Ja se sap com va això de la fama. Hi ha un dia en què la gent s’oblida de tu, i quan mors, de sobte tots et recorden i et veneren. Així és el rock and roll i així són les xarxes socials, un invent orientat a expressar sentiments que no sents per tal de ser acceptat pel ramat.
Tina Turner va passar els últims anys allunyada dels focus, envoltada de sofriment i malaltia. Es diria que força oblidada per la indústria i per les masses que tant l’adoraven quan estava en actiu. Malgrat tot, va ser la temporada en què es va sentir més estimada pel seu cercle íntim, que és on l’ésser humà, si té sort, troba les dosis més altes de felicitat. Enfront del maltractament que va rebre en els seus anys de matrimoni amb aquella mala bèstia bipolar anomenada Ike Turner, la Tina es va acomiadar d’aquest món acompanyada per Erwin Bach, l’executiu alemany que va conèixer el 1985 i va ser el seu marit des del 2013, va impulsar la seva carrera, la va estimar i la va cuidar fins al punt de donar-li un ronyó.
No n’hi ha prou amb posar likes. L’any 2000, el signant d’aquest article va recórrer 2.000 km, 24 hores seguides de cotxe, per poder veure Tina Turner en el concert del 23 de juliol a l’Estadi Olímpic de Munic. Encara que modest, llunyíssim del ronyó donat per Bach, va ser un acte d’amor. També és cert que el teloner era John Fogerty, líder de la Creedence, que en aquells dies no havia vingut mai a Espanya. Fogerty va ser un al·licient enorme per a aquell viatge apassionat, però no més que la Tina. Se suposava que Twenty Four Seven Tour era la seva gira de comiat i ningú s’imaginava que tornaria el 2009, amb 70 anys, per acomiadar-se definitivament dels escenaris. Tina es va menjar el Proud Mary de Fogerty i ja mai més en va ser l’autor. El seu jo artístic era el d’una lleona, una devoradora. El que atrapava amb la gola ja no ho deixava anar, era seu per sempre. Però com a reina de la selva també sabia ser magnànima. A Fogerty, en aquells dies en hores baixes, el va rescatar i el va reivindicar d’una manera que ell no va oblidar mai.
Sense fars ni referents
Donar el que no tens, quina qualitat tan difícil. Tot el que Tina Turner mostrava en la seva faceta artística —dona enèrgica, huracanada, empoderada, lluitadora— era el reflex invers de les seves fragilitats personals. Com canta Bob Dylan: «Si no creus que aquest dolç paradís té un preu, recorda’m que et mostri les cicatrius». Les cicatrius de Tina eren múltiples. Neixes en una família disfuncional. El teu pare pega la teva mare. La teva mare no t’estima i fins i tot li molesta la teva presència. Deambules per la vida sense fars ni referents. Estàs tan desvalguda i mancada d’afecte que coneixes un grup de músics, The Kings of Rhythm, caus en braços del saxofonista, que et deixa embarassada i al cap de poc s’escapoleix. Després apareix el mascle alfa, el líder de la banda, Ike Turner, capaç d’esnifar-se el seu propi talent i també el teu mentre et sotmet al seu control absolut. Control violent, és clar. El paio és un geni, però com a ésser humà no dona per a més. Et trenca el nas i la mandíbula cada vegada que li ve de gust. Intentes suïcidar-te, no ho aconsegueixes, però al final és el teu fill qui es lleva la vida el 2018, el primer dels teus quatre fills (dos d’ells adoptats), el que vas tenir als 18 anys amb el saxofonista Raymond Hill i testimoni de les mil pallisses que vas rebre. Un últim cop moral del qual ja no et recuperaries.
El que atrapava amb la gola ja no ho deixava anar, era seu per sempre. Però com a reina de la selva també sabia ser magnànima.
