Se’l recorda i se’l recordarà per la música vibrant, plena de vida i encomanadissa de Zorba el Grec, però Mikis Theodorakis, ara desaparegut a 96 anys, ha tingut una vida plena que ha anat molt més enllà d’aquesta i de tota la música que va compondre. Durant molts anys va ser un far per als defensors de les llibertats polítiques i contra les dictadures des de la seva fe i militància en el comunisme. No van faltar les polèmiques ni uns canvis d’idees difícils d’entendre al final de la seva trajectòria, els quals, però, no desmereixen un llegat immens que, partint de la música i la política, va molt més enllà d’una i l’altra.

Theodorakis, per exemple, ens va llegar el coneixement d’uns poetes contemporanis i immensos com són Odisseus Elitis que va ser Nobel de Literatura el 1979, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos o Iorgos Seferis. A ell devem una idea de mediterraneïtat feta d’uns ritmes que remeten a una antigor cisellada per la música popular i a la que el compositor va donar la pàtina i el valor cultural merescut. Theodorakis també va fer valdre uns instruments de corda polsada com són el buzuki, la mandolina o la guitarra incorporant-los a una formació clàssica. De fet, defensava el que en deia música metasimfònica, una música que barreja aspectes simfònics amb populars.

Deia que per a Zorba, la llibertat és «no tenir por. Pensar que no hi ha res impossible, tirar-se de cap a qualsevol cosa que es vulgui fer, de manera absoluta, sense xarxa de protecció». Per a Zorba i per a ell mateix perquè així va ser la seva vida.

Theodorakis va néixer a l’illa de Quios el 1925. Ben aviat va dir que volia ser compositor i de fet encara era xicotet que ja escrivia cançons. Tot i els conflictes armats que van abismar Grècia (la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil), va aconseguir entrar al Conservatori d’Atenes. Aviat, però va marxar a París per estudiar al de la capital francesa i prendre lliçons d’anàlisi musical del gran Olivier Messiaen.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Les seves primeres obres com el Concert per a piano ‘Helikon’, la Simfonia n. 1 o els ballets Greek Carnival o Le Feu aux Poudres, li van donar el reconeixement internacional i la Medalla d’or del Festival de Moscou el 1957, el jurat del qual presidia Dmitri Xostakóvitx. També ben aviat va començar a compondre per al cinema, en primer lloc per la parella cinematogràfica britànica de culte, Michaell Powell i Emeric Pressburger.

 

Una personalitat potent

El 1960 va tornar a Grècia i la seva música es va impregnar de la saba popular grega que mai abandonaria. També s’acostaria als grans mites de la Grècia clàssica. Va començar a musicar als poetes ja citats i el 1964 va arribar el gran èxit amb la música per a la pel·lícula de Michael Cacoyannis Zorba el grec. A aquest èxit en el món del cinema en seguirien molts altres en cintes d’Anatole Litvak, Costa-Gavras o Sidney Lumet.

La carrera musical de Theodorakis no es pot destriar del seu compromís polític i social que el va portar diverses vegades a la presó i a l’exili, primer lluitant des de la Resistència contra alemanys i britànics, i després contra la dictadura militar que es va instaurar a Grècia del 1967 i va durar fins al 1974. La seva personalitat era tan potent que un grup de grans figures de la cultura encapçalat per Xostakóvitx, Leonard Bernstein, Arthur Miller i Harry Belafonte, van aconseguir el seu alliberament. Va ser durant aquest exili que va conèixer Neruda i Salvador Allende, i a altres polítics del que llavors s’anomenava Tercer Món com Gamal Abdel Nasser, el mariscal Tito o Yasir Arafat. També es va relacionar amb François Mitterrand, Willy Brandt i Olof Palme, dirigents de la socialdemocràcia europea.

De retorn a Grècia després de la caiguda dels coronels, Theodorakis no va defugir la lluita política al Parlament grec. Va ser diputat en diverses legislatures i fins i tot ministre sense oblidar-se mai de compondre. La dècada de 1980 va ser molt profitosa. Va escriure diverses simfonies i el ballet Zorba el Grec en què reprenia el personatge i el tema de la pel·lícula, però amb nova música i una durada d’hora i mitja. Amb coreografia de Lorca Massine, el compositor va dirigir l’estrena en una Arena de Verona, plena a vessar, el 6 d’agost del 1988. En aquest període molt productiu també va escriure tres òperes i una d’elles, Medea, va tenir la seva estrena absoluta a Bilbao el 1991.

El món va anar canviant. El marxisme i el comunisme que havien sigut la seva inspiració durant molts anys s’enfonsaven arreu, però el seu caràcter combatiu no el va abandonar. Es va oposar a la intervenció de l’OTAN a Kosovo, a la guerra d’Iraq, a l’austeritat imposada a Grècia i també a l’acord sobre el nom de Macedònia del Nord a l’exrepública iugoslava de Macedònia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Entre el franquisme i la dictadura

Theodorakis va ser una icona mundial contra la dictadura grega, però també contra totes les dictadures i la seva veu es feia escoltar allà on s’havien de defensar les llibertats polítiques. També a Espanya la seva veu era necessària. I el que li donava bona part del prestigi era la seva capacitat crítica amb el mateix comunisme que defensava.

Feia un any que havia mort el dictador i cinc mesos que Adolfo Suárez havia estat nomenat president del Govern. Els franquistes sense Franco encara no sabien que s’havien de fer l’harakiri i la resta tampoc sabíem com seria la democràcia. El futur penjava d’un fil. L’endemà del referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política, el 16 de desembre del 1976, Theodorakis arribava a Barcelona per oferir un concert al llavors Palau Municipa