Travessar el riu Dnieper fent servir la carretera construïda sobre la presa homònima situada al mateix cor de Zaporizhia permet fer-se una idea de l’obsessió de Vladímir Putin per tornar aquesta república exsoviètica a la cleda del Kremlin. Es tracta d’una gegantina infraestructura que, a més de connectar els barris situats a l’oest del corrent fluvial amb l’avinguda Sobornyi, al centre de la ciutat, genera un gegant embassament que cobreix els ràpids situats riu amunt, permetent la navegació fluvial des de Kyiv i més enllà.

Gràcies a la presa, greument danyada durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda amb posterioritat, Ucraïna es va convertir, no només en el cor industrial de l’estat soviètic, sinó també en la peça imprescindible perquè l’URSS pogués atribuir-se el títol de superpotència durant vuit dècades. Eren temps molt diferents; els destins d’Ucraïna i Rússia semblaven units pels segles dels segles i era del tot impensable que anys més tard, aquella gran superpotència soviètica acabés fent aigües, i no només aquesta ciutat industrial, sinó tota Ucraïna, amb els seus recursos i potencial, trenqués amarres amb el Kremlin, trucant a la porta de les institucions europees i occidentals per integrar-s’hi.

Ara que ha esclatat la guerra entre les dues grans entitats que van formar aquell enorme estat-imperi, Zaporizhia ha esdevingut, probablement, la ciutat més rellevant de la rereguarda ucraïnesa, on el conflicte es fa sentir amb més intensitat, un cop que les poblacions a l’oest del país han recuperat gran part de la seva vida quotidiana i el front s’ha allunyat de Kyiv i Jarkiv, més castigades a l’inici del conflicte.

Més de la meitat de la província de Zaporizhia es troba en mans de les forces del Kremlin, posicionades a tan sols unes desenes de kilòmetres en direcció sud. La seva relativa proximitat amb la costa del mar d’Azov, ocupada del tot pels russos –inclosa la ciutat de Mariúpol, assetjada durant més de dos mesos– ha fet que Zaporizhia s’hagi transformat en l’actualitat en una mena de hub per a refugiats, el primer destí per a la població civil ucraïnesa que fuig de l’ocupació russa i de les seves arbitrarietats, ja sigui mitjançant algun dels pocs passadissos humanitaris acordats que han tingut la sort de funcionar, ja sigui a les braves, creuant la línia del front i assumint riscos enormes.

Maria Vdovichenko és una d’aquestes joves de Mariúpol que va arribar a Zaporizhia a mitjans d’abril procedent del territori ocupat. Amant de la cultura i la llengua ucraïnesa, com ho proven les seves fotos publicades a Instagram amb vestits tradicionals, sabia que en cas d’invasió russa, tard o d’hora atrauria l’atenció dels ocupants i dels seus aliats, les milícies prorusses del Donbass. Malgrat conèixer la seva posició delicada, amb ella va succeir com amb molts ucraïnesos: les hostilitats van començar massa ràpid i ni ella ni la seva família van tenir temps de reaccionar abans que el conflicte els atrapés. A penes una setmana després de l’inici de les hostilitats, els russos ja estaven molt a prop de la seva ciutat, i la fugida havia deixat de ser una possibilitat.

Arribada a aquest punt, les seves opcions, juntament amb les de la seva família, es limitaven a dues: o quedar-se i sotmetre’s a les arbitrarietats de l’ocupant, o jugar-se el tipus i emprendre un perillós viatge cap al nord. Després de dues setmanes refugiats en un soterrani del seu barri, sent testimonis de com els bombardejos anaven destruint a poc a poc la seva llar, van optar finalment per la segona alternativa: el cap de família va agafar el cotxe familiar i, juntament amb la seva mare malalta, van enfilar tots tres proa cap al nord, sense saber ben bé com passar a l’altre bàndol i guiant-se només pel seu instint.

