Tenim dret. Aquesta frase té accepcions diverses que és interessant analitzar. D’una banda, té una significació reivindicativa i, de l’altra, també té l’accepció possessiva que existeix un dret a la nostra disposició. Les dues significacions poden, i de fet ho fan, conviure tranquil·lament i fins i tot són complementàries i són, o haurien de ser, vasos comunicants. És a dir, tenim dret a la llibertat i la llibertat és i està en el nostre dret. Reivindiquem i posseïm alhora. Quan la societat observa el buit de contingut del dret proclamat, n’exigeix el contingut i el reivindica. És un binomi absolutament necessari per al progrés de la societat i per al progrés de la persona.

A la Unió Europea hi ha una cartera de drets, inspirats i derivats en gran manera de la Declaració Universal de Drets Humans. Una cartera amb força fulls en què s’han anat escrivint cadascun dels drets fonamentals d’ordre personal, cívic, polític, econòmic i social. Fulls dinàmics que es van omplint d’ampliacions, matisacions i precisions, que no fan res més que consolidar cadascun d’aquests drets.

Així mateix, en aquesta cartera hi ha uns separadors destinats a posar ordre en un sistema complex de drets que estan en moviment continu. Aquests separadors, a l’efecte d’ordenar els fulls i el seu contingut, no deixen de tenir un poder predominant en aquesta cartera, ja que els graduen, ordenen i prioritzen perquè estiguin complets. Aquests separadors constitueixen els poders de l’assegurament per tal que els drets existeixin, es compleixin i es difonguin quan convingui. Són aquests poders que anomenem legislatiu, executiu i judicial.

Aquesta cartera no és fruit d’una improvisació, ni de bon tros; ha estat el producte de molts anys d’història en què la societat s’ha anat constituint, creant un producte anomenat Constitució, és a dir, una armadura, un marc de convivència i d’execució dels drets i llibertats polítiques, econòmiques i socials. La Carta Magna s’ha de protegir, preservar, adaptar, millorar, ordenar per dins, però en cap cas deixar–nos–la robar pels qui pretenen foradar–la, esquinçar–la, destrossar–la o eliminar–la. Fins i tot utilitzant els avantatges que li atorga el sistema per, des de dins, neutralitzar–la, maquillar–la i buidar–la de contingut.

Potser és innecessari constatar aquesta senzilla obvietat, però resulta que aquesta senzilla obvietat està seriosament amenaçada si no som conscients del propòsit de les ideologies autoritàries i populistes, de determinades religions teocràtiques i fonamentalistes i, també, de determinats poders econòmics supranacionals i globalitzats, d’eliminar la cartera de drets i llibertats individuals i públiques, així com els drets socials i econòmics. Sembla lògic dir sense embuts que la lluita pel dret conquerit, evitant-ne l’anul·lació, constitueix la veritable línia vermella en què no es pot transigir. El contrari és la indignitat, la desigualtat i l’erradicació de la llibertat.

Espanya i Catalunya no en són una excepció i no ens hem de deixar portar enlloc sense anar acompanyats d’aquesta cartera de drets. A l’anomenat procés es van aixecar les alarmes, es van ocultar determinats fulls d’aquesta cartera, alguns es van grapar, altres es van canviar de lloc. Els separadors es van confondre i van aparèixer determinats agents aliens a aquesta construcció constitucional amb la intenció que la cartera canviés de mans o se n’anés pel rierol cap al mar de l’autoritarisme desintegrador. Potser també podríem obviar aquesta referència, però per poder contextualitzar el moment actual és imprescindible que la línia vermella es repinti amb energia si volem conservar la cartera de drets.

Una desconnexió per part del Govern i del Parlament de Catalunya, una inoperància de l’Executiu central, un cent cinquanta-cinc en diferit. Sens dubte, tot això va ser molt rellevant i ha portat conseqüències que han afectat tots els poders de l’Estat, tant en l’àmbit central com autonòmic. S’han desgastat els partits polítics i els seus líders, els governs, els legislatius, el poder judicial, el Tribunal Constitucional, la Corona i, en definitiva, la Constitució.

Doncs bé, si no fem res per preservar les institucions, per valorar la comesa per la qual es van constituir, ens quedarem sense estructures per aguantar la bastida que amb fragilitat s’ha anat construint amb les úniques eines de què disposa una societat democràtica i que són amenaçades per part de l’autoritarisme i el populisme.

Com hem dit al principi, les eines existeixen. Tenim dret i tenim dret, en la doble accepció. Doncs reivindiquem-lo i utilitzem–lo i exigim que s’utilitzi adequadament. Sense desistiment de funcions ni de responsabilitats quan s’han de renovar els òrgans institucionals com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial. O quan s’abusa del partidisme a les institucions. O quan es torpedina la legalitat amb pràctiques filibusteres. O quan s’aproven lleis a cop de conjuntura o amb rigor escàs. En definitiva, si no es respecten les institucions i les finalitats per a les quals van ser creades hi ha una abdicació culpable de responsabilitats. Les finalitats i les funcions de les institucions estan clarament definides, es tracta de fer-ne un bon ús perquè tenim dret a tenir dret i a utilitzar-lo conforme a dret.