La concessió dels indults per part del Govern central als condemnats del procés i la remodelació en profunditat de l’executiu han donat el tret de sortida a la segona part de la legislatura, un cop posada sota control (aparentment) l’epidèmia de covid-19 que n’ha marcat la primera meitat. Seran dos anys fins a les eleccions municipals de maig del 2023, que hauran de marcar els perfils de la convocatòria general que s’haurà de produir a finals d’aquell any, si Pedro Sánchez és capaç d’esgotar el mandat.
El que passi entre ara i la primavera del 2023 determinarà la sort dels partits i del conjunt d’Espanya en els anys vinents, d’aquí la importància d’aquests dos anys. També per al futur de Catalunya, ja que un possible canvi de majoria al Congrés dels Diputats comportaria un canvi majúscul en l’escenari que han obert els indults.
És arriscat (per no dir temerari) intentar radiografiar el que pot passar en aquesta segona meitat de la legislatura. El que ha succeït a la primera meitat ens hauria d’advertir sobre els perills de les arts endevinatòries aplicades a la política contemporània. Pocs auguraven el migdia de l’abraçada entre Sánchez i Iglesias, el 12 de novembre del llunyà (llunyíssim) 2019, que el govern de coalició estrenaria mandat fent front a la pitjor crisi sanitària en un segle, que ha tingut el món aturat durant un any.
Tanmateix, i amb totes les prevencions (malgrat que escric això a mitjan juliol, fet que diu ben poc de la meva prudència), és possible esbossar alguns elements que estan cridats a definir aquest període que es va encetar amb la concessió dels indults i que està previst que duri dos anys.
El doble miratge dels indults
L’agenda política espanyola dels darrers mesos ha estat dominada per un sol tema: els indults. S’ha dit que és la decisió més important (possiblement, del tot segur la més arriscada) que prendrà Pedro Sánchez. S’ho juga tot, i sense necessitat.
Des de Catalunya es fa difícil entendre la reacció de la resta de la ciutadania espanyola davant de la mesura. Aquí no hem deixat d’estar immersos en el procés iniciat fa gairebé deu anys. El debat sobre la independència, sobre el que va passar a la tardor del 2017 i les seves conseqüències (entre aquestes, potser la més important, els presos) ha dominat la conversa pública i el debat polític, amb permís de la covid-19.
A la resta d’Espanya no, i això és important per entendre la diferència entre l’opinió pública catalana i la de la resta. Per dir-ho curt: a Espanya «el tema» va desaparèixer del debat quotidià un cop hi va haver sentència. O fins i tot abans, quan el conflicte es va canalitzar per la via judicial i les pantalles de les llars espanyoles van deixar d’emetre imatges de carrers a vessar de gent.
A Espanya el «tema català» es donava per solucionat. Fins i tot els aldarulls després de la sentència del Suprem («la batalla d’Urquinaona») van ser percebuts com un problema local. D’aquí que la concessió dels indults hagi agafat l’opinió pública espanyola distreta. Simplement no hi pensaven. Allò que a Catalunya era tema recurrent, a la resta senzillament no existia, més enllà de la utilització que en pogués fer la dreta a les sessions del Congrés.
Això vol dir que la decisió de Sánchez (imprescindible per a la resolució del problema català, Catalunya endins i Catalunya enfora) reobre un tema que per al conjunt de la ciutadania espanyola estava tancat (i aparentment solucionat), amb derivades complicades per al Govern central, com ara el reforçament de la unitat de la dreta, tot llençant definitivament Cs als braços de PP-Vox.
És cert també que la mesura radicalitza el PP, però no està clara la repercussió del tema entre el votant socialista, que les primeres enquestes ja observaven. Aquí la direcció socialista pot patir un miratge: creure que el que expressa l’elit (els mitjans afins, els sindicats, Felipe González finalment i fins i tot la CEOE i la Conferència Episcopal) és un reflex de què pensen les bases.
Els tempos de la decisió fan sospitar que el Govern central tenia ganes d’esbandir el tema de l’agenda com més aviat millor (és probable que la convocatòria anticipada d’Ayuso a Madrid esberlés els plans de concedir els indults abans), sabedors del possible impacte negatiu per als interessos del PSOE.
