Considerant que l’obra que va obrir la 43a edició del Festival de Torroella de Montgrí (29 de juliol) era l’oratori Giuseppe Riconosciuto de Domènec Terradellas convindran amb mi que el títol de la crònica no és dels més originals. Tanmateix, en un país ple d’assignatures musicals pendents és una molt bona notícia que es programi una obra d’aquest gran compositor (1713-1751), poc conegut i menys interpretat, i que es faci amb una qualitat musical excel·lent. Els artífexs d’aquesta meravella d’interpretació van ser Vespres d’Arnadí amb Dani Espasa al capdavant i les veus d’Alicia Amo, Rafael Quirant, Mercedes Gancedo, Anna Alàs, Jorge Navarro Colorado i Roger Padullés. El concert estava dedicat a la memòria d’Ernest Lluch, l’acadèmic i polític que també va dedicar temps i esforços a la recerca del patrimoni musical català.
Terradellas va ser el compositor català més important del segle XVIII, una figura de primer nivell en el panorama musical europeu, sobretot operístic. Va compondre la seva obra a cavall de l’escola napolitana i l’opera seria que s’estava esgotant, i del classicisme que estava naixent. La seva vida va ser força breu, però molt intensa i viatjada, i la seva mort, a trenta-vuit anys, un misteri, ja que va morir a Roma després de ser rescatat amb vida del Tíber farcit de ganivetades a les quals no va sobreviure. Mai s’ha sabut ni el com ni el perquè d’aquest fet sanguinolent, cosa que va desencadenar una mena de llegenda negra que sembla perseguir-lo fins als nostres dies.
Escolanet de la catedral de Barcelona, potser va ser deixeble de Francesc Valls. El que és cert és que de ben jove Terradellas va anar a Nàpols on va estudiar amb Francesco Durante que també va ser mestre de Giovanni Paisiello i Giovanni Battista Pergolesi. D’allà es va traslladar a Roma, després a Londres on va ser compositor d’òpera italiana del King’s Theater on havia triomfat Händel, va seguir a Brussel·les i París per tornar a Roma.
Amb un recorregut d’èxits per tot Europa i d’elogis, per exemple de Jean-Jacques Rousseau que el cita diverses vegades en els seus escrits així com de Charles Burney, sembla mentida que aquí en sapiguem tan poc d’aquest compositor i sigui tan rarament interpretat. El poc que coneixem ho devem a dos musicòlegs que van insistir sense massa èxit en la figura d’aquest músic. Un és Juan Bautista Otero, director de la Reial Companyia Òpera de Cambra (RCOC), i l’altre, Josep Dolcet.
El 1998, al Teatre Grec de Barcelona, l’orquestra d’Otero dirigida en aquella ocasió per Christophe Rousset va presentar l’òpera de Terradellas Artaserse, en una producció escenificada poc afortunada que ja va començar malament amb un gran retard. Otero, però, no va defallir i amb la ROCC va publicar aquesta òpera el 2009 amb tanta qualitat que l’enregistrament va rebre diversos premis internacionals. Un any després publicava Sesostri, re di Egitto que s’havia interpretat en versió de concert a L’Auditori de Barcelona. També va enregistrar La Merope de la que s’han publicat fragments en un CD editat pel Centre Robert Gerhard per a la Promoció i Difusió del Patrimoni Musical Català. El 300è aniversari del naixement de Terradellas el 2013 va ser la gran oportunitat perduda per recordar al compositor.
PUBLICITAT
El Festival de Torroella, però, ja havia fet honor al compositor el 2001 interpretant el seu Te Deum solemne i el 2008, amb una selecció d’extractes de les seves òperes, sempre en memòria d’Ernest Lluch que s’havia interessat molt pel compositor. Gràcies a les investigacions i a l’edició de la partitura feta per Josep Dolcet, l’Orquestra de Cadaqués va rescatar el 1995 l’oratori estrenat a Nàpols el 1736 que ara s’ha tornat a escoltar.
