Durant la defensa de la tesi doctoral «La diplomàcia de l’esvàstica» a principis de setembre a la UAB, la ja avui doctora cum laude en història Mireia Capdevila revelava la rellevància de la soft diplomacy alemanya desplegada a través de diverses grans exposicions de caràcter cultural a Madrid i Barcelona entre 1939 i 1945. Tot es trobava acuradament disposat, des del disseny expositiu a les presentacions als mitjans, des de la presència de les principals autoritats d’ambdós països fins a la cadència dels diferents actes. Potser res ho il·lustra millor que les fotografies d’època en què el Círculo de Bellas Artes i el Palacio Velázquez de la capital espanyola i els edificis històrics de la UB i del Parlament de la catalana apareixen engalanats amb grans banderes nazis, bustos de Hitler i exemplars del Mein Kampf, entre d’altres elements.
El relatiu oblit sobre aquesta important presència de l’esvàstica a l’Espanya franquista segurament cal imputar-lo a l’interès de la dictadura per esborrar senyals d’antigues aliances i adaptar-se al marc de la Guerra Freda. Però també hi trobem un biaix interpretatiu sobre una suposada singularitat espanyola, difós tant per cert hispanisme obsessionat a veure-hi un país exòtic com per una part de la mateixa historiografia que, sigui per mandra intel·lectual o desconeixement del context internacional, o sigui per combregar –conscientment o inconscient– amb el fals «Spain is different», han perpetuat un clixé inexacte. En realitat, la història d’Espanya té poc d’original. O, formulat d’una altra manera, la història d’Espanya és tan única com la de la resta de països del seu entorn.
Cap d’aquestes tares es pot imputar al recent El cielo y las ruinas (Akal, 2026). De fet, i amb totes les prevencions respecte de les grandiloqüències entre col·legues, aquest treball és, a parer meu, el millor llibre d’història contemporània publicat en castellà en molt de temps. Lluny de respondre al gust purament personal, la bona impressió és compartida per referents com l’italià Enzo Traverso, autor del pròleg, i pel britànic Paul Preston que el situa dins de la mateixa lliga que Hobsbawm, Fontana, Casanova, Judt, Mayer o Moore. Ras i curt, aquesta obra situa Juan Andrade (Barcelona, 1980) entre els grans.
Andrade ja havia publicat una monografia important, fruit de la seva tesi doctoral, que portava per títol El PCE y el PSOE en (la) transición (Siglo XXI, 2015). Aquell volum incloïa un pròleg elogiós de l’abans citat Josep Fontana, ja que tots dos sintonitzaven en la interpretació sobre el (trist) paper dels dos principals partits de l’esquerra espanyola durant la Transició. Precisament, a la recent edició d’alguns dels textos del desaparegut historiador català fins ara inèdits aplegats a El franquisme (Eumo, 2026) s’insisteix en aquesta valoració.
L’actual professor a la Universitat Complutense i anteriorment docent a la d’Extremadura es mostrava tan contundent en la crítica que algun col·lega, més marxista que l’oncle Joe, havia arribat a insinuar que es tractava d’un llibre anticomunista. Sense voler, el delirant retret era un elogi precís cap a la professionalitat de l’Andrade historiador enfront de l’Andrade militant. De fet, l’acusació resulta absurda si es té present que, entre altres obres, té també una biografia política sobre Julio Anguita feta a quatre mans al segell Akal (Atraco a la memoria, 2015), on dirigeix la col·lecció «Reverso-historia crítica».





