The Rider (2017), el segon llargmetratge de Chloe Zhao, va ser tota una revolució. Quan tant la crítica com el públic donaven per mort el gènere del western, aquesta esforçada cineasta nascuda a Pequín, però educada a la Gran Bretanya i els Estats Units, va fer un triple salt mortal: no solament es tractava de tornar a explicar històries de vaquers, sinó de fer-ho des del present i amb personatges reals. El resultat va ser una mena de ficció documental en la qual un professional del rodeo s’interpretava ell mateix al llarg d’una trama que, a més, gosava beure dels grans clàssics, des de The Lusty Men (Hombres errantes, Nicholas Ray, 1952) fins a Junior Bonner (Sam Peckinpah, 1972).

El seu èxit en festivals de cinema independent i en el circuit d’art i assaig europeu va propiciar que l’actriu Frances McDormand es fixés en Zhao i la reclamés per filmar l’adaptació d’un llibre de Jessica Bruder del qual havia comprat els drets. Així va néixer Nomadland (2020), que va obtenir el Lleó d’Or al Festival de Venècia i sis nominacions als Oscars, entre altres premis rellevants. Western a destemps, que s’acosta a l’Amèrica de Trump mitjançant l’examen d’un estil de vida que potser és hereu dels temps del far west, Nomadland ha colpit profundament un públic àvid de noves formes, tant d’afrontar aquesta època incerta com de reflectir-la al cinema, immers al seu torn en un procés de transformació impredictible.

Mentre que el llibre de Bruder s’erigeix en una crònica documentada de personatges i llocs reals, un recull d’històries verídiques sobre els que viuen a la carretera als Estats Units d’avui, per elecció o per obligació, la pel·lícula de Zhao se centra en una dona, Fern (McDormand), a través de la qual no solament ens introdueix en comunitats i campaments, feines precàries i famílies a la recerca d’elles mateixes, sinó que també ens narra una petita odissea. En enviduar, Fern es queda sola i al carrer, desproveïda de tot el que havia conegut fins llavors, per obra i gràcia de la gran crisi del 2008. Però també es comença a valer per ella mateixa, a sobreviure gràcies a petites feines, i aconsegueix trobar una nova llar en la seva autocaravana i la naturalesa que l’envolta.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Successora de John Wayne

Com els va passar als pioners, el país torna a ser seu. I com els vaquers que el van començar a poblar en les dècades següents, s’ha d’enfrontar al gran dilema americà, triar entre la llibertat que procura aquesta naturalesa o el confort de la civilització, sobretot quan la seva germana la convida a viure a casa seva o quan coneix un home, Dave (David Strathairn), amb el qual podria tornar a formar una llar. Fern, de fet, és l’última heroïna del western, la successora del personatge que interpretava John Wayne a Centaures del desert (1956), el clàssic de John Ford, que s’acabava perdent en la llunyania del desert després d’aconseguir recompondre la seva família. Per la seva imatgeria i les seves formes narratives, Nomadland és l’únic cinema de l’Oest que ara es pot permetre el cinema americà.

‘Nomadland’ ha colpit un públic àvid de noves formes, tant d’afrontar aquesta època incerta com de reflectir-la al cinema.

I si l’enfrontament entre la realitat i el mite sempre ha estat el pilar en el qual s’ha assentat el gènere, cal dir que allà on la pel·lícula de Zhao es mostra més feble i dubitativa és en l’ambició per convertir-se en una crítica social incisiva. Quan adopta formes pròximes al documental i filma personatges reals, paradoxalment, Nomadland resulta una mica inversemblant, massa forçada en la seva intenció verista. En canvi, quan mostra Fern caminant tota sola, o les trobades amb Dave, o la magnífica escena a casa de la seva germana, la pel·lícula adquireix una grandesa inusitada, ens permet compartir l’experiència i la incertesa de la protagonista amb gran delicadesa i sense estridències.

Aquesta atenció als cossos i als gestos, al paisatge i a la llum, ja present a The Rider, és el que fa de Chloe Zhao una cineasta singular, i també el que la converteix en una cronista sensible de la nova Amèrica des dels marges de la història, allò que en el fons sempre han estat els millors westerns. I allò, igualment, que explora en bona part de la seva filmografia una altra directora contemporània, Kelly Reichardt, autora ja de dues pel·lícules de l’Oest: Meek’s Cutoff (2010), sobre una caravana que travessa el desert d’Oregon el 1845, i First Cow (2020), la més recent, presentada al Festival de Berlín de l’any passat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Fotograma de First Cow de la directora Kelly Reichardt.

Fotograma de First Cow de la directora Kelly Reichardt.

 

Oregon, 1820

No és que First Cow sigui tot el contrari de Nomadland, però és evident que persegueix objectius diferents. Reichardt no pretén parlar explícitament del present. Tampoc no es mostra gaire interessada a renovar el gènere, ni a refutar les troballes dels clàssics, ni a enfrontar-se violentament a la tradició. Sí que hi ha alguna c