Comença el nou curs i comencen les temporades musicals de clàssica i òpera als escenaris barcelonins. Dir que són conservadores és dir poc. La necessitat de fer quadrar els números, que ja estaven malmesos abans de la pandèmia, i que el maleït virus no ha fet més que agreujar, en pot ser la justificació, però no explica la manca d’imaginació dels programadors els quals, any rere any, insisteixen en la fórmula de repetir obres del gran repertori clàssic i operístic, amb l’anunci de grans noms com si el gaudi de la música es limités al mateix repertori de fa més de cent o cent cinquanta anys negant, així, la possibilitat d’establir relacions i nexes amb altres obres i autors, anteriors i posteriors, la qual cosa sempre és enriquidora. La dita castellana que el hambre agudiza el ingenio aquí no s’aplica, no fos cas que prenguéssim mal.

La temporada del Liceu és la més decebedora dels tres grans equipaments. Vuit òperes representades, cinc en versió de concert que de fet són bolos de gires d’orquestres, i un capítol d’onze actuacions variades, des de recitals, un concert de Jordi Savall, altres, de l’orquestra del teatre, els homenatges a Victoria de los Ángeles i Alicia de Larrocha, un Messies i encara un altre Winterreise (l’acabarem avorrint!). És un programa que palaueja massa.

Amb dues excepcions, les òperes representades són part del cànon més vist i revist (Eugene Onegin, Turandot, Carmen, Un ballo in maschera, La cenerentola i Adriana Lecouvreur), mentre la creació contemporània es limita a Antony & Cleopatra, de John Adams, estrenada l’any passat a San Francisco, i Orgia, d’Hèctor Parra amb llibret de Calixto Bieito, basada en una obra teatral de Pasolini, per a la qual, tractant-se d’una òpera gairebé de cambra, el Liceu no sembla el lloc més adient encara que es doblin, com és previst, els catorze músics que la van estrenar fa dos mesos a Bilbao.

Cal afegir les tres microòperes de nova creació arraconades al capdavall de la programació, representades al bell mig del juliol quan el públic o ja és de vacances o té el cap en un altre lloc. Si el panorama és poc engrescador per a qui l’òpera és quelcom més que un seguit de títols de tota la vida per molt bons que siguin, a més, tres de les òperes representades són reposicions que ja s’han vist al Liceu, algunes com Carmen, més d’una i de dues vegades.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.