 

© Marc Marginedas

© Marc Marginedas

 

Un cop fora del seu refugi, la família Vdovichenko es va adonar que el món que havien conegut fins aleshores havia deixat d’existir, que els nous amos del territori on vivien havien imposat un estricte règim de mobilitat, i que fins i tot per gaudir del dret a moure’s d’un poble a un altre, era obligatori obtenir un passi especial, una mena de vistiplau que només es podia obtenir en els anomenats camps de filtració, on –valgui la redundància– la població ucraïnesa havia de ser filtrada i depurada dels seus individus més compromesos amb la independència i l’estat ucraïnès. Era una institució que el Kremlin ja va fer servir durant la guerra de Txetxènia a començament del mil·lenni i que ha estat assenyalada tradicionalment per les organitzacions de drets de l’home com escenari de terribles abusos com tortures, detencions arbitràries i fins i tot execucions extrajudicials.

Maria i els seus recorden amb horror el seu pas per un d’aquells llocs de nom sinistre que Rússia ha instal·lat en tot el territori ocupat, en el seu cas a la població de Mangush, no lluny de Mariúpol en direcció sud. «Hi havia moltíssima gent esperant ser filtrada; ens havíem de quedar dintre del cotxe i la cua només avançava uns quants metres cada hora», recorda. Sabent les coses que els seus interrogadors anirien a buscar i els temes que els interessaven, van esborrar dels seus mòbils totes les fotos que podien ser compromeses, en especial aquelles que els mostraven celebrant festes nacionals com el dia de la independència ucraïnesa.

Dos dies després d’ingressar al camp de filtració, va arribar el seu torn. La jornada estava a punt d’acabar, era ja de nit i tot era més inquietant. La filla va ser separada del seu pare i va començar l’interrogatori, dut a terme per integrants de les milícies prorusses ucraïneses de Donetsk, aliades de Moscou. «Jo era a una habitació, el meu pare estava en una altra; a mi m’empenyien i m’agafaven amb violència, a ell el van pegar fins que el van deixar inconscient; no els hi agradaven les seves respostes de per què a la memòria del seu telèfon no hi havia imatges», recorda. Durant la seva estada, assegura haver sentit converses entre els seus interrogadors que podrien ser indicis de crims de guerra: «els vaig sentir dir: “necessitem a dones”, o “he disparat a 10 persones”», acusa.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Malgrat els maltractes i el terrible moment passat, Maria i el seu pare no van atreure l’interès suficient dels seus interrogadors per decretar la seva detenció o el seu trasllat a Donetsk, i finalment els van deixar marxar. Van continuar el viatge, ja amb el segell del camp de filtració, travessant fins a 27 llocs de control muntats, ja sigui per les milícies prorusses, ja sigui per l’exèrcit rus. Aquests últims obligaven al seu progenitor a treure’s tota la roba i mostrar el seu cos per veure si portava tatuatges nacionalistes ucraïnesos. Amb la mare molt malalta, i fent servir carreteres secundàries plenes d’obstacles on el pas del cotxe era molt complicat, van aconseguir finalment arribar fins al primer poble de la província de Zaporizhia en mans del govern de Volodímir Zelenski. Havien perdut tot, però havien escapat de la deportació a Rússia o la presó.

L’ocupació russa al nord de Kyiv va seguir paràmetres similars, tot i que la seva retirada, al cap d’un mes, permet ja determinar amb molta més precisió el nivell d’abusos contra la població civil. Volodímir Tishenko, un home que ronda la cinquantena i en bona forma física, viu a Mirotske, una pedania no lluny de la capital ucraïnesa rodejada de frondosos boscos on s’hi van desplegar, durant quatre setmanes, uns 10.000 soldats d’una divisió aerotransportada russa. Recorda com al seu poble, una de les primeres víctimes a caure va ser un amic seu, que va sortir al carrer i es va deixar veure en un mal moment, concretament quan els russos entraven a la població. «El van abatre, van col·locar explosius al seu cos, i el van deixar al carrer; ningú va poder recollir el seu cos durant setmanes», recorda. Volodímir coneix bé el punt precís del bosc on les tropes russes es van instal·lar, un lloc ben resguardat a mig kilòmetre de la seva llar, i que ara que els ocupants han marxat, ha visitat freqüentment i investigat amb profunditat.

Un pri