La Tina era extremadament generosa i donava al públic justament el que ella no tenia: força, seguretat, alegria, fermesa, il·lusió. Fer feliços els altres sense ser feliç ella mateixa va ser un paper que va fer amb gran cura. Fins i tot la fragilitat secreta dels seus cabells la va portar a mostrar-se en públic com tot el contrari: una dona de cabellera lleonada emblemàtica. En realitat, era un artifici fabricat amb les perruques que ella mateixa va aprendre a elaborar amb cabells naturals africans i italians. La llegenda diu que els tractaments abrasius per allisar-se els cabells als inicis, quan els afroamericans es veien forçats a blanquejar el seu aspecte, van destruir molt aviat els seus cabells naturals. Va ser un paparazzo despietat el que va descobrir el secret amb unes fotos a la seva mansió de Suïssa mentre la diva rentava i estenia els seus postissos.
PUBLICITAT
A aquestes alçades, a ella poc li importava ser vista com una lleona alopècica i ferida. Durant molt de temps, la inseguretat derivada dels seus problemes capil·lars va intercedir en la seva relació amb els homes, perquè sentia que molts es podrien decebre en conèixer el que hi havia al darrere de la imatge pública. Potser tot va canviar per a ella el dia que David Bowie va pujar amb ella a l’habitació de l’hotel amb intenció de divertir-se una estona. I tant que es van divertir: Bowie va sortir de la dutxa despullat i ballant amb una de les perruques de la Tina sobre el seu cap. Quina teràpia, quin Private Dancer. Si Bowie t’accepta com ets, als que no ho facin que els arreplegui un llamp.
«No vull res»
No tot en la Tina eren febleses ocultes. Les seves fortaleses van sorgir quan va posar fi a la relació tòxica amb Ike Turner, i la indústria discogràfica va intentar en va que la seva carrera en solitari no prosperés. «Oblidi les joies. Oblidi-ho tot. Només són diners tacats de sang. No vull res», va dir ella davant del jutge durant el procés de divorci, després de setze anys suportant tot tipus de vexacions. En la nit de noces, el 1962, l’Ike la va portar a un prostíbul per celebrar l’enllaç. En una ocasió va arribar a llançar-li cafè bullint a la cara, cosa que li va provocar cremades de segon grau. El que sí que va tenir clar ella en el judici va ser que es quedaria amb el nom artístic de Tina Turner i portaria el cognom del seu maltractador fins a l’últim dia de la seva vida. Ara Turner soc jo i tu ja no ets res. Anna Mae Bullock, el nom amb el qual va néixer el 1939 a Brownsville (Tennessee), va deixar d’existir el 1962, una manera d’enterrar una infància i una adolescència traumàtiques, encara que els seus primers anys com a Tina fossin encara pitjors.
Va tenir clar en el judici que es quedaria amb el nom artístic de Tina Turner i portaria el cognom del seu maltractador fins a l’últim dia de la seva vida.
Ja en el títol, moltes de les cançons del repertori de Tina Turner tenen un component de superació embriagadora. I want to take you higher (Vull portar-te més alt), The best (La millor), When the heartache is over (Quan el cor deixi de fer-te mal). Tampoc sembla casualitat que triés el crit de socors de Lennon als Beatles (Help!) com una altra cançó emblemàtica del seu repertori en directe.
Sense treure’s els talons
El seu primer gran èxit com a Ike & Tina Turner va ser la composició de Phil Spector River deep, mountain high (Riu profund, muntanya alta), llançada el 1966. Potser és la peça que resumeix millor la vida i la carrera de la Tina, capaç de sorgir del riu més profund en el qual s’ofega per escalar, sense treure’s els talons, la muntanya més alta del món. No és casualitat que la seva figura sigui un dels símbols més importants del feminisme modern. Ella sempre deia que la seva veu greu, «gairebé d’home», la va portar a potenciar altres aspectes de la seva feminitat. «Veient les imatges del passat, crec que vaig fer una bona feina.»