Mark Padmore i Lisa Beznosiuk (flauta) interpreten Bach al Festival de Torroella de Montgrí.
Foto: Roger Lleixà.
L’obra que el poeta i llibretista Metastasio va basar en uns capítols del Gènesi, explica la història de Josep, fill de Jacob, i els seus germans els quals, envejosos de la seva bondat el venen com esclau i diuen al pare que el noi és mort. Presoner a Egipte, interpreta un somni del faraó el qual l’allibera i el converteix en persona de la seva confiança. Els germans apareixen a Egipte i Josep els fa passar les mil i unes abans d’acabar revelant la seva identitat i perdonar-los.
Tot i ser un oratori, Giuseppe Riconosciuto té l’estructura d’una òpera en tres actes, hi ha acció i molt caràcter teatral. La música és molt refinada, plena de melodia, però respon també a les exigències artificioses del barroc. Les diferents escenes consten de recitatiu i àries da capo. També hi ha cors dos dels quals tanquen el primer i el tercer acte, un quartet i un duo. En aquesta versió de Dani Espasa s’han suprimit alguns recitatius i dues escenes. Tot i això, la interpretació va durar al voltant de dues hores i mitja i, malgrat que no hi havia subtítols per seguir les peripècies dels personatges, la gran qualitat musical va fer molt lleugera la durada de la interpretació.
Dani Espasa dirigia des del clavicèmbal la seva formació historicista Vespres d’Arnadí i ho feia amb un entusiasme que contagiava als seus músics, de manera àgil i ben contrastada. Les veus, totes, van excel·lir en els seus papers començant per les sopranos Alicia Amo (Giuseppe) i Mercedes Gancedo (Beniamino) que no es van fer enrere amb les dificultats de la partitura i a moments, amb la velocitat que imprimia el director. El duo In questo bacio mio que canten aquests dos personatges al final del segon acte va ser un dels moments més brillants. La mezzosoprano Anna Alàs (Simeone) és sempre una garantia i més ara, com va demostrar a Torroella, que la veu li està agafant un vellut de gran bellesa. La veu angelical del sopranista Rafael Quirant (Giuda) impactava tot i algun agut massa tibant. Els papers dels tenors Jorge Navarro Colorado (Tanete) i Roger Padullés (Cabri) eren més reduïts, però tots dos van tenir les seves àries de lluïment.
Acabada la interpretació venien al cap tres preguntes. Quan hi haurà un oratori de Terradellas al Palau? Quan hi haurà una òpera seva al Liceu? Quan es publicarà la monografia de Dolcet fins ara inèdita sobre el compositor?
Poques alegries
En qualsevol cas, aquest Giuseppe Riconosciuto va ser un inici de festival que deixava el llistó molt alt. L’endemà (30 de juliol) un programa que sobre el paper resultava engrescador d’allò més, no va acabar d’ajustar-se a les expectatives. Acompanyat de l’Orchestra of the Age of Enlightenment el tenor Mark Padmore, l’Evangelista per excel·lència de tantes Passions bacchianes, interpretava un programa centrat també en la música de Bach que portava per títol Laments i danses.
Aquestes últimes eren les que configuren les suites orquestrals números 2 i 3. Els laments eren els de les cantates Ich arme Mensch, ich Sundenknecht (Jo, miserable esclau del pecat), Komm, du süsse Todesstunde (Vine dolça hora de la mort) i Ich habe genug (Ja en tinc prou). Abans d’entrar a Bach, Padmore va anar als orígens, a la música de Dietrich Buxtehude, admirat pel cantor de Leipzig, de qui va cantar la música fúnebre Klag-Lied.
Si el programa era de poques alegries, la interpretació tampoc en va donar moltes. És ben cert que la peça de Buxtehude així com les de Bach són d’una gran dificultat, però Padmore tot i cantar-les amb molt ofici, no va aconseguir emocionar sobretot en la darrera que es va interpretar en la versió per a flauta alta, trobant-se a faltar la brillantor que li dona la versió original amb oboè.
