Comença el nou curs i comencen les temporades musicals de clàssica i òpera als escenaris barcelonins. Dir que són conservadores és dir poc. La necessitat de fer quadrar els números, que ja estaven malmesos abans de la pandèmia, i que el maleït virus no ha fet més que agreujar, en pot ser la justificació, però no explica la manca d’imaginació dels programadors els quals, any rere any, insisteixen en la fórmula de repetir obres del gran repertori clàssic i operístic, amb l’anunci de grans noms com si el gaudi de la música es limités al mateix repertori de fa més de cent o cent cinquanta anys negant, així, la possibilitat d’establir relacions i nexes amb altres obres i autors, anteriors i posteriors, la qual cosa sempre és enriquidora. La dita castellana que el hambre agudiza el ingenio aquí no s’aplica, no fos cas que prenguéssim mal.

La temporada del Liceu és la més decebedora dels tres grans equipaments. Vuit òperes representades, cinc en versió de concert que de fet són bolos de gires d’orquestres, i un capítol d’onze actuacions variades, des de recitals, un concert de Jordi Savall, altres, de l’orquestra del teatre, els homenatges a Victoria de los Ángeles i Alicia de Larrocha, un Messies i encara un altre Winterreise (l’acabarem avorrint!). És un programa que palaueja massa.

Amb dues excepcions, les òperes representades són part del cànon més vist i revist (Eugene Onegin, Turandot, Carmen, Un ballo in maschera, La cenerentola i Adriana Lecouvreur), mentre la creació contemporània es limita a Antony & Cleopatra, de John Adams, estrenada l’any passat a San Francisco, i Orgia, d’Hèctor Parra amb llibret de Calixto Bieito, basada en una obra teatral de Pasolini, per a la qual, tractant-se d’una òpera gairebé de cambra, el Liceu no sembla el lloc més adient encara que es doblin, com és previst, els catorze músics que la van estrenar fa dos mesos a Bilbao.

PUBLICITAT

Cal afegir les tres microòperes de nova creació arraconades al capdavall de la programació, representades al bell mig del juliol quan el públic o ja és de vacances o té el cap en un altre lloc. Si el panorama és poc engrescador per a qui l’òpera és quelcom més que un seguit de títols de tota la vida per molt bons que siguin, a més, tres de les òperes representades són reposicions que ja s’han vist al Liceu, algunes com Carmen, més d’una i de dues vegades.

Bones veus o noms coneguts?

Els repartiments anunciats són ben rutilants, però l’experiència ens diu que caldrà veure-ho al seu moment. Les cancel·lacions estan a l’ordre del dia. En tot cas, la part vocal és una qüestió que ha de fer pensar. És millor contractar bones veus, ben adequades als papers, o noms molt coneguts, però que vocalment ja no estan en plenes condicions? La temporada passada vàrem tenir diversos exemples d’això últim concentrats gairebé tots a Parsifal de Richard Wagner, un compositor per cert absent aquest curs. Un concert amb el primer acte de La valquíria no arriba ni a la categoria de pedaç per dissimular-ne la mancança. Una altra absència notable és la de Richard Strauss.

Als diferents espais de Barcelona es repetiran obres com el ‘Rèquiem’ de Mozart, ‘La creació’ de Haydn o el ‘Messies’ de Händel.

A falta de programa sòlid, ben construït, que ultrapassi la rutina, ara és habitual que els equipaments facin veure que sí que n’hi ha de programa coherent, i per això algú té idees buides i altisonants que serveixen per aplegar-ho tot sota aquest paraigua que tapa ben poca cosa. En aquest sentit, el teatre de la Rambla sembla tenir una vocació malsana per l’estavellament. El lema de la darrera temporada era el de Salt al buit, mentre el d’aquesta és Esquerdes irreversibles. No sé què hi diria un psicòleg o fins i tot un psiquiatre.

Deu ser per això del desballestament que dins del programa d’exposicions del teatre se n’anuncia una de Lolo & Sosaku, el duo d’artistes que es va donar a conèixer fa pocs mesos amb una instal·lació a L’Auditori que consistia a fer xocar dos pianos. Després del txikipark en què una artista va convertir el Saló dels Miralls la darrera temporada posant-hi uns fantasmes i una altra va omplir de globus el teatre, tot és possible. Sort que les fotografies de Francesc Català Roca sobre el Liceu tindran un raconet al balcó-foyer.

El poder de l’aritmètica

A L’Auditori van d’un altre pal. La que ve és la temporada del Poder o revolta. Cadascú pot interpretar-la com més li convingui i més encara atesa la situació política general, aquí i a fora. De fet, el mateix Auditori diu que la temporada indaga «en les relacions humanes, en la lluita, la diferenciació jeràrquica, la competència o el monopoli de la violència; però també, en l’organització de l’estat modern, els nacionalismes, la identitat, la memòria i el diàleg, l’exili i les migracions, la tradició i la modernitat, la contracultura i el codi imperant, la cort, l’església i el laïcisme, o en l’ordre i la llibertat». Uf, quina feinada!

PUBLICITAT

Potser el Poder del lema és el de l’aritmètica. Per a aquesta temporada del 25è aniversari de L’Auditori s’anuncien més de cinc-cents concerts i més de tres-cents cinquanta artistes convidats. Impressionant. Tanmateix, l’aritmètica també diu que només es programaran una cinquantena d’obres patrimonials, quinze estrenes absolutes mundials i set de nacionals, mentre els encàrrecs sumen catorze. Una mica magre. L’Auditori vol reivindicar una d’aquelles coses de tota la vida, i que ha fet sempre en aquest quart de segle de la seva història, que és el gran simfonisme i també ho farà amb grans noms.

Cal dir que el centre del carrer Lepant té una mirada que va més enllà dels camins més batuts i aquesta temporada confirma aquesta voluntat d’atraure altres públics amb qualitat i amb obres fora del repertori rutinari com pot ser la integral dels quartets de Xostakóvitx a càrrec del Quartet Casals, i la consolidació dels cicles Llums d’Antiga i de les Sampler Series.

El Liceu sembla tenir vocació per a l’estavellament. Si la darrera temporada el lema era ‘Salt al buit’, aquesta és ‘Esquerdes irreversibles’.

Al Palau de la Música commemoren el centenari del traspàs de qui va ser el seu constructor, Lluís Domènech i Montaner. No és estrany, doncs, que la programació convidi a connectar amb la natura de la qual l’arquitecte en va fer un ús extens per tot l’edifici. Ell la plasmava amb el totxo, la ceràmica, el vidre. La natura que embolcalla aquesta temporada, pel que fa a la part gràfica, està feta amb intel·ligència artificial (IA). Signes dels temps.

Mereix l’aplaudiment que l’artista convidada d’aquesta temporada sigui la compositora Elisenda Fàbregas (Terrassa, 1955), una dona que ha fet la seva carrera als Estats Units i a Corea del Sud amb un currículum molt important, però poc coneguda aquí, mereixedora de reconeixement.

Els artistes de més anomenada i les grans obres del repertori també omplen la programació. Així es dona el cas que als diferents espais de Barcelona es repetiran obres com el Rèquiem de Mozart, La creació de Haydn o el Messies de Händel, entre altres obres. Res a dir de la repetició perquè la comparació sempre enriqueix, però també enriquiria repetir menys i donar a conèixer obres que encara no han entrat en els nostres repertoris particulars i tenen tanta qualitat com les de sempre. Segurament la raó per no fer-ho rau a no voler espantar el públic amb novetats quan és tan difícil omplir les butaques, però de públics n’hi ha més d’un i també se n’ha de crear de nou. Ja tocaria dirigir la mirada més enllà del repertori més rutinari.