no pas a tall d’informe sinó de notes amb aspectes a tenir en compte.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Després d’exposar els seus punts de vista sobre el règim franquista, Marín va apuntar que l’Assemblea de les Nacions Unides, en la seva resolució de desembre de 1946, declarava que «no es devia reconèixer el règim d’en Franco i que era el poble espanyol [sic] (cal insistir amb el poble) el que devia dirigir el seu destí. La proposta fou americana». I continuava, «venim ara a Catalunya. L’Estatut de Catalunya i el règim que regulava va ser anul·lat per un decret de 1939 [sic: 1938] de redacció abjecta. L’Estatut era la voluntat del poble de Catalunya manifestada i amb el beneplàcit de tots els estaments polítics catalans de dreta i d’esquerra».

Va afegir que «l’Estatut [de 1932] és la legitimitat política i administrativa de Catalunya i la Generalitat és l’organisme jurídic d’autonomia de Catalunya que representa el poble de Catalunya. D’aquest poble emana la representació i el poder de la Generalitat i només aquest poble podrà modificar-ho quan pugui fer-ho lliurement [sic] i mitjançant el seu propi organisme, la Generalitat». El jurista expressava que aquesta interpretació era «l’única [sic] i està sancionada implícitament per la resolució de l’Assemblea» esmentada i «per una pràctica i doctrina de la lliure determinació de l’ONU. Qualsevol desviació d’aquest principi seria fatal per raons òbvies».

 

Esbrinar la voluntat del poble

En tot cas, en la seva opinió, una vegada restaurat l’Estatut de Núria i la Generalitat «que representa el Poble» potser es podria trobar «una fórmula distinta de la de l’Estatut (reformes) per esbrinar la voluntat del poble en una conjuntura històrica diferent de la de 1931-1932. Però qui ha d’administrar aquesta indagació de la voluntat no pot ser ningú més que el representant del poble, la Generalitat». I va afegir que no ho podia fer «en cap cas el règim –l’empresa– que anul·là l’Estatut quan aqueix règim va ser i és un règim bastaix basat en la força i el terror i amb un sistema repressiu poques vegades vist». Resumia que era un «règim que ha buscat la seva legitimitat sense aconseguir-ho. Avui en dia l’únic règim possible a Catalunya és el que emanà del poble i que representava i representa la Generalitat».

El desembre de 1976, Ortínez va fer a Tarradellas un esquema dels punts a plantejar en una futura conversa amb Adolfo Suárez.

El 22 de desembre del 1976, Ortínez va fer a Tarradellas un esquema dels punts a plantejar en una futura conversa amb Adolfo Suárez. Aleshores es creia plausible i imminent perquè a finals de novembre el tinent coronel Andrés Casinello havia visitat Saint Martin le Beau enviat pel Govern d’Espanya.

El primer punt de la proposta d’Ortínez era la derogació del decret de 1938. A finals de maig del 1977 els partits que es van aplegar en l’Organisme Consultiu a Sant Cebrià van acordar exigir en les properes eleccions la derogació del decret. L’endemà de guanyar les eleccions de juny a Catalunya la coalició Socialistes de Catalunya va incloure la derogació entre les seves exigències mínimes.

En les converses de Josep Tarradellas amb Adolfo Suárez a finals d’aquell mes es va passar de puntetes per l’aspecte de la derogació del decret franquista perquè no es va veure com un aspecte imprescindible per a la creació de la nova Generalitat –una institució distinta de la finada el 1939, però amb el mateix nom. Encara que finalment en el decret de restabliment –Tarradellas no va acceptar el mot «creació»– es va incloure en les disposicions finals. Marín va retornar a Barcelona aquell 1977. El 5 de juliol va felicitar el president per haver «iniciat el diàleg directe amb el Poder» i haver creat una situació «que tindrà, ja té, la seva pròpia dinàmica que cal esperar que produeixi els efectes que vós, i tots, desitgem».