La concessió dels indults per part del Govern central als condemnats del procés i la remodelació en profunditat de l’executiu han donat el tret de sortida a la segona part de la legislatura, un cop posada sota control (aparentment) l’epidèmia de covid-19 que n’ha marcat la primera meitat. Seran dos anys fins a les eleccions municipals de maig del 2023, que hauran de marcar els perfils de la convocatòria general que s’haurà de produir a finals d’aquell any, si Pedro Sánchez és capaç d’esgotar el mandat.

El que passi entre ara i la primavera del 2023 determinarà la sort dels partits i del conjunt d’Espanya en els anys vinents, d’aquí la importància d’aquests dos anys. També per al futur de Catalunya, ja que un possible canvi de majoria al Congrés dels Diputats comportaria un canvi majúscul en l’escenari que han obert els indults.

És arriscat (per no dir temerari) intentar radiografiar el que pot passar en aquesta segona meitat de la legislatura. El que ha succeït a la primera meitat ens hauria d’advertir sobre els perills de les arts endevinatòries aplicades a la política contemporània. Pocs auguraven el migdia de l’abraçada entre Sánchez i Iglesias, el 12 de novembre del llunyà (llunyíssim) 2019, que el govern de coalició estrenaria mandat fent front a la pitjor crisi sanitària en un segle, que ha tingut el món aturat durant un any.

Tanmateix, i amb totes les prevencions (malgrat que escric això a mitjan juliol, fet que diu ben poc de la meva prudència), és possible esbossar alguns elements que estan cridats a definir aquest període que es va encetar amb la concessió dels indults i que està previst que duri dos anys.

 

El doble miratge dels indults

L’agenda política espanyola dels darrers mesos ha estat dominada per un sol tema: els indults. S’ha dit que és la decisió més important (possiblement, del tot segur la més arriscada) que prendrà Pedro Sánchez. S’ho juga tot, i sense necessitat.

Des de Catalunya es fa difícil entendre la reacció de la resta de la ciutadania espanyola davant de la mesura. Aquí no hem deixat d’estar immersos en el procés iniciat fa gairebé deu anys. El debat sobre la independència, sobre el que va passar a la tardor del 2017 i les seves conseqüències (entre aquestes, potser la més important, els presos) ha dominat la conversa pública i el debat polític, amb permís de la covid-19.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A la resta d’Espanya no, i això és important per entendre la diferència entre l’opinió pública catalana i la de la resta. Per dir-ho curt: a Espanya «el tema» va desaparèixer del debat quotidià un cop hi va haver sentència. O fins i tot abans, quan el conflicte es va canalitzar per la via judicial i les pantalles de les llars espanyoles van deixar d’emetre imatges de carrers a vessar de gent.

A Espanya el «tema català» es donava per solucionat. Fins i tot els aldarulls després de la sentència del Suprem («la batalla d’Urquinaona») van ser percebuts com un problema local. D’aquí que la concessió dels indults hagi agafat l’opinió pública espanyola distreta. Simplement no hi pensaven. Allò que a Catalunya era tema recurrent, a la resta senzillament no existia, més enllà de la utilització que en pogués fer la dreta a les sessions del Congrés.

Això vol dir que la decisió de Sánchez (imprescindible per a la resolució del problema català, Catalunya endins i Catalunya enfora) reobre un tema que per al conjunt de la ciutadania espanyola estava tancat (i aparentment solucionat), amb derivades complicades per al Govern central, com ara el reforçament de la unitat de la dreta, tot llençant definitivament Cs als braços de PP-Vox.

És cert també que la mesura radicalitza el PP, però no està clara la repercussió del tema entre el votant socialista, que les primeres enquestes ja observaven. Aquí la direcció socialista pot patir un miratge: creure que el que expressa l’elit (els mitjans afins, els sindicats, Felipe González finalment i fins i tot la CEOE i la Conferència Episcopal) és un reflex de què pensen les bases.

Els tempos de la decisió fan sospitar que el Govern central tenia ganes d’esbandir el tema de l’agenda com més aviat millor (és probable que la convocatòria anticipada d’Ayuso a Madrid esberlés els plans de concedir els indults abans), sabedors del possible impacte negatiu per als interessos del PSOE.

La concessió dels indults atorga als rivals d’ambdós governs –el central i el de la Generalitat– una força de la qual no disposaven.

Malgrat això el problema principal dels indults no és tant la decisió en si com el camí que permeten iniciar, que no serà curt ni ràpid i el resultat final del qual dependrà no només (o no principalment) dels negociadors, sinó precisament d’aquells que no s