Cantar i ballar alhora. Era Little Richards qui deia que en això no tenia competència. Que ensenyés Mick Jagger a moure’s en l’escenari és una de les seves grans aportacions al negoci planetari de la música. Després de l’alliberament de la presó que va significar el seu matrimoni amb Ike Turner, i malgrat les reticències inicials de la indústria, va rebre l’ajuda desinteressada d’amics tan potents com Mark Knopfler (productor del disc Private Dancer el 1984), Cher, Eric Clapton, Paul McCartney, Bryan Adams, Robert Cray, Phil Collins…
Una estrella global
Gràcies a David Bowie la seva carrera va tornar a enlairar-se després d’uns anys en què les escasses aparicions a la televisió i els «concerts de cabaret» a penes li donaven per viure. Tot va canviar una nit del 1983, quan Bowie va decidir anul·lar la festa de presentació del seu nou àlbum, Let’s Dance, i els va dir als directius de la discogràfica que preferia anar a un concert de la seva cantant favorita, Tina Turner, a l’hotel Ritz. Així ho explica ella en la seva autobiografia: «El concert va anar molt bé i després el David va venir al backstage amb Keith Richards. Ens ho estàvem passant tan bé parlant de música (i bevent Jack Daniels i xampany) que no volíem que la nit s’acabés. Així que vam anar a la suite del Keith al Plaza. Ron Wood també va venir. El David va començar a tocar el piano i vam estar improvisant. Aquella nit la meva vida va canviar dràsticament. Capitol va signar un acord amb mi i també ho vaig fer amb EMI al Regne Unit». Va ser l’enlairament meteòric que va convertir per sempre Tina Turner en una estrella global que abarrotava estadis i venia discos per milions.
Tot va canviar una nit del 1983, quan Bowie va anul·lar la presentació del seu àlbum Let’s Dance i va dir als directius de la discogràfica que preferia anar a un concert de la seva cantant favorita, Tina Turner, a l’hotel Ritz.
El 5 de maig del 2009, els talons afilats de la Tina van trepitjar per última vegada un escenari, després de cedir d’alguna manera el relleu a Beyoncé en una actuació memorable en els Grammy del 2008. «Estic cansada de cantar i de fer feliç a tothom.» El 2013, es va casar i es va recloure amb Erwin Bach en un castell de lloguer a Zuric, el chateau Algonquin, on va morir el passat 24 de maig després d’una dècada d’aïllament. Tres setmanes després del seu casament, va sofrir un vessament cerebral i va haver d’aprendre a caminar de nou. El 2016, li van diagnosticar un càncer intestinal.
Després de retirar-se, aspirava a una existència assossegada, però la vida li tenia preparades més emboscades. Fent balanç, la mateixa Tina Turner va afirmar: «Després de l’última actuació, vaig respirar fondo i em vaig dir: “Ja està, no hi tornaré mai més”. Vaig començar a actuar quan tenia 20 anys i no he parat fins als 70. Cada nit l’he passat en un autobús, en un avió, en un hotel. No he tingut vida. Estic molt cansada de cantar i ballar. Vull estar a casa i ser normal. No ha estat una bona vida. El que ha anat bé no ha equilibrat el que ha anat malament».
El perdó es fa càrrec
Encara que les pallisses d’Ike Turner no se li van anar mai del cap mentre va viure, amb malsons recurrents, alguna cosa va canviar després que el seu exmarit i primer mentor morís de sobredosi el 2007. «L’odiava, però després de la seva mort vaig entendre que era una persona malalta. Em va ajudar a començar i va ser bo amb mi al principi. Em dol haver de recordar el maltractament al qual vaig ser sotmesa, però en un moment determinat el perdó es fa càrrec, perquè perdonar significa no haver d’aguantar».
Un bon resum del que va ser i va significar Tina Turner es pot trobar en aquestes paraules de Joserra Rodrigo, autor del llibre Pasión no es palabra cualquiera. Epifanías de rock & soul: «Tina Turner és la Lola Flores del soul. Un crit de rebel·lia feminista des de l’epicentre del maltractament. Tres en una: el seu crit gospel, el seu ball tribal i l’orgull afroamericà. Jagger com a frontman li deu tot a la lleona de Tennessee».
