En les últimes dues dècades, després dels acords de Kyoto, primer, i de París, després, la Unió Europea (UE) s’ha marcat com a objectiu liderar a escala mundial el camí de la lluita contra el canvi climàtic i la neutralitat en carboni.

El fet de transformar la nostra economia i la nostra societat en un model neutre en emissions per a l’any 2050 porta associat el repte de conjuminar els objectius climàtics amb el subministrament assequible, segur i competitiu d’energia, de manera que l’assoliment d’aquests objectius no obstaculitzi el creixement.

En aquesta línia, la taxonomia proposada per la Comissió va ser concebuda, en un primer moment, amb el propòsit d’identificar i diferenciar davant dels inversors les empreses que apliquessin les millors pràctiques de sostenibilitat mediambiental. D’aquesta manera, es premiaria i incentivaria l’assumpció d’aquestes activitats davant dels mercats. No obstant això, aquest objectiu, en principi positivista i coherent, va ser desenvolupat de manera menys equànime, aplicant biaixos que no permetien fomentar les iniciatives associades amb les reduccions més grans d’emissions de carboni, sinó que es basava en tecnologies preferents, la qual cosa trencava el principi de neutralitat tecnològica.

I, posteriorment, la taxonomia va adquirir un caràcter encara més excloent, amb iniciatives com la «taxonomia marró», que incloïa la possibilitat d’elaborar una llista negra d’activitats que, fins i tot podent ser descarbonitzades, quedarien fora del rang aplicable. Aquest enfocament descartaria, per exemple, la capacitat que té la tecnologia de captura i segrest del carboni (CCS, acrònim de Carbon, Capture and Storage) com a font de descarbonització.

Aquesta orientació pejorativa, a més, està començant a transcendir l’esfera del finançament i penetra en altres àmbits legislatius (ja que aquesta llista es pot utilitzar per aplicar més limitacions reguladores) o socials (en secundar des de l’esfera oficial els relats més bel·ligerants contra la indústria). L’obligació de les grans empreses i entitats inversores d’informar de les seves activitats a la llum de la sostenibilitat també pot ajudar a alimentar aquest enfocament, especialment perillós, si es fa des d’un activisme utòpic.

La taxonomia hauria de continuar tenint un caràcter fonamentalment financer, atès que el finançament, tant públic com privat, és encara la font principal de recerca, innovació i desenvolupament. Cal continuar confiant en els mecanismes de mercat que han impulsat el creixement de la nostra societat fins a fites de desenvolupament sense precedents i evitar que aquesta transformació tingui un caràcter disruptiu inassumible o excessivament dirigit.

S’han de constituir sistemes que donin senyals al mercat de la direcció òptima que cal emprendre, però no és convenient ser determinista en les vies que ens hi portin, ja que no hi ha una única solució i és possible que algunes de les tecnologies finals que ens condueixin a un horitzó sense emissions encara no hagin estat concebudes.

 

Vies mortes tecnològiques

No podem córrer el risc de crear vies mortes tecnològiques de manera artificial i portar les empreses a veure’s desincentivades a investigar en tecnologies que contribueixen a la descarbonització sobre la base de criteris fonamentats més en la ideologia que en la ciència. Prendre mesures molt restrictives podria, així mateix, afectar de forma molt onerosa la competitivitat de la indústria –o expulsar-la, directament, generant «fugides de carboni»– i el poder adquisitiu de la societat, especialment de les llars més vulnerables.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per contra, hem de plantejar la transició com un recorregut cap a un mix energètic més descarbonitzat per mitjà de les tecnologies més eficients. Per això, cal plantejar-se el recorregut de manera pragmàtica, sense concepcions prèvies, ni exclusions tecnològiques arbitràries.

Mentre que durant els seus dos primers anys de vida, el desenvolupament legislatiu de la taxonomia va ser un procés sense gran repercussió, la qüestió va assolir plena actualitat amb el debat suscitat el gener del 2022 sobre la proposta d’acte delegat pel que fa a la consideració de l’energia nuclear i el gas com a energies de transició. La controvèrsia s’arrelava en l’intent d’emprar la taxonomia de manera excloent i dogmàtica, enfront d’un corrent més pragmàtic, liderat per l’eix francoalemany, que volia tornar a incloure la reducció d’emissions en el centre del paquet legislatiu.

Malgrat que la política oficial de Brussel·les és la potenciació de les energies renovables, ideologies a part, el debat sobre si la nuclear i el gas són energies acceptables no té gaire sentit, atès que el gas és i continuarà sent necessari en el futur mix energètic, com a suport enfront de les intermitències de les renovables, i la nuclear constitueix una energia de base fonamental i, a més, lliure d’emissions.

Les sancions a Rússia han fet cristal·litzar un risc que penjava sobre la Unió Europea durant les últimes dècades.

Així mateix, el gas continua sent indispensable per a aplicacions tèrmiques en les quals l’electricitat no és una opció –i aquesta no sigui plenament substituïble per l’hidrogen– a part que el gas, igual que el petroli, també s’utilitza com a matèria primera en la indústria petroquímica.

Per això, l’adopció de l’acte delegat de taxonomia sobre l’energia nuclear i el gas que moltes veus han interpretat com un contrasentit, en realitat implica triar una transició pragmàtica i lliure de dogmatismes.

No obstant això, el fet que la votació hagi estat tan ajustada és un reflex fidel del pols intern que té lloc en les institucions europees entre dos enfocaments diferents amb un objectiu similar: mentre que una part dels legisladors opta per tenir en compte totes les facetes del problema i tracta d’apostar per una transició justa, altres parlamentaris opten per descarbonitzar la nostra economia, costi el que costi.

I precisament el cost de la transició és un factor que cal considerar a la llum de la crisi actual. Fins ara, els drets d’emissió i la fiscalitat de l’energia han contribuït a la pujada de la factura energètica de consumidors i empreses. Això, per si sol, ha tingut un impacte en la competitivitat de la UE respecte a la resta del món, de manera que la UE ja s’està enfrontant a més costos de producció i de béns. I els impostos al carboni o comerç de drets només són capaços de pal·liar una part d’aquest desequilibri.

 

La dependència externa de la UE

Les empreses netament exportadores, sobretot les que operen fora de la UE, tenen un desavantatge inicial substancial. Més gran com menys especialitzat és el seu producte. Si alguna cosa ens han ensenyat les tensions recents en les cadenes logístiques de material sanitari, béns de base o aliments és que no s’ha de renunciar a cap mena d’indústria.

La invasió d’Ucraïna i la resposta de Rússia a les sancions, que han reduït el subministrament de gas a la UE, han agreujat aquesta situació i han afegit a aquests sobrecostos els derivats de disposar de menys fonts de subministrament d’energia. De fet, les sancions en resposta a la invasió d’Ucraïna han fet cristal·litzar un risc que penjava sobre la UE, com una espasa de Dàmocles, durant les últimes dècades.

La resposta del Kremlin ha revelat precisament el greu problema de la dependència externa de la UE en termes de seguretat energètica. I, avui dia, i encara durant bastant de temps, no podem pretendre cobrir enterament les nostres necessitats energètiques amb energies renovables, atesa la intermitència d’aquestes i la poca maduresa que tenen les tecnologies d’emmagatzematge elèctric o de l’hidrogen.

 

Les primeres esquerdes

És precisament enfront del mirall d’aquesta crisi on l’estratègia monolítica europea basada en l’electrificació i el «tot a les renovables» està mostrant les primeres esquerdes. I tractant de solucionar aquest problema, hem començat a caure en contrasentits que ens fan veure que no podem fiar tot el nostre futur a una sola tecnologia.

Pel que fa al gas, atès el caràcter indispensable que assenyalàvem anteriorment, la manca del subministrament rus exigirà substituir-lo per altres fonts, la qual cosa n’incrementarà la importació de Qatar, els Estats Units o altres orígens amb potencialitat de producció excedentària immediata. Pel que fa a això, el gas de fracking d’origen estatunidenc serà fonamental a causa de la seva gran opcionalitat i capacitat d’increment puntual de producció.

En aquest sentit, crida l’atenció que alguns Estats membres de la UE, tot i disposar de reserves significatives de gas d’esquist, no tinguin la voluntat d’explotar-les, basant-se en criteris més ideològics que tècnics o mediambientals. Amb el desenvolupament d’aquesta tecnologia en les últimes dècades i la gran experiència acumulada en un país amb altes exigències de seguretat, com és el cas dels Estats Units, podem dir que la utilització d’aquest recurs és sostenible i que té un impacte mediambiental molt baix. Per això, mesures com la Llei de canvi climàtic, que va prohibir l’exploració de gas a Espanya, o les discrepàncies sobre la necessitat d’una infraestructura com el Midcat, evidencien un rebuig a l’aprofitament de recursos existents, en nom d’un mediambientalisme mal entès.

D’altra banda, alguns Estats membres han optat per incrementar la producció elèctrica mitjançant altres fonts. És el cas del carbó a Europa central. En l’escenari de preus del gas actual, la diferència entre el cost del kW produït amb carbó i amb gas és tan elevada que permet salvar de manera folgada la diferència en drets d’emissió de carboni, que en el cas del carbó són molt elevats. No obstant això, l’ús del carbó sí que ens allunya indubtablement dels nostres objectius mediambientals.

França, ja abans de la guerra d’Ucraïna, havia optat per reforçar el seu programa nuclear, amb l’anunci de l’obertura de sis nous reactors i uns altres vuit en estudi. Atès que molts dels plans de descarbonització impliquen electrificar l’economia, França planteja que, de cara al 2050, la necessitat d’una forta producció elèctrica de base contínua està més justificada que mai.

Ara bé, aquesta aposta per l’energia nuclear també respon a una estratègia que, sense menyscapte del mercat intern d’energia a la UE, sí que el condiciona de manera substancial. Un exemple significatiu s’hauria produït amb la negativa d’emprendre el gasoducte Midcat, que comunicaria la península Ibèrica amb Europa central, cosa que en la conjuntura actual alleujaria l’escassetat de gas rus. França està interessada a tenir unes bones interconnexions elèctriques, pel fet que la seva estructura productiva, present i futura, té excedents importants de producció en període vall, i necessita subministrar-los a altres mercats. A més, França disposa de quatre terminals de regasificació que, atès el pes escàs del gas en la seva matriu energètica, només pot rendibilitzar mantenint Espanya com una illa energètica.

 

Un futur lliure d’emissions

En definitiva, hem de deixar d’utilitzar la taxonomia de manera interessada, com a combustible per als nostres discursos polítics o com a excusa per als nostres interessos particulars, per al bé d’un desenvolupament legislatiu coherent. La taxonomia és una eina poderosa per fomentar la transició energètica i, si s’empra bé, pot canalitzar els fluxos inversors cap a solucions creïbles i assenyades que ens portin a un futur lliure d’emissions, inclusiu i just per a tots. I com a eina poderosa que és, també es pot convertir en un problema si es comença a utilitzar com a arma llancívola en l’arena política i social.