La concessió dels indults atorga als rivals d’ambdós governs –el central i el de la Generalitat– una força de la qual no disposaven.
Malgrat això el problema principal dels indults no és tant la decisió en si com el camí que permeten iniciar, que no serà curt ni ràpid i el resultat final del qual dependrà no només (o no principalment) dels negociadors, sinó precisament d’aquells que no s’asseuen a la taula, o dels que s’hi asseuen a contracor o amb la intenció de fer-la fracassar, o directament dels que no volen que n’hi hagi, de taula (ni de cadires, posats a fer).
La concessió dels indults, vista com a necessària només per a Catalunya, atorga una força de la qual no disposaven als rivals d’ambdós governs, el central i el de la Generalitat, en un moment difícil, sobretot per al Govern central, ja que el de la Generalitat està just a l’inici del seu mandat. I a més, el Govern central no controla algunes forces que s’han significat en el plet català per la seva capacitat d’incidència, no especialment benèfica (d’aquests, destaca darrerament el protagonisme estel·lar del Tribunal de Comptes).
És l’economia… altre cop
Ara bé, els indults no seran l’únic element que dominarà l’escenari d’aquí al 2023. Si fos per Sánchez, probablement, passarien a un segon o tercer pla. De mica en mica es van posant les cartes damunt la taula i, entre totes, en destaca una: l’economia. Després de trenta anys de desaparició, els indicis ens assenyalen que l’economia torna al primer pla del debat polític. D’una banda, pel gir copernicà de la Unió Europea, i, de l’altra, pels aires neorooseveltians de la nova Administració Biden.
El Govern central s’agafarà a aquest nou escenari per afermar les seves possibilitats de tornar a guanyar les eleccions, amb un reclam principal: la recuperació. L’impuls dels fons europeus per superar els estralls de la pandèmia seran la locomotora que vol dirigir Sánchez per rellançar l’economia de tal manera que s’arribi al 2023 en plena expansió econòmica. Això li hauria de permetre al Govern centrar el debat públic en l’economia, tot deixant fora de joc un PP clavat en la identity politics d’aire trumpista.
PUBLICITAT
Després de trenta anys de desaparició, els indicis ens assenyalen que l’economia torna al primer pla del debat polític.
L’economia ha estat sempre l’ingredient essencial dels assalts del PP al govern. Aznar va aprofitar a fons la crisi postolímpica («paro, corrupción y despilfarro») per arribar a la Moncloa. Rajoy va obtenir una abassegadora majoria absoluta gràcies a la crisi de 2008. Aquest cop, Casado aspirava al mateix. La seva estratègia és calcada a la d’Aznar. Les eleccions autonòmiques de Madrid li proporcionaven la base (com les europees de 1994 al seu mentor) per generar una idea de cicle imparable que l’hauria de dur a la presidència. Però per a aconseguir-ho necessita l’economia, necessita una crisi per convèncer l’electorat que només el PP sap gestionar correctament l’economia (com el 1996, com el 2011…).
Torna el centre
A favor de Casado juga l’ensulsiada de Cs, que li deixa a un pas el votant moderat del PSOE. Casado sap que ha d’atraure aquest vot si vol guanyar. D’aquí que aprofiti qualsevol oportunitat per acusar Sánchez de radical (i colpista, il·legítim, batasuno, liberticida, bolivariano, vende-patrias, traïdor…). El seu objectiu és triple: mantenir a ratlla Vox, escurar el plat de Cs i atreure els votants del PSOE que se situen al centre.
Fins ara el PP ha assolit els dos primers objectius (de la diàspora taronja, els populars van aconseguir dos de cada tres votants a les autonòmiques de Madrid). El tercer, és la clau. Aquest és també l’objectiu de Sánchez, que confia en la reactivació econòmica per mantenir-lo a prop de la papereta del PSOE. Si, a més, recupera vot a Catalunya, pot aspirar a un resultat còmode (aires de 2008…).
Tradicionalment, les eleccions generals es decidien al centre, en funció de cap a on es decantaven els electors ubicats allà (massivament cap al PSOE als vuitanta, cap al PP als noranta, altre cop al PSOE després de l’11-M i altre cop cap al PP el 2011). Des de 2015, Cs havia actuat com un partit-tap entre les dues grans forces, nodrint-se principalment de desencantats del PP, més joves que la mitjana d’edat del vot tradicional popular. Ara tornaríem al vell esquema d’enfrontament directe entre socialistes i populars per aquest espai.
Sánchez i Casado jugaran el joc dels miralls per aconseguir el favor d’aquest segment. El primer, emparellant el segon amb Vox; Casado, associant Sánchez als sospitosos habituals (l’esquerra radical, els independentistes, Bildu). Però el que acabarà decantant el centre serà la situació econòmica.
El temps serà la clau d’aquesta mitja legislatura. Sánchez necessita temps i a Casado li’n sobra.
D’aquí que Casado tingui pressa per posar les urnes abans no arribi el mannà europeu. El problema del líder del PP és que no controla el calendari, de manera que es pot quedar afònic molt abans de la convocatòria electoral. Com a mínim Aznar, amb el famós «váyase, señor González», pronunciat dos anys abans de les eleccions (i només un any després de la derrota de 1993), va tenir la prudència de demanar-li al president del Govern que cedís el lloc a un altre socialista. Casado, menys prudent i possiblement més acuitat per les circumstàncies, ja li ha exigit a Sánchez que convoqui eleccions com més aviat millor.
Un element a tenir en compte: la feblesa de Casado. No només del seu lideratge (menys de la meitat dels seus propis votants el prefereixen com a president, i un de cada deu s’inclina per Ayuso), sinó per la llarga ombra de la corrupció, que el PP no pot desenganxar-se de la sola de les sabates.
Un escenari diferent
Les eleccions autonòmiques (a Galícia i Euskadi, Catalunya i Madrid) i les dades de les enquestes ens permeten intuir alguns perfils de la situació i de la seva possible evolució, per bé que tot (o gairebé tot) és susceptible de canviar.
D’una banda, sembla evident que el recorregut de Cs per la política espanyola ha arribat a la seva fi, la qual cosa beneficia el PP (i el PSC a Catalunya, també a les generals). Els populars han demostrat la potència mobilitzadora de l’odi a Sánchez, expressat amb fúria a Madrid, possiblement present arreu, per bé que en menor intensitat.
A hores d’ara es pot dir que Vox ha consolidat un espai electoral, que mantindrà. Ni l’«huracà Ayuso» no els ha pogut abatre. Si Casado no es planta amb possibilitats reals de victòria, el fortí ultra continuarà intacte. En tindrem la primera prova a les eleccions andaluses.
Les dades més recents mostren una certa recuperació d’UP, de la mà del canvi de cartell. Yolanda Díaz sembla que es projecta bastant més enllà que no ho feia Pablo Iglesias, fet que podria suposar una competència extra per al PSOE al seu flanc esquerre (un 10 % del vot socialista diu preferir la vicepresidenta al capdavant del govern, segons el CIS de juny). Tanmateix, els morats vénen d’un cicle electoral molt complicat (van desaparèixer dels parlaments gallec i basc, van ser cinquena força a Catalunya i a Madrid) i necessiten temps per afermar-se.
Els populars han demostrat la potència mobilitzadora de l’odi a Sánchez, expressat amb fúria a Madrid.
Precisament el temps serà la clau d’aquesta mitja legislatura. Sánchez necessita temps i a Casado li’n sobra. El PSOE necessita esgotar la legislatura per confirmar la recuperació econòmica i encarrilar el tema català. Compta amb el seu soci al govern, que també necessita temps per «vendre» Díaz. Al PP, en canvi, el temps li crema a les mans. Necessita aprofitar l’«onada Ayuso», el desconcert pels indults entre el vot socialista i les bones sensacions demoscòpiques heretades del 4-M madrileny. Tem que el pas del temps dilueixi un Casado que ja ha tocat paret i a qui només li queda repetir i repetir que vol eleccions.
Si no ho aconsegueix, només li queda esperar una relliscada de Sánchez o que la llibreta catalana s’emboliqui (els seus aliats del poder judicial faran el que podran, com també els «amics» de Junts). I resar perquè s’acabi el calvari dels Gürtels i dels Kitchens, i que no n’apareguin més.
