En les últimes dues dècades, després dels acords de Kyoto, primer, i de París, després, la Unió Europea (UE) s’ha marcat com a objectiu liderar a escala mundial el camí de la lluita contra el canvi climàtic i la neutralitat en carboni.

El fet de transformar la nostra economia i la nostra societat en un model neutre en emissions per a l’any 2050 porta associat el repte de conjuminar els objectius climàtics amb el subministrament assequible, segur i competitiu d’energia, de manera que l’assoliment d’aquests objectius no obstaculitzi el creixement.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En aquesta línia, la taxonomia proposada per la Comissió va ser concebuda, en un primer moment, amb el propòsit d’identificar i diferenciar davant dels inversors les empreses que apliquessin les millors pràctiques de sostenibilitat mediambiental. D’aquesta manera, es premiaria i incentivaria l’assumpció d’aquestes activitats davant dels mercats. No obstant això, aquest objectiu, en principi positivista i coherent, va ser desenvolupat de manera menys equànime, aplicant biaixos que no permetien fomentar les iniciatives associades amb les reduccions més grans d’emissions de carboni, sinó que es basava en tecnologies preferents, la qual cosa trencava el principi de neutralitat tecnològica.

I, posteriorment, la taxonomia va adquirir un caràcter encara més excloent, amb iniciatives com la «taxonomia marró», que incloïa la possibilitat d’elaborar una llista negra d’activitats que, fins i tot podent ser descarbonitzades, quedarien fora del rang aplicable. Aquest enfocament descartaria, per exemple, la capacitat que té la tecnologia de captura i segrest del carboni (CCS, acrònim de Carbon, Capture and Storage) com a font de descarbonització.

Aquesta orientació pejorativa, a més, està començant a transcendir l’esfera del finançament i penetra en altres àmbits legislatius (ja que aquesta llista es pot utilitzar per aplicar més limitacions reguladores) o socials (en secundar des de l’esfera oficial els relats més bel·ligerants contra la indústria). L’obligació de les grans empreses i entitats inversores d’informar de les seves activitats a la llum de la sostenibilitat també pot ajudar a alimentar aquest enfocament, especialment perillós, si es fa des d’un activisme utòpic.

La taxonomia hauria de continuar tenint un caràcter fonamentalment financer, atès que el finançament, tant públic com privat, és encara la font principal de recerca, innovació i desenvolupament. Cal continuar confiant en els mecanismes de mercat que han impulsat el creixement de la nostra societat fins a fites de desenvolupament sense precedents i evitar que aquesta transformació tingui un caràcter disruptiu inassumible o excessivament dirigit.

S’han de constituir sistemes que donin senyals al mercat de la direcció òptima que cal emprendre, però no és convenient ser determinista en les vies que ens hi portin, ja que no hi ha una única solució i és possible que algunes de les tecnologies finals que ens condueixin a un horitzó sense emissions encara no hagin estat concebudes.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.