La transició energètica va començar sent un projecte a llarg termini i ha acabat sent una necessitat imperiosa, una transformació que s’ha de produir com més aviat millor. L’acceptació d’una evidència, el canvi climàtic, té poc a veure amb una percepció ideològica de la realitat perquè es basa en dades i fets objectivables que es tradueixen en xifres i relació de danys; les solucions per evitar una degradació impossible de gestionar té un vessant ideològic evident. Perquè resoldre el trencaclosques, sigui quin sigui el camí que es triï, implica acceptar un canvi del model de societat, i aquí entren en joc i competició totes les variants, des de la dreta clàssica fins a les noves esquerres. I també el joc d’interessos entre les grans potències, entre àrees econòmiques amb interessos gegantins i sovint enfrontats a escala mundial.

Fins no fa gaire, en albirar el futur, la gairebé única raó mediambiental que se citava com a possible causa d’una gran crisi internacional, potser d’una guerra, era la gestió dels recursos hídrics en regions especialment seques com ara Israel-Palestina. Avui la relació de crisis en les quals els efectes del canvi climàtic poden donar peu a tensions encadenades és molt gran, des de la necessitat de preservar de la desforestació la selva amazònica, un dels pulmons de la Terra, fins als trasbalsos econòmics que es preveuen arran de la previsible caiguda del consum de combustibles fòssils, passant per la cultura del carbó, tan important a molts indrets del planeta.

Dit d’una altra manera: el cost del model energètic verd reuneix tots els ingredients històrics per, un cop més, condicionar les decisions que es prenguin a curt termini i la seva aplicació. Per aquesta raó sembla que el saldo de pèrdues i guanys condemna la comunitat internacional a posar el factor econòmic per davant de l’humà, de l’horitzó de supervivència de formes de vida que depenen en tot i per tot de la sostenibilitat del model de consum i creixement de les economies més pròsperes. Tal com van les coses, tot sembla donar la raó al professor Thomas Piketty quan subratlla que l’autonomia del saber econòmic ha prevalgut en «el desenvolupament democràtic» a les aportacions «d’altres ciències socials i de l’esfera cívica i política».

En el fons, tant als negacionistes del canvi climàtic com als grans actors internacionals, que el reconeixen i fan propostes per tractar la malaltia, els guia l’anàlisi econòmica per sobre d’altres consideracions, la qual cosa, a l’hora de la veritat, no és més que una simplificació del problema. Una altra vegada, la raó sembla estar de la part de Piketty quan sosté que abans d’inquietar-nos amb les xifres del deute públic, que són molt inferiors a les dels patrimonis privats i que «es pot suprimir fàcilment», és més urgent «augmentar el nostre capital educatiu i evitar que el nostre capital natural es degradi».

El gran problema és que la preservació del capital natural, el de tots, és incompatible amb la protecció dels interessos creuats entre estats i grans grups vinculats al sector energètic. I així, mentre 450 bancs i gestors de fons financers de tot el món s’han compromès amb les Nacions Unides a invertir 113 milions d’euros en programes i iniciatives públiques i privades per combatre el desgavell climàtic, governs com els de Rússia, la Xina i l’Índia es resisteixen a algunes reformes a curt termini per raons diferents en cada cas. El motiu de fons d’aquesta divergència és fàcilment explicable: per al món financer, l’aposta és invertir en sectors de futur, amb beneficis que entenen segurs; per als estats més reticents, la transformació de models energètics i de consum sembla condemnar-los a una pèrdua d’influència econòmica i política, juntament amb el risc que creixin les tensions socials internes.

Darrere de l’herència ideològica de Donald Trump, si es pot dir així, de la seva obstinació negacionista, hi ha la necessitat de blindar el model estatunidenc de creixement, consum i competència amb la Xina. Darrere les iniciatives europees del Green Deal i el programa Next Generation s’hi mou el desig d’alleugerir la dependència energètica de tercers. Més enllà dels comportaments imprevisibles del president del Brasil, Jair Bolsonaro, es detecten les pors de la seva clientela política, molt vinculada al sector extractiu, i a la necessitat de conservar l’estatus de clau de volta de l’economia sud-americana. Més exemples no canviarien el diagnòstic final: el front de resistència o, com a mínim, d’ajornament de les grans decisions té arrels molt profundes en l’àmbit regional i estatal i, de retruc, en la carrera per l’hegemonia a escala global.

PUBLICITAT
Correos Market

Seguir per aquest camí és perillós; sortir-ne és d’una enorme complexitat. Però és una necessitat ineludible, per no dir que, no fer-ho, serà un gest irresponsable. Les dades són massa conegudes per repetir-les i les certeses d’un futur amb el medi ambient degradat també són del domini públic. La situació ideal fóra aquella en què una autoritat internacional controlés el compliment d’allò que s’acordi en cada moment; en absència de tal autoritat tot depèn en darrera instància del compromís dels estats i de les organitzacions internacionals de fer honor a la seva paraula. I de la pressió de l’opinió pública a les societats democràtiques a fi que el color del futur no sigui el marró de l’aire contaminat.