Com s’explica l’èxit d’Alcarràs i en quina mesura afectarà el futur de la seva directora, Carla Simón? De quina manera una pel·lícula voluntàriament localista com aquesta ha pogut conquistar el jurat del Festival de Berlín, on va obtenir l’Ós d’Or, i alhora el públic de tot Espanya, amb una recaptació de més d’un milió d’euros en només deu dies, tota una proesa per a aquests temps postpandèmics? Potser no hi ha una sola resposta per a aquestes preguntes. Potser es tracta d’una combinació de factors que tenen a veure amb múltiples qüestions.

Hi ha una tendència neorural i folklorista en el cinema que es manifesta poderosament en una determinada ficció fantàstica, de Midsommar a El hombre del norte, i es reencarna amb força en el cinema espanyol independent, el portaestendard del qual fins ara, en aquest sentit, podria ser O que arde (2019), el film d’Oliver Laxe que va guanyar un premi a Cannes i va estar a punt d’arrasar en els Goya i els Gaudí. Però n’hi ha més. En un paisatge audiovisual dominat progressivament per les plataformes i el cinema a casa, lliurat a la hipernarrativitat de les sèries o els blockbusters, l’aparició d’un film assossegat i tranquil, que se centra en una família de pagesos que viuen al ritme de les tradicions, és una mena d’excentricitat simpàtica, un esdeveniment que bé val una visita a la sala fosca.

I això que Simón pretén tot el contrari. Des del mateix títol, Alcarràs vol ser un relat centrat en el que tenim a prop. La cineasta parla del que coneix, de les terres de Lleida en què una dinastia d’agricultors es veu obligada a acomiadar-se de casa seva i dels seus camps, terrenys que aviat sucumbiran a l’imperi de les plaques solars. L’avi es lliura a la nostàlgia. El pare s’enfada, es converteix en un tipus turmentat i violent. La mare intenta mediar, a vegades sense aconseguir-ho. I els fills miren i transmeten a l’espectador allò que veuen, ja es tracti de l’hereu o de les dues nenes petites, el punt de vista de les quals és adoptat més d’una vegada per la narració per fer veure allò que als adults se’ls